El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco de diada…)

Avui recordem que una vegada vam ser lliures, avui li diem al món que ho volem tornar a ser, avui expliquem a aquells que ens volen escoltar que, com a poble, no estem conformes amb la nostra situació.

Tal dia com avui, fa anys, molts anys, vam perdre encara més la nostra llibertat com a nació, la vam començar a perdre en una data anterior, un vint-i-cinc d’abril, i tot i que durant aquest temps ens han volgut enganyar, i tot i que durant aquest temps ens han volgut robar la nostra memòria històrica, nosaltres ho seguim recordant, perquè mentre ho recordem no ens hauran vençut del tot.

Hi ha gent que no ens escolta, hi ha una altra que ens escolta però no ens compren. Alguns diuen que ens creiem més llestos que els altres perquè tenim una llengua pròpia diferent a la seva (quines idees…), altres diuen que el que volem són només diners. Tota aquesta gent peca del mateix, peca de creure que som espanyols, quan no ho som, pequen de creure que per portar a sobre un trosset de paper plastificat amb les lletres "ESPAÑA" ja ens sentim com ells, quan això no és veritat. Pequen de creure que un sentiment dins del cor és pot esborrar a base de repetir que aquest sentiment és fals.

La realitat és força més simple, no som espanyols, som catalans. Que siguem ara mateix dins d’Espanya és el resultat de les voltes que fa la història, però molts de nosaltres no serem mai espanyols, per més que ens diguin, amb xuleria, que la paraula que apareix als passaports que portem és "ESPAÑA". Quan han d’utilitzar un paper que ens donen ells per dir el que som, senyal que ells també saben que no ho som pas d’espanyols.

Avui demanem la llibertat de la meva terra, però també l’hem de demanar ahir, abans d’ahir, demà, demà passat… perquè només reivindicant el que som cada dia podrem avançar, només utilitzant la nostra llengua cada dia, només recordant els nostres nexes com a poble a diari, només explicant la nostra història per evitar que ens la robin, només dient que encara existim i que sabem qui som, només recordant cada dia que no som espanyols, que no ho hem estat ni ho serem mai és quan aconseguirem alguna cosa, només quan tots ens posem d’acord per obtenir la nostra llibertat és quan serem lliures.

Jo no tinc una diada, jo tinc varies diades, jo tinc una diada el dia que ens van robar el Rosselló, jo tinc una diada el vint-i-cinc d’abril, jo tinc una diada quan van fer oficial la separació de la Franja, jo tinc una diada quan van caure ses Illes, jo tinc una diada quan van destruir la resistència de Barcelona i més tard la de Cardona, jo tinc moltes diades per recordar, moltes diades que hem fan recordar que mai oblidaré el que sóc, perquè el que sóc, amics meus, és català.

"I am a Catalan", com va dir Pau Casals a Nacions Unides, avui havia pensat penjar el seu discurs, però l’Isaac, l’amic de l’altra banda del món s’ha adelantat, i li ha quedat un post ben maco que us convido a consultar.

Som perquè volem ser, serem perquè volem continuar sent, en la nostra unió i en la nostra fermesa radica la nostra força. No ho oblideu.

Visca Catalunya. Visquen els Països Catalans.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Montillades

(Encetem un micaco declaratiu…)

En la tranquilitat d’un matí de diumenge, m’adono que com a bon successor del sr. Maragall, el sr. Montilla ja ha començat a realitzar declaracions d’aquelles curioses i força aclaradores.

Avui llegeixo que aquest bon senyor ha dit en una entrevista a El Punt :

"’Seria bo per al país que els catalans nascuts a fora anessin més a votar’"

I ha deixat clar que l’estratègia del PSOEc és aconseguir els vots de les persones que van néixer fora del Principat per a manar. Si creen divisions o tensions a la societat principantina els importa un rave mentre tinguin la poltrona de la Generalitat de Dalt. Tot s’hi val "para oferir nuevas glorias a España"

Un bon candidat a la Generalitat del Principat seria aquell que digués en aquest cas, per exemple :

"’Seria bo per al país que els catalans anessin més a votar’"

Són només tres paraules que canvien radicalment el sentit de la frase. Després que no em vingui el sr. Montilla dient que ell és el candidat o el president de tots els principantins, el meu respecte no se l’està guanyant amb aquesta classe de diferenciacions, ja que començo a pensar que el meu vot no el pensa pas tenir en compte per a res. Per a ell, jo simplement no hauria d’existir electoralment.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Ara fa temps…

(Encetem un micaco pensatiu…)

… tan temps com més de 280 anys que va néixer per la força un nou estat borbònic a una Europa que acabava de sortir d’un període de guerres. Aquest nou estat va néixer matant, matant la llibertat de la meva nació, una nació que feia poc més de 60 anys veia com un tros seu estava sota el domini Borbó degut a la traïdoria del que deia ser el seu rei.

A aquest estat el van anomenar Espanya i des de llavors els seus mandataris han invertit molts esforços per fer que la gent com jo pensem que som espanyols. Han fallat, jo no sóc ni seré mai espanyol, per molt que hem vulguin vendre la seva història i per molt que m’obliguin a portar sobre papers on apareix la paraula "España" per tot arreu, com si el que diu un paper pogués fer esborrar el que porto al meu cor.

No estic gens estranyat que a Espanya la paraula "Catalunya" tingui mala fama, no hi ha per menys, no ens hem ressignat a acceptar que hem estat conquerits. En aquests centenars d’anys no han aconseguit esborrar-nos com a poble, no han aconseguit que oblidem el que una vegada vam ser i el que aspirem a tornar a ser.
No ho han aconseguit, i tot i que ens van derrotar per les armes no ens han derrotat en esperit.

I no serà perquè no ho han provat. Déu n’hi do si ho han provat de totes les maneres possibles, desarmant-nos, prohibint la nostra llengua i la nostra cultura, dividint-nos en diferents territoris i mirant de enfrontar-nos, trencant la nostra llengua, boicotejant la nostra econòmica, fent lleis que prohibeixen la nostra associació, espoliant-nos fiscal ment,… però nosaltres, encaparrats, seguim aquí. Som perquè volem ser, i contra això és difícil lluitar.

Seria un error creure que no ho saben fer. Saben molt bé el que fan, i saben que el primer que han de fer és trencar la nostra unitat. Per això, no és limiten a mirar d’enfrontar-nos, sinó que quan parlen d’una hipotètica independència parlant només de la independència d’una part de la nostra nació (la Comunidad Autónoma de Cataluña) però no de la resta. Això és una trampa, una trampa mortal, i el pitjor és que molts principantins no ho veuen.

Jo ho veig com el depredador que mossega una pressa i que no l’importa que s’escapi un tros si ell continua tenint un altre de ben gros. Us heu parat a passar que passaria amb la nostra cultura als territoris que quedessin sota el domini espanyol si la CAC fos independent ? Penso que hauria una repressió tan forta per evitar noves secessions que la nostra esencia com a poble acabaria per desaparèixer completament, i des de el nou estat independent no és podria fer res (contant que és vulgues fer, que els meus dubtes en tinc), ja que això serien els assumptes interns "d’un altre país".

Nosaltres hem de seguir reivindicant el nostre estat, l’estat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I per això hem de seguir repetint sempre el que estem dient sense parar aquests dies, que volem un estat propi.

Per necessitat i per supervivència, si, jo també vull un estat propi.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco de racons…)

Avui parlaré d’una finestreta diferent, la finestreta de la càmara de fotos, aquella finestreta per on veus el que deixaràs gravat pels temps futurs, sovint petits moments irrepetibles.

Ara mateix us deixo un d’aquests moments, una instantània realitzada ara fa pocs dies de la plaça interior de l’antic Palau Reial Major de Barcelona, situat al Barri Gòtic, entre el Museu Frederic Marès, la Catedral i el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, un d’aquells llocs on m’agrada perdre’m sempre que puc.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

La Espanya sense censura

(Encetem un micaco calladet…)

Que Espanya és un estat modern on és respecten escrupulosament tots els drets humans és un fet conegut. Com a tot estat modern, però, sempre hi ha una sèrie de casos curiosos que no està malament fer notar de tan en tan per poder comprovar en quin estat tan tolerant vivim :

I avui ho deixo aquí, encara que de detallets com aquests tenim un munt. Jo la veritat és que lo de la llei "a la xina" aquesta m’ho miro amb preocupació, ja que si vam fer un article de la Constitución pensat per a combatre els PP.CC., aquesta llei es podria utilitzar perfectament per combatre l’independentisme que va contra la "unidad de España" (argument que dona molt de joc darrerament), encara que aquest independentisme sigui una opció totalment pacífica i legitima.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco sorpresa…)

Passejar pel centre de Barcelona és obrir una porta a la sorpresa, i ahir la sorpresa va venir en forma de música.

Ahir vam anar amb dues amigues a prendre alguna cosa al Born i al tornar van sentir una música que venia de la Plaça del Rei i ens vam apropar. Resulta que feien una mostra folklòrica internacional i vam veure dues actuacions, una de un grup sud-americà i un altre de rus.

En aquell màgic entorn, la música i les danses les senties dins teu en comptes de veure-les i escoltar-les, a més els dansaires baixaven entre un públic entregat a repartir alegria, el que feia que l’emoció augmentés encara més, si és que això era possible.

Us deixo un vídeo per a que podeu gaudir una mica de l’espectacle :

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Troglodites a l’espanyola

(Encetem un micaco de temps passats…)

L’escenari és Montserrat, el Montserrat valencià, aquell poble que alguns s’empenyen en escriure "Monserrat" i que agafa el nom de la muntanya que hi ha darrera el poble i que té una mena de tall que sembla que l’hagi fet una serra gegant.

La ubicació és el parking d’un supermercat on va a comprar la gent dels pobles i les urbanitzacions de la rodalia. Estem esperant a que sortin de comprar i de sobte veiem que s’acosta un cotxe vermell bastant cridaner. El cotxe aparca aprop nostre i d’allà surt una sèrie de gent, però el que més impacte és el conductor.

Aquest ser és una mena de Manila Gorila però amb cara de mala hòstia, com si la senyora evolució l’hagués deixat de costat durant milions i milions d’anys. Tot i això, el que més crida l’atenció no és el seu aspecte, no (encara que costi de creure).

El que més crida l’atenció és el text que porta escrit en una samarreta cenyida blava amb lletres blanques que diu :

I amb un caminar macarró, no se sap si fruit de la seva malaltia, de que li premien els pantalons o d’haver descobert abans d’ahir que hi ha una cosa que s’anomenen "sabates" se’n va cap al supermercat.

Hi ha qui diu que els que tenim idees no compatibles amb el missatge de la samarreta (i que consti que jo almenys no hem ric d’Espanya, a mi m’agrada respectar als veïns, tot i que a vegades facin pena i no parin de ficar-se amb mi) hem de posar-nos d’acord amb "gent" com aquesta, bé…, que voleu que us digui, a mi hem sembla que seria més fàcil establir un diàleg amb un parameci que amb aquests espècimens.

I just aquests espècimens són els que van per molts indrets del País Valencià, protegits per la llei, foten por a la gent que pensa com tu o com jo; són els que és dediquen a realitzar agressions com les que denuncien en aquesta noticia o a mostrar les seves (nul·les) habilitats artístiques a la persiana de la llibreria Tres i Quatre :

Si això no és un tipus de Kale Borroka d’aquella que tan els agrada denunciar als populars i als socialistes espanyols, que vingui aquest analfabèstia i que m’ho digui; a ser possible, de paraula i sense pronunciar els guturals "gñ", ja que per escoltar aquests sons prefereixo els orcs de El Senyor dels Anells.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Aigua de València

(Encetem un micaco líquid…)

L’aigua de València és una típica beguda de la ciutat de València i els seus voltants, elaborada a partir de suc de taronja, cava, vodka i una mica de sucre. És serveix molt freda i té molt perill, ja que entra molt i molt bé, sobretot en estiu.

Com les coses segueixin en matèria hídrica de la mateixa manera en que ho estan, dintre de poc aquesta serà l’única aigua de que disposaran els valencians, ja que la situació empitjora a cada dia que passa, com vinc denunciant darrerament davant la gairebé nul·la sensibilització dels poders polítics i la gairebé nul·la aparició de noticies relacionades als diferents mitjans de comunicació, el que no deixa de ser curiós davant la gravetat de l’assumpte.

La situació està de la següent manera : El Govern Central ha recorregut a una reserva d’aigua de pous per evitar restriccions a les ciutats de Múrcia i Alacant; els pantans de la Conca del Xúquer estan gairebé a la frontera del seu límit operatiu, i si s’arriba a aquest nivell crític els embassaments passaran a un estricte règim de sortides per entrades.

Davant de la situació d’extrema gravetat de la Conca del Xúquer, s’estan utilitzant un altre embassament de la Conca del Túria per donar servei a la ciutat de València, i és just en aquest embassament on es registren el major descens de les reserves.

També cal comentar que no es pot utilitzar el transvasament Tajo-Segura per assegurar aigua al País Valencià i Múrcia ja que la Conca del Tajo també està en una situació extremadament greu i això no deixa de donar la raó a tots aquells que denuncien que els transvasaments no són cap solució definitiva, sinó que el que fan és ajornar el problema.

Aquesta és la situació hídrica del País Valencià a dia d’ahir,… i les autoritats públiques sense reaccionar encara. Faran alguna cosa, d’una vegada, els senyors de la Generalitat Valenciana o bé continuaran esperant a que ocorreixi el desastre ?

Molt en temo que justament ho estan esperant…

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Cistelles, piscines i unitat d’Espanya

(Encetem un micaco "no nacionalista"…)

Ahir mentre esmorzava anava llegint, com sempre, la premsa gratuïta que reparteixen a Barcelona. Estava mirant l’edició del diari ADN i vaig llegir la següent carta d’un dels lectors :

Ara ja fa dies que comento la "no utilització política" que fa el "no nacionalisme" espanyol envers de mirar ficar-nos a tots dins del seu àmbit, i aquest article és una mostra clara que fins i tot la gent "no nacionalista" veu que a España no hi ha tanta "unitat" com la que ells voldrien.

Estimat sr. Miguel Rivilla, segurament mai llegirà aquestes línies però li vaig a explicar una cosa: Jo mateix, en Carquinyol, segueixo sent tan separatista com abans de que la seva selecció espanyola guanyés el campionat. Bé, li confesso que estic mentint, si abans tenia un 575 en l’índex "Eixir" de l’Estado Español ara tinc un 687.

Benvolgut senyor, hauria de saber que pels separatistes convençuts, que ens mirin de ficar les seleccions nacionals (de la nació espanyola, és clar) per força a totes hores l’únic que fa és sentir-nos encara més fastiguejats amb aquesta gran nació espanyola que tan diu que ens estima però que tan poc ens respecte.

Per cert, senyor Miguel, quin nacionalisme és més excloent: el meu, que no li prohibeix a vostè gaudir de les seves seleccions esportives o el seu que si que ens ho prohibeix a tots els demés ?

Una mica més tard, i encara no recuperat del tot de la lliçó pràctico-esportiva de "unidad de España" vaig llegir aquest article al Racó Català, d’on ressalto el següent paràgraf sobre el tema de la piscina indultada del sr. Pedro J., director de l’entranyable i animat diari El Mundo :

"…En 2005 una veintena de radicales asaltó el domicilio. Los encabezaba el diputado d’Esquerra Joan Puig quien nadó hasta la piscina con el carnet de parlamentario en la boca. Mi única alternativa sería vender la propiedad y proporcionar un triunfo a quienes quieren hacerme pagar por la linea de El Mundo en defensa de la unidad constitucional de España."

Toma ja !!! Ara resulta que fer que aquesta ja famosa piscina compleixi la llei espanyola de costes ens donaria una victòria als que defensem anar-nos de l’Estat Espanyol !! Aquest raonament és digne d’una pel·lícula dels Germans Marx (o d’un relat del company Vullunfestuc) !!

El més patètic de tot és que, veient les seves accions, sembla que el PP i el PSOE s’ho creuen, ja que la piscina continua allà, violant la legalitat i donant la raó al simpàtic Pedro J.

I després encara s’estranyen que ens volem marxar de l’estat, el que és estrany és que hi hagi gent que hi volgui romandre dins !!

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco fotogràfic…)

L’altre dia vam anar a sopar a un bonic restaurant situat a una caleta de Sitges. Després ens vam anar a passejar pel poble, i hem va encantar. Hem va encantar aquell Sitges on es pot respirar història en cada pedra de la seva part vella de la vila.

No hem va encantar tan aquell Sitges de discoteques i soroll a totes hores, tot i que ha d’existir, ja que les persones tenim gustos diferents.

En tot cas, per a mi guardeu-me les pedres antigues.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet