Després d'estar forces dies barallant-me amb el codi html, el blogger, el bloc.cat, les imatges i el css… finalment ha arribat el dia en que tanquem aquesta paradeta per obrir la nova. L'adreça de la nova paradeta és…

http://badiumicacos.blogspot.com

… encara que, a partir de demà, també podreu entrar des de …

http://www.micaco.net

Espero que us agradi el nou lloc. Per la meva part intentaré recuperar la normalitat blocaire a partir de la setmana vinent.

Moltes gràcies a tots.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Avui faré només un breu apunt per a comunicar-vos que aquest bloc romandrà un temps sense activitat. El motiu ? Doncs que estic mirant de traslladar-lo a alguna altre plataforma de blocs, ja que bloc.cat sembla no funcionar gaire bé darrerament, doncs, sense anar més lluny, la setmana passada va estar caigut durant quasi tota la setmana. I tot i que només puc tenir paraules d'agraïment cap aquest lloc on vaig començar el meu caminar blocaire, també és cert que és molt frustrant invertir temps en escriure apunts que després no pots ni publicar ni accedir i com no és pas un fet puntual sinó una constant des de fa ja molt de temps, he cregut oportú prendre aquesta decisió, que, per cert, hagués pres abans sinó fos per la feinada que comporta adequar la plantilla a un altre entorn.

I com abans d'anar a una nova llar m'agradaria deixar-la al meu gust, prefereixo agafar-me el temps que inverteixo en escriure els apunts per a deixar-ho tot preparadet. Espero que dintre de poc el proper ( i darrer ) apunt d'aquest bloc a bloc.cat sigui per a comunicar-vos la nova adreça. Fins aviat.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Demà es celebra que fa 800 anys va néixer a Montpelhièr el rei en Jaume I, un dels principals personatges que conformen la nostra història i bé podria dir-se que el pare de la nostra nació tal i com la coneixem. Tot i tenir moments gloriosos i moments foscos, com els té qualsevol altre personatge històric, es mereix que el recordem per allò que va fer i que representa dins de la nostra història.

I com a reconeixement i homenatge tot seguit faré un breu recorregut per aquells indrets de València que tenen certa relació amb aquest personatge, una ruta Jaume I podríem dir, ruta que té aquest aspecte…

Comencem a Russafa, actualment un barri de València però municipi independent fins a 1877. El nostre punt d'inici serà l'església de Sant Valer, on a la cantonada amb la plaça Baró de Cortes trobem una placa que recorda que en aquell indret es va signar el 28 de setembre de 1238 la rendició de la ciutat de València.

Per cert, que haurien de pensar d'anar canviant la placa, que és el 1939 i apareix allò del “año de la victoria” que queda francament insultant i penós.

Tot seguit passem per la plaça Baró de Cortes, creuem el carrer del Consolat de Mar, agafem el carrer del Músic Padilla i girem a la dreta a la primera cantonada pel carrer del General Prim. Allà ens trobem amb el Convent dels Àngels, habitat per les monges clarisses, on una placa de ceràmica ens recorda que en aquell indret estava el campament de les tropes del rei en Jaume que van assetjar València ( i també diu que el lloc de la signatura va ser aquell, així que podeu triar el que més us agradi ). La tenda reial diuen que estava en el lloc precís que avui dia ocupa el convent …

Continuem pel carrer del General Prim, que segueix pel carrer Russafa fins arribar a la Gran Via Marqués del Túria. Travessem aquest carrer i per l'altra banda el seguim recte fins a arribar a la cantonada amb el carrer Jorge Juan, que agafem girant a l'esquerra i seguim recte, passant pel davant del modernista Mercat de Colom fins arribar al carrer de Cristòfol Colom, el qual travessem per arribar a la Plaça dels Pinazo on, girant a la dreta, agafem el carrer del Poeta Quintana per arribar a la Plaça d'Alfons el Magnànim on està el Parc del Parterre, lloc on trobem una de les estàtues més magnifiques i conegudes de Jaume I…

… estàtua projectada pels barcelonins germans Vallmitjana i fossa als tallers de la Maquinista Valenciana, que va necessitar 15 tones de bronze per a realitzar-se, obtinguts de 5 canons i un obús del castell de Peníscola.

Seguim pel carrer del General Tovar, passem per la Plaça Tetuan, lloc a on està Capitania General i els seu escut feixista, per arribar al Pont del Reial i travessar per allà la Rambla del Túria fins arribar als Jardins del Reial, lloc on es situava la finca d'esbarjo que es va construir el rei moro Abd Al-Aziz i que Jaume I va ampliar i transformar en alcàsser i que, més tard, es va transformar en Palau. Aquest palau es va mantenir fins a començament del segle XIX, quan va ser enderrocat per raons estratègiques durant la guerra del Francès, raons que no van aportar res a la lluita i que, ben al contrari, ens van privar d'un dels millor legats arquitectònics de la ciutat…

… tornem pel camí per on hem vingut, passem de nou pel Pont del Reial i girem ara a la dreta pel carrer del Pintor López i així arribar a la Plaça del Temple, on estava situada la Torre de Al-Bufat, lloc on els moros de la ciutat de València van alçar el conegut ara com a Penó de Conquesta aquell 28 de setembre de 1238 per a comunicar la seua rendició a les tropes del Conqueridor. Més tard, aquesta torre es va conèixer com del Temple perquè va ser allà on els Templers van aixecar la seva casa comuna als terrenys que els va donar el rei en Jaume.

I continuem per la plaça del Poeta Llorente i pel carrer de Trinitaris fins al Carrer del Salvador, on girant a l'esquerra arribarem al carrer del Almodí i, quasi davant mateix, pujarem les escales que portem a la nova plaça de l'Almoina on a la pared de la Catedral que dona en aquell indret trobarem una petita capella que recorda que en aquell indret es va celebrar per part del Rei la primera missa després de ser conquerida la ciutat

Passarem llavors per davant de la porta romànica de la Seu, Porta de Palau o de Lleida com també era coneguda, per anar pel carrer del Palau fins al carrer del Trinquet de Cavallers, que agafarem tot girant a la dreta i que ens portarà fins al'església de Sant Joan de l'Hospital, primera església que va manar construir el Rei en Jaume després de la conquesta de la ciutat mentre es reconvertien les mesquites i on deien que resava el mateix rei a la capella funerària.

Tot seguit, continuem per aquest carrer, i girant a la dreta pel carrer del Mar arribem a la plaça de la Reina, on connectarem amb el carrer Sant Vicent Màrtir que ens portarà a la Plaça de l'Ajuntament, on finalitza el recorregut i on podem visitar el Museu Històric Municipal al mateix edifici de l'Ajuntament on podem observar el Penó de Conquesta, l'espasa reial o l'escut de la Casa d'Aragó, peces bastant discutides respecte la seva autenticitat, sobretot l'espasa reial, de la que es podria parlar molt, però millor seria fer-ho en una altra ocasió.

I tot i que m'he deixat altres punts interessants ( com l'església de Sant Vicent de la Roqueta, per exemple) espero de tot cor que aquesta breu passejada hagi estat del vostre agrad.

Nota nominal : No fa gaire es va iniciar polèmica després de que el Consell Valencià de Cultura proposés canviar el nom de la Plaça de l'Ajuntament de València pel de Plaça del Rei Jaume I. S'han dit moltes raons a favor i en contra, però rere tot això el que de veritat molesta és el que deia l'altre dia un comentari de Las Provincias…

… ens hi juguem un pèssol que si el nom triat hagués estat Juan Carlos I o el Cid Campeador no hi haurien tan entrebancs ?

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Durant la Segona Guerra Mundial molts oficials nazis es van adonar de la bogeria d'en Hitler veient que aquest planejava les ofensives al Front Est utilitzant mapes que mostraven unitats de combat que només existien a aquells mapes i a la ment malalta del dictador. I és que una de les coses que semblen ser més necessàries dels mapes ( i, en general, de qualsevol tipus de model que representi quelcom del món físic ) és que representin fidelment la realitat.

Doncs bé, no cal retrocedir als mapes d'en Hitler per a trobar-nos exemples en que això no passa, només cal tafanejar una mica pel Google Maps per veure, per exemple, que el Mar d'Aral oficial i el Mar d'Aral real no coincideixen gaire…

… cosa que també passa amb el llac Txad …

Tampoc cal viatjar a les llunyanes terres asiàtiques o africanes per trobar casos on els mapes i la realitat no coincideixen; a les nostres terres també poden trobar-ne d'exemples d'aquests. Així, per exemple, a qualsevol mapa de la ciutat de València podem veure el següent…

… on podem observar que el riu Túria, un d'aquests rius mediterranis amb cabdals generalment no gaire importants, circumval·la la ciutat pel seu nou curs. Fins i tot si circulem per l'autopista del Saler podem veure aquesta imatge del riu…

… que mostra una imatge certament amb molt cabdal per al que són els nostres rius mediterranis. Però és una imatge falsa, ja que una mica més amunt ens trobem amb aquesta altra imatge…

… on podem contemplar un llit ple de rocs i pedres. Si a la part de la desembocadura mostra aigua només és perquè l'aigua del mar entra terra endins. De fet, el curs del riu Túria que envolta València està sec, només presenta aigua quan cauen els cada vegada més esporàdics grans aiguats i ben be podria dir-se que la part baixa d'aquest riu no és més que una riera. De nou el Google Maps ens dona una imatge prou clara…

I tot i que jo no acabo de veure clar això de que els rius no acabin desembocant res d'aigua al mar, sembla que els manaires populars del País Valencià ho veuen exactament a l'inrevés i el que troben estrany és, precisament, que els rius aportin aigua al mar. Potser volen exportar el model Túria al major número de rius possibles ?

Nota trenística tardana : Al darrer viatge em van atendre en un perfecte català. Marcador 1-1.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

El company Efe ha dedicat els seus darrers apunts a divagar, comentar i teoritzar ( de forma, crec, força encertada ) les diferències entre esquerres i dretes. Si bé des d'un punt de vista estrictament nacional totes les seves percepcions són perfectament aplicables, al nostre cas tenim particularitats pròpies, ja que a més de les esquerres i dretes catalanes tenim les esquerres i dretes espanyoles, i amb aquestes dretes i esquerres sovint, massa sovint, no hi trobem gaires diferències.

L'altre dia llegia al 20 minutos una entrevista que feien a l'Álvaro Pombo, escriptor, premi Planeta i membre de la Real Academia de la Lengua Española, que es presenta com a candidat al Senado Español pel nou partit "antinacionalista" Unión, Progreso y Democracia. L'entrevista comença sucosa perquè quan li pregunten si aquest nou partit és de dretes o esquerres la contestació és "es un partido de progreso" amb aquesta ambigüitat calculada de qui no vol contestar allò que no li interessa. Tot i així, la part interessant per a mi va ser aquesta …

… on aquest senyor, que es declara antic votant socialista, deixa clar el que entén per "progrés" i "democràcia". Curiós progrés aquest que mira de treure drets aconseguits després d'anys i anys de lluites i curiosa democràcia aquesta on es volen manllevar drets socials als parlants de determinades llengües de l'Estat, condemnant-les a una ben segura marginació i a una gens improbable desaparició.

Aquestes declaracions no són, lamentablement, gens inhabituals entre les esquerres i les dretes espanyoles i demostren el grau d'afinitat i mimetisme que existeix entre elles respecte aquest tema. Un tema sagnant com demostra un dels pilars bàsics del programa electoral del PP…

… i que no deixa de sorprendre, ja que sembla mentida que un partit tan "constitucional" com és el PP no sàpiga que a la Constitución Española s'inclou l'obligació que tenen tots els ciutadans de l'Estat a aprendre la llengua espanyola però que no obliga a la seva utilització. I si pensen que això no passa el que han de fer és recórrer al Tribunal Constitucional i no pas a un retoc de no-se-sap-bé quina llei. Encara que no fa falta ser gaire vident per saber que volen fer els populars, que aspiren a repetir al Principat aquest ensenyament per línies segregades que "tan bons" resultats els hi ha donat al País Valencià.

I el que em sembla a mi tot això és que està clar que els catalanoparlants no tindrem mai els mateixos drets ni la mateixa protecció que els hispanoparlants dintre d'aquest Estat, i això ens converteix, per molt que alguns ho vulguin dissimular, en ciutadans de segona. I a mi no m'agrada gens que per utilitzar la llengua dels meus pares i dels meus avis m'hagin de tractar diferent i hagi de perdre drets.

Nota ferroviària : Divendres em va tornar a passar allò que feia molt de temps no em passava, al demanar a l'Euromed un tallat i un capuccino el senyor del bar em va fer un gran somriure i em va dir "en castellano, por favor". Avui ho tornaré a provar a veure que passa, i si em tornen a no entendre tornaré a queixar-me a Renfe i també a la Generalitat de Dalt. Sembla mentida que en un tren que va de Barcelona a Alacant no t'atenguin en el teu idioma, encara que després de veure que al Talgo que va a Montpellier el personal de cafeteria no entenia tampoc el francès ja no em sorprenc gaire, la veritat.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

A totes les ciutats trobem carrers pintorescs, petits carrers que, encara que no són pas dels més coneguts o importants, tenen unnoséquè que els fa especials. El carrer de Petritxol de Barcelona és un d'aquests carrers, amb la seva estretor, les seves auques i plaques de ceràmica i la visió que ofereix de l'església del Pi.

Sembla que la tradició es vol sumar a aquest aire encisador amb una curiosa història sobre el seu origen. Hom conta que a l'època en que Barcelona estava sota el poder sarraí la única església que va restar oberta va ser la del Pi. A més, la misa s'havia de fer ben d'hora al matí, abans de que els musulmans comencessin les seves oracions, ja que aquests ho consideraven ofensiu que és d'una altra manera. Per si no hi haguessin ja prou entrebancs pels bons cristians, aquests havien de fer una llarga volta per arribar a l'església des del portal més proper, el de Portaferrisa, ja que en aquells temps els cristians vivien majoritàriament fora de muralles al Raval.

Tot això tenia molt amoïnat a en Petritxol, l'ancià clergue de la parròquia. Un dia estava pouant aigua quan, per sorpresa seva, el cub en comtes de pujar ple d'aigua va pujar ple de monedes d'or. El vell capellà va continuar pouant i pouant i cercant per tots els indrets del pou fins que va poder arreplegar un munt de les dorades monedes, provinents, segurament, d'algun tresor amagat pels cristians abans de fugir dels mahometans. Sabedor de que l'emir passava angunies econòmiques, va decidir utilitzar els inesperats diners per a facilitar l'accés a l'església als seus feligresos comprant el terreny que havia entre Portaferrissa i l'església.

L'emir se'l va escoltar amb atenció i li va dir que allò costaria molts diners, tants com fossin necessaris per a cobrir tota la via que volia crear de monedes d'or. En Petritxol li va dir que així seria, i va començar a treure cofres i més cofres de l'interior de l'església i va anar cobrint una línia recta que anava del carrer de la Portaferrisa fins al ben davant de l'església. Satisfeta la petició de l'emir, aquest va recollir els diners i va complir la seva paraula, i així el nou carrer va rebre el nom d'en Petritxol, puix gràcies a ells va sorgir i gràcies a ells els cristians van poder escoltar missa durant els anys de dominació musulmana.

Nota Golosa : Durant el segle XIX aquesta era un dels carrers on era típic instal·lar xocolateries, locals on es dirigien els barcelonins a prendre una bona tassa de xocolata després d'haver passejat per les Rambles. Potser aquest cap de setmana els imitaré i em prendre una bona tassa jo també !! Bon cap de setmana per a tothom, com per a mi tindrà tres dies, ens llegirem dimarts.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

A vegades tinc la sensació de que pels diferents polítics no som més que una mena de ninotets, ninotets ben guardadets al calaix durant temps i temps, i de tant en tant, quan arriba temporada d'eleccions, ens treuen fora i fan veure que ens foten cas mentre juguen amb nosaltres, per a, acabat el període electoral,  tornar al magatzem insonoritzat que, sembla ser, ha de ser el nostre medi natural.

Però l'altre dia vaig reparar en una cosa que feia anys, molts anys ( setze o així ) que tinc per casa, una d'aquestes coses que de veure-les a diari no els hi fas gaire cas però que ara em permet girar una mica la truita, aquesta cosa és, per exemple…

… un Felipe González Neró !! No acabo d'entendre si li van fer aquesta figureta perquè era l'emperador absolut dels socialistes o perquè va ser qui els va "cremar" mentre tenia el poder, però anys després li queda molt bé aquest paper, potser no tan d'emperador però si d'influenciador amb bones parauletes i bona música de fons, tot i que aquest…

… no se li queda pas enrere !! Qui ens hauria de dir que la gran lluitadora per la independència acabaria de tertuliana a Madrid !! La veritat és que sempre ha estat una gran caçadora de micròfons, i cal dir també que la indumentària que llueix la figureta li és molt adient per als programes que visita actualment. Per cert, a la part posterior es pot veure com porta calcetes quatribarrades, cosa no molt adient per a un independentista que, sens dubte, triaria alguna altra distribució de colors per portar al costat del cul. En tot cas, i després de l'aventura aquella del PI es pot ben dir allò de "con faldas y a lo loco"

Passem ara el torn al ninotet que més en va fer pensar en aquella època, un que em va quedar marcat amb foc …

… perquè el primer que vaig pensar és "vaja 'pàjaro' aquest!!", i el segon és que els autors dels ninotets havien tirat pel camí fàcil i havien dissenyat un ninotet gairebé de manual, sense cap característica pròpia, vaja, molt sonso . I és que , ben pensat, el sr. Jose Maria no és que tingui massa carisma com a poder fer-li un ninotet més o menys graciós, i menys encara en aquella època, quan la grisor que l'envoltava era molt densa, vaja, que ni per a fer ninotets graciosos servia!! . Avui dia, jo particularment l'hagués fet estil "gran dictador" , o sigui, jugant amb una bola de món, o potser vestit del cowboy de "toy story", perquè "toy" ho va ser un bona estona.

I tot i que hi ha més ninotets els deixaré per una altra ocasió per no allargar-me massa, però no deixaré de comentar aquest…

<

… que, com bé podeu veure, de conya té ben poqueta, ja que gaudeix una pose ben marcial. No en va diuen que hi ha coses que no canvien amb el pas del temps, i aquesta n'és una !!

Nota Informàtica : Ja tinc un mac mini funcionant a casa !!

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Avui parlaré de mi… ei, no cal que tanqueu tots la finestra alhora!! Torneu, que no m'he explicat bé !! Coi… ja sé que abans d'explicar la meva vida hauria de posar allò de "la conselleria de sanitat adverteix que el contingut d'aquest apunt pot provocar somnolència" però aquest no és el cas !! El que volia dir és que explicaré coses que estan relacionades amb aquest bloc.

Pensem un moment aquest bloc com si fos una cibercriatureta que es posa a l'oceà cibernètic… fins a on ha arribat les seves cosetes? Doncs fins a espais molt variats i estranys… així, per exemple, un dels textos va arribar una vegada a la portada de Vilaweb degut a un tràgic succés. Hi ha, però, altres casos de record més agradable com veure on han arribat les fotos, ja que una de les fotos penjades al bloc il·lustra l'entrada de la Viquipèdia en català que parla dels panellets , o encara més curiós, que a la Vikipèdia en Neerlandès podem trobar una de les fotografies publicades a l'apunt sobre Rennàs-le-Castèlh ; a més, podem trobar diverses fotografies, com els dels Miquelets de Badalona a la Vikimedia o a les edicions de Schmap de Barcelona i València.

També és divertit veure referències d'altres blocaires, així, per exemple, el company Cucarella parlava del mot "Carquinyol" al seu bloc, el camarada latrappola ens recomanava ( cosa que agrada sempre!! ), l'amic Isaac ens mostrava que dolços poden ser els micacos i la companya Cirereta ens dedicava un curiós i starwarsionenc ninotet de paper amb molta gràcia. També cal recordar el premi al blog solidari, que més o menys ens va caure a tothom i que també té la seva gràcia, així com quan t'envien un mem, cosa que desitjo que aquest any passi sovint per a poder passar-se'ls al company Dan que, segurament, es mostrarà encantat d'assolir material pel seu estudi.

I per acabar deixo el més important : les persones. És impressionant veure com gràcies a aquestes lletres que viatgen amunt i abaix em comunico amb un científic amb llibres publicats, una estudiant preuniversitària, una professora valenciana al Principat, una barcelonina a Ses Illes, una badalonina defensora del seu barri, una pubilla de Mataró, un taxista culé, un català d'Alacant, una informàtica romanesa, un poeta d'aquí mateix, uns veneçolanstarragonins, un badaloní de Japó, un castellonenc amant de les caminades i molts més que segur que em deixo imperdonablement i als que us demano disculpes. És un autèntic plaer poder canviar impressions amb tots vosaltres i arribar a aquelles persones que, tot i que no escriuen per ací, sé que arriben de forma més o menys regular a aquesta senzilla pagineta. Moltes gràcies.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet