L’eterna vigilància de la princesa

(Encetem un micaco vigilant…)

Tarragona

L'any 1116 Ramon Berenguer III va conquerir Tarragona als sarraïns. Per repoblar, consolidar i defensar aquelles terres l'arquebisbe de la ciutat, Sant Oleguer, va donar bona part de les terres de la ciutat a un cavaller que formava part de les tropes normandes que van arribar per a servir a la Corona d'Aragó. El seu nom era Robert d'Aguiló i d'aquesta forma va obtenir el títol de príncep de Tarragona.

Però per a començar a governar aquelles terres el primer que havia de fer Robert d'Aguiló era un llarg viatge, primer a Roma per a que el Papa li confirmés la donació i després a la seva terra natal, Normandia, per a reclutar gent que repoblés els seus territoris. El moment no podia ser més inoportú, ja que la situació estava lluny de ésser estable i segura.

Detall Carrer

Durant aquesta absència va ser la seva esposa, la princesa Sibil·la, la encarregada de la custòdia de la ciutat. Diuen que cada nit la princesa es preocupava d'assegurar que les defenses de la ciutat estiguessin en ordre recorrent els carrers i les muralles de la vil·la. Nit rere nit, armada amb un casc, una cuirassa i una vareta se la veia recórrer les travessies i pujar a les defenses per cerciorar-se que els sentinelles estaven desperts i previnguts davant de les sorpreses nocturnes dels moros que habitaven les muntanyes properes

 

Muralles de Tarragona

Les cròniques de l'època deien que la princesa "regia el poble de Déu amb vigilància diligent". Aquesta diligència sembla que no va tenir fi, puix hom diu que encara, durant les nits de lluna plena, es veu, de tant en tant, passejar una figura blanca pels carrers i per les muralles tarragonines, una figura blanca femenina que, amb vestidures de guerra, encara vetlla per la seguretat de la ciutat de Tarragona.

Clickables

Nota Bloquera : Aquesta setmana, com ja vaig comentar, em dedicaré a contar tres llegendes de fantasmes de les nostres terres. Demà li tocarà el torn a Barcelona.

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

6 comentaris

Petites joies amagades

(Encetem un micaco històric…)

Finestra Interior

Una de les moltes coses que m'agraden fer es trobar analogies entre València i Barcelona. Sembla mentida que dues ciutats tan semblants i tan relacionades històricament semblin ara tan diferents i distants a causa d'interessos polítics, interessos que volen fer de València una mena d'extensió amb platja de Madrid, quan la ciutat del Túria té un esperit totalment diferent al de la ciutat castellana.

I de la mateixa forma que Barcelona té una joia amagada a la col·legiata de Santa Anna, València la té a l'església de Sant Joan de l'Hospital, església que no veureu, per sort, als típics recorreguts turístics centrats bàsicament, a la Ciutat de les Ciències, però que pels amants de la història de la ciutat és una visita inexcusable.

Exterior

Aquesta església, situada al carrer Trinquet de Cavallers va ser fundada l'any 1238 per la Sobirana Ordre Militar i Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem a uns terrenys situats al costat de la Porta de Xerea que els va cedir el nostre rei en Jaume I com a recompensa en la seua ajuda per a conquerir la ciutat, i originalment constava també de convent, hospital i cementiri i tenia rang superior a les demés parroquies de la ciutat. El seu cementiri és l'únic dels cementiris parroquials que es conserven, tot i que ara s'ha convertit en un hort.

Interior

Cal destacar que és un edifici molt singular, ja que l'estil de la major part de l'edifici és d'un gòtic amb influència romànica, estrany de trobar a les construccions religioses de València cap i cassal. La seua estructura és d'una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts.

Porta Exterior

Actualment l'entrada es fa a través d'un casalot gòtic, on només entrar a mà esquerra podem observar una sèrie de creus vermelles dels croats que daten del segle XIII i estan pintades a la paret. L'església va quedar força malmesa a la Guerra Civil Espanyola i l'actual entrada es realitza per un edifici modern situat al final de la nau. Per cert, actualment l'església és atesa pels prelats de l'Opus Dei, així que és força habitual veure capellans vestits de la forma més tradicional.

Porta Exterior
Clickables

Nota llegendària : A la capella barroca de Santa Bàrbara està enterrada l'emperadriu bizantina Constança Augusta. Sota el seu sepulcre hom pot veure una pedra i tros de columna formada per un fragment d'una roca de Nicodemia d'on, segons la llegenda, va manar miraculosament aigua pel baptisme de Santa Bàrbara. Bon cap de setmana a tothom !!

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

5 comentaris

En el temps dels vespres freds…

… veritat que s'està molt millor si ens arraulim ?

Conillets

… i què tal si aprofitem per veure alguna sèrie ?

Cita SG-1
Clickables

Darrera Hora: Han renovat Stargate Atlantis per a una cinquena temporada !!!

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

6 comentaris

a Dalt comença la defensa

(Encetem un micaco defensor…)

PMU

Al final no vaig poder ser-hi. Tot i que m'havia arribat uns dies abans un correu electrònic que m'informava que la Comissió de Veïns de Dalt de la Vida anaven a fer una assemblea informativa a l'església de Santa Maria i que m'ho havia apuntat per ser-hi pressent, unes quantes coses imprevistes em van privar de ser-hi present. I la veritat és que em vaig alegrar molt quan vaig llegir a Vilaweb que la vella església es va omplir de gom a gom.

L'objectiu principal és aconseguir que es respecti l'estudi de diagnosi de Dalt la Vila, que va ser encarregat per l'ajuntament fa temps i que, segons els veïns, no s'ha tingut prou en compte. Entre d'altres aspectes es demana que es respecti la trama urbana, les alineacions típiques del barri i que es repensi l'alçada i el volum dels nous edificis projectats, així com la protecció del patrimoni arqueològic. Podeu trobar més informació al recentmet crear Bloc de la Comissió de Veïns de Dalt la Vila.

Penso que totes aquestes peticions són molt assenyades, puix com he dit en anteriors ocasions l'esperit de Badalona està resumit a Dalt la Vila, el Centre, algunes masies, algun castell i diverses restes arqueològics distribuïts per tot el territori. Tot això forma l'esperit de Badalona, un conjunt certament petit per a tota la història que té darrera la nostra ciutat, i que s'ha de protegir de totes totes. Per tant és absolutament prioritari ja no només restaurar tots aquells carrers i edificis que han sobreviscut el pas dels anys, sinó que, fins i tot, s'hauria de fer tot el possible per a recuperar aquells edificis i aquelles zones que han estat modificades en èpoques de salvatgisme urbanístic.

Església de Santa Maria

I és justament en aquest punt de restaurar i no reformar on apareixen les meves malfiances vers el consistori badaloní, sobretot després de veure el que ha passat a la zona de la costa, on tenint un model tan nostre com és el de la Rambla s'ha decantat per benidormitzà la zona dels antics dipòsits de la Campsa afegint una mena de gratacels a primera línia de la costa com van fer ara fa uns anys els nostres veïns de Montgat, i això deixant de banda que el tros comprés entre la piscina municipal i la fàbrica d'Anís del Mono segueix tan horrorosament urbanitzat com ara fa vint anys, si exceptuem les esplanades que s'han habilitat com a pàrquing. Sembla que el consistori, urbanísticament parlant, es mou a cop de guanys, i això, a Dalt la Vila especialment, no pot pas ser.

Per això s'ha de donar suport a totes aquelles persones que lluiten per a que el seu barri, el nostre barri, no perdi el seu esperit. Si el consistori cerca fer negoci amb aquest barri, o que li surti de franc arreglar-lo, senyal que no ha entès el que necessita, ja que, generalment, els promotors immobiliaris no són grans protectors del patrimoni. I som nosaltres, els badalonins, qui s'ho hem de recordar.

Nota friki : Sóc un apassionat de les sèries, és una de les meves debilitats !! Aquesta temporada de moment continuo enganxat a Stargate Atlantis, Smallville i Supernatural, i he afegit Reaper i Moonlight

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

5 comentaris

Hemeroteques i caos ferroviari

(Encetem un micaco recordatori…)

L'altre dia llegia això…

El Periódico 20-10

…i vaig en recordar-me d'això altra que vaig llegir fa temps…

El Periódico 11-06
El Periódico 20-10

Algú els ha de tenir per corbata, algú altre ha de tenir els calçotets tacats i a molts altres se'ls hauria de caure la cara de vergonya.

Nota Personal: Segons la plana web de RENFE hi ha una sèrie de trens de llarg recorregut que arribaven fins a Sants que amb “la incidència” només arribaran a Tarragona i faran el darrer tram en autocar, i hi ha altres (molt pocs) que seguiran sortint de Sants però aniran per la via de Vilafranca. Doncs bé, tinc una companya que ha de viatjar divendres a un tren d’aquests per Vilafranca, ha trucat al telèfon de reserves de Renfe i li han dit que *tots* els trens han de fer el trajecte Barcelona – Tarragona en autocar. Després ha trucat al telèfon habilitat per a aquesta situació i li han confirmat el que posava la plana web. Totalment vergonyós.

Nota al·lucinant : Ahir llegia a Vilaweb que “el balanç de RENFE és de relativa normalitat”. Tres línies de rodalies, totes les de mitja i llarga distància funcionen a base d’autocars i per a ells això és “normalitat relativa” ¡! Encara que, amb una bona dosi de cinisme, podríem dir que no s’equivoquen pas… Molt recomanable la lectura de “Crònica d’un viatge en Euromed”, realista 100%. He viscut situacions similars.

Per cert, torno a repetir allò que vinc dient sempre, *és molt mala idea concentrar tots els recursos ferroviaris a un únic punt existint alternatives!!*.

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

4 comentaris

Pedagogies

(Encetem un micaco pedagog…)

Pissarra

La pedagogia és defineix com l'art o ciència de l'ensenyament, una disciplina francament complicada de fer, ja que el procés educatiu té moltes variables. No només cal que l'educador domini el tema a ensenyar, sinó que ha de tenir també l'habilitat necessària per explicar-la de la forma més adient per a la seva concurrència, i això no és, ni molt menys, una qüestió banal. Però amb això no hi ha prou, hi ha una qüestió fonamental que s'escapa de les mans de qualsevol educador: què els ensenyats vulguin aprendre.

L'altre dia va sortir el sr. Carod-Rovira a un programa de la televisió espanyola ( això sols ja és noticia !! ) on diversos ciutadans li van fer les més diverses preguntes en viu i en directe. Com per opinar no hi ha res millor que veure el programa un mateix, us deixo el vídeo ací sota.

Com ja podeu suposar sobre la seva intervenció s'han fet els més diversos comentaris, una mostra la podeu trobar al 20 minutos o a Racó Català. Però parlem del cas d'El Periódico de Catalunya. I què diu aquest diari ? Doncs bàsicament una cosa: que cal fer pedagogia, que el sr. Carod-Rovira va estar massa crispat i que no va saber o no va voler ser tan pedagog com era necessari. Segons el meu parer, en Carod va ser força de pedagog, encara que molt em temo que no ho va ser de la forma en que els agrada als socialistes que ho sigui.

I jo em pregunto : serveix per una altra cosa que no sigui marejar la perdiu demanar pedagogia a aquestes alçades ? Perquè, sincerament, estic fins els dallonses d'haver d'explicar que els catalans no som un tipus estrany d'espanyols que parlem un espanyol peculiar, fins els dallonses de que t'obliguin a justificar-te per cada cosa que dius i fins els dallonses de demanar, que si sobre el paper sóc "tan espanyol" com un senyor de Valladolid, perquè la meva cultura i la meva llengua no reben el mateix tracte que la seva ?

Aquesta cantarella de manca de pedagogia que ha fet el El Periódico, i que és molt comuna en l'esquerra espanyola, sempre incideix en el mateix factor: som els catalans els que hem de fer aquesta pedagogia i sinó ens entenen és, o bé perquè la hem fet malament o bé perquè no n'hem feta prou. I no és això senyors. Els catalans, en 300 anys, hem tingut gent molt diversa i molt preparada que ha mirat de fer aquesta pedagogia de totes les formes possibles i, tot i així, la idea d'una 'España única, grande y libre' és la que avui dia es segueix imposant. Aleshores el problema ja no és dels ensenyants, el problema està en els ensenyats, ja que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Com a exemple els senyors de Las Provincias i les seues denúncies d'apropiacions culturals.

Nota nominal : La part de l'entrevista de la que més s'ha parlat és aquella en que un nano de Valladolid li diu "José Luis" i en Carod respòn amb fermesa que el seu nom és "Josep Lluís". El vallisoletà es queixava després que "Cuando le llamé José Luis se subió por las paredes y perdió los papeles". Home, veien el vídeo si algú va perdre, o va estar a punt de perdre, els papers va ser ell a causa dels tremolors que tenia a la mà!! Per cert, si el sr. Carod s'hagués anomenat George, Yusuf, Dimitri o Jacques també li hagués traduït el nom?

Comunicat : Pregaria als srs. de l'Starbuck que prenguin nota del punt anterior, perquè ja comença a ser francament cansat veure com no hi ha forma de que siguin capaços d'escriure el meu nom en català ( i a vegades ni en espanyol ). Això si, no tenen cap problema amb els noms dels estrangers. I això que diria que no tinc jo un nom gaire estrany, encara que veien els resultats no sabria que dir…

Nom curiós

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

14 comentaris

Un relat plujós

(Encetem un micaco mullat…)

Pluja

Aquest passat cap de setmana una de les notícies destacades ha estat, desgraciadament, les fortes pluges que han caigut al País Valencià. Precisament aquell cap de setmana estava jo per terres valencianes, encara que per sort més al nord de la zona compresa entre les comarques de la Costera i la Marina Alta, la zona per on van fer tan mal els aiguats. Tot i així, l'efecte de les pluges era notori.

Ja al tren es podia notar això, pel Tarragonès i el Baix Camp ja estava el cel força núvol però la pluja no la vaig notar fins passar pel Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat. Per la Plana Alta, a prop de l'estació de Benicàssim, el paisatge ja era aquest…

Pluja per Benicàssim

… tot i que el gruix de la tempesta el vaig passar per terres de la Plana Baixa, als voltants de Nules, amb un temps d'aquells on la negror de la foscor i el gris de la boira només es trencava pels nombrosos llamps i on la melodia que acompanya el tren era formada pels trons i la pluja …

Pluja al tren

… i tot i que al arribar a l'Horta Nord semblava que el temps millorava …

Pluja a l'Horta

… això no era més que un miratge, puix no era més que una petita treva, ja que aquella tarda nit, ja a la ciutat de València, va ploure amb una fúria increïble fins ben entrada la matinada.

Al dia següent el temps va millorar força, i llavors vam poder contemplar alguns dels efectes del temporal a la ciutat de València…

Arbre caigut

… i de camí a la Ribera Alta vam passar per la nova conca del Túria, la que es va fer per desviar el riu i que no passes pel centre de la ciutat. En cinc anys que passo per allà sempre he vist una terra seca i resseca on l'únic que creixien eren les pedres. Aquell dia tenia un aspecte força diferent…

Conca del Túria

… al lloc on vam anar la pluja no va fer gaire mal, ans al contrari, els camps estàvem xops com feia temps no ho estaven. I a més dels efectes beneficiosos pel camp la natura també ens obsequiava amb imatges com aquesta que no es veuen tots els dies …

Sol i Aigua

… fins i tot amb la pluja l'alegria va per barris. Encara que, lamentablement, a vegades som nosaltres mateixos els culpables del que ens passa, ja ho diu la sabiduria popular "a vora riu no hi facis niu".

Nota Periodística : Van fer l'altre dia un acte religiós a València en record de la greu inundació que va patir la ciutat ara fa cinquanta anys. Coincidint amb aquesta data, el diari Levante va fer públic uns estudis que deien que la nova conca del Túria no aguantarien uns aiguats com els que van caure en 1957. Preguntada Rita Barberá sobre aquest tema va contestar : "«En cualquier caso si hay pegas o problemas que lo arreglen. Aunque los catedráticos de la Politécnica aseguraban que el nuevo cauce tiene la suficiente capacidad para albergar lluvias intensas»". Home, jo no sé ni si aquells estudis són certs o si es competència o no de la sra. Barberá, però el que aconsella la prudència és, com a mínim, fer indagacions i contactar amb els responsables. Estem parlant de les vides de moltes persones, i qualsevol precaució hauria de ser poca.

Pregunta: Estava pensant en escriure un apunt sobre alguna llegenda de fantasmes pel dia abans de Tots Sants, però tinc un dubte, no sé si escollir una història de Barcelona, de Tarragona o de Girona. Què preferiu ?

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

9 comentaris

I si comencem…

… el dia amb un somriure ?

Beluga de l'Oceanogràfic

… i el continuem recuperant vells costums ?

Cita FireFly
Clickables

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

4 comentaris

Frankfurts amb botifarra

( Encetem un micaco firaire…)

Koala

Un ja està acostumat a escoltar sempre les mateixes coses. Suposo que això que em passa a mi també els hi passarà a molts altres catalans. Quan ens queixem d'un tema sempre obtenim les mateixes respostes: quan és un tema de protecció de la llengua o de les nostres costums ens diuen que aquesta és una qüestió supèrflua i que hi ha altres coses més importants a fer; quan demanem millors infraestructures o finançament, que volem més que el que tenen els altres; quan volem més autonomies o competències que és anticonstitucional i quan sol·licitem reconeixement internacional que ja estem prou representats dins del marc de l'estat.

Això ara bé al cas perquè la setmana passada es va inaugurar la Fira del Llibre de Frankfurt, Fira que aquest any té com a convidat d'honor la Cultura Catalana. I el punt important és que a aquesta fira, de projecció internacional, la Cultura Catalana es presenta ella solea directament, vaja, que no és el sempre pressent Ministerio de Cultura el qui s'encarrega de representar-la, sinó l'Institut Ramon Llull. Ja hi havia gent a la que això no li semblava bé, però quan es va saber que a aquesta fira només formarien part de la representació oficial els autors que escrivien en català el rebombori va ser majúscul, tant que durant mesos només s'ha parlat d'això quan algú es referia a l'esmentada Fira.

Però el tema no va acabar ací, ja que el passat dia 9 d'Octubre, dia de la inauguració, va quedar palès que encara hi ha molts als que aquest fet els hi origina picors. A El Periódico, per exemple, sembla que no s'ha acabat de pair prou bé això de la llengua catalana a Frankfurt i no para de mencionar que els escriptors en espanyol no hi són pas presents, no sigui cas que algú se n'oblidi.

Així, per exemple, el dia de la inauguració podíem llegir notícies en aquell diari com ara "La gran exposició de Frankfurt mostra una Catalunya mestissa" on podíem llegir perles com ara "Davant de la imatge de nacionalisme tancat que s'ha imposat després del debat sobre si els escriptors en castellà havien de ser-hi presents, i la plantada final d'aquests, mostrarà que la societat catalana és 'multicultural i plurireligiosa' ". Estarien els senyors de El Periódico discutint si la imatge de l'Estat Espanyol és de "nacionalisme tancat" si els escriptors en llengua catalana no haguessin anat a algun esdeveniment similar on hagués estat convidada la cultura espanyola ?

Però la cosa no va quedar pas ací, en un altres dels articles per a "commemorar" la Fira ens informaven que "La premsa d'Alemanya es debat entre el rebuig i l'elogi","Els mitjans critiquen l'absència d'autors que escriuen en castellà". Amb amics així, qui necessita enemics? Sincerament, les crítiques dels diaris alemanys m'importen un rave, almenys fins el dia que vegi que a una fira d'aquestes la cultura alemanya presenta obres en turc i de cultura turca, per exemple.

El mateix dia els senyors de El Periódico hi tornen amb el tema, no sigui pas que se'ns oblidi… "El director de la Fira de Frankfurt lamenta que no hi participin els autors catalans que escriuen en castellà" titulaven el mateix dia 9 un altre article. I a l'editorial del dia 10 ens tornen a recordar les crítiques dels diaris alemanys i el que va dir el director de la fira. Oi que sembla que els hi fa una mica de ràbia ?

Ja està? Doncs no!! El dia 11 van continuar amb un altre article en la mateixa línia "El sector editorial ignora els actes de difusió de la cultura catalana". Amb el subtítol ja ens deixen clar el que pensen "La revista britànica especialitzada 'Bookseller' titula "Boicot a l'espanyol" la seva edició per a la fira". Ah, què no sabeu que volen dir? Doncs bàsicament alguna cosa així : "com no heu portat escriptors en espanyol no interesseu a ningú, ja que amb el català no se'n va en lloc, provincians, que sou una colla de provincians, l'única llengua i literatura important a l'estat és la castellana"

Doncs que s'hi posin fulles, perquè a mi em fa molta més ràbia pensar que si la cosa fos al revés ( si els autors que haguessin anat haguessin estat sobretot autors en espanyol ) des dels mateixos llocs on ara no han parat de queixar-se ens estarien dient que no fóssim curts de mires, que els temes identitaris són superflus i totalment independents dels culturals, que al ser aquest acte una ocasió de promoció única i de primer ordre s'haurien d'aparcar aquests debats i fer pinya per a que tot sortís bé i ens tractarien de provincians, localistes i retrògrads. Ja us queda clar quan s'ha de fer pinya i unitat i quan no, oi ?

I no voldria acabar sense recomanar la lectura de aquest gran apunt d'en Vicent Partal sobre el tema, del que voldria destacar aquesta part "Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, del fet que una cultura 'espanyola' (fraternalment, si més no) acaparés l'atenció de tot el món (…) No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d'un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l'exageració qualsevol coseta que no acabara d'anar bé…"

I és que a l'Estat Espanyol amb les llegües sembla que passi com amb els guerrers a la pel·lícula "Els immortals" : "només pot quedar una"

Nota Afegida : Podíem llegir al diari Levante l'altre dia que "La cultura valenciana brilla en Fráncfort", aclarint ( com no!) que va "bajo el paraguas de la cultura catalana" ( com si fos una cosa tan estranya…). Doncs bé, si això ha estat així no ha estat precisament pels esforços de la Generalitat de Baix, que no ha volgut saber res del tema, amb una clara demostració pràctica de que "el gran acord" de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a la pràctica no serveix per a res, bé si, per a dividir la nostra cultura i la nostra llengua amb més tacte i dissimul, sens dubte, "para que se note el efecto sin que se note el cuidado".

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

3 comentaris

La cuca viatgera

(Encetem un micaco petit…)

Cuca hspace=

Comencem una nova setmana i la començarem amb una petita història. I com ja he dit dues vegades 'començar' i no hi ha dos sense tres començarem amb una pregunta : Sabeu quina cuca terrestre va de València a Barcelona en tres hores ? no? bé… segurament hi ha moltes però al meu cas em refereixo a un petit caragolet situat dins d'un manat de bledes que anava dins d'una maleta a l'Euromed !!

El protagonista del nostre apunt d'avui, en Caragolet Miquelet, va néixer al País Valencià, concretament en aquest hort…

Hort

… ell era feliç en aquell hort, però un dia en que estava tranquilament dormit en un manat de bledes va notar un gran sotrac. De sobte, tot es movia i es parava, es movia i es parava. Desorientat, es va ficar dins de la seva closca esperant esdeveniments fins que va començar a notar fred, molt fred, que el va fer encara recollir-se més. Un bon dia va notar la humitat de l'aigua i va decidir sortir a mirar que passava, i així el vam conèixer nosaltres, mentre estàvem netejant les bledes. Primer va treure un ullet, després va treure un altre ulllet i va començar a passejar-se. Ràpidament li vam preparar un habitatge dins d'un iogurt buit, on li vam afegir unes fulletes de bleda…

Casa Iogurt

… com els jardins que hi ha al costat de casa no ens donaven molta confiança, vam decidir alliberar-lo a la zona muntanyosa de Badalona. Tot i voler fer-ho al dia següent ho vam haver de posposar uns dies, unes vegades a causa de les tempestes i unes altres per manca de temps. Mentrestant, en Miquelet llegia tranquil·lament allò que tenia més a banya…

Miquelet llegint

… i així va arribar el dia de l'alliberament. Era una tarde grisa i una mica plujosa, el clima ideal per en Miquelet. Vam agafar l'autobús i vam anar a la zona de Can Ruti, als voltants de la Font de l'Amigó. Allà vam cercar un lloc amb força fonoll on hi havia altres caragols…

Caragolandia

… el vam treure de la caixeta de transport i, al ensumar el fonoll, en Miquelet va demostrar una vitalitat desconeguda i així que el vam deixar damunt la branca va fer unes corregudes amunt i avall a una velocitat realment sorprenent per a un caragol.

Miquelet lliure

I així va acabar el viatget d'en caragolet Miquelet, que ara es passeja alegrement per les muntanyes de Badalona.

Clickables

Nota Tardorenca : Una foto curiosa dedicada al company Uribetty que l'altre dia parlava d'aquests fruits. La natura té moltes formes de sorprendre'ns i la veritat és que la imatge pot recordar a coses molts diferents a una castanya.

Miquelet lliure

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

7 comentaris