Ara fa temps…
(Encetem un micaco pensatiu…)
… tan temps com més de 280 anys que va néixer per la força un nou estat borbònic a una Europa que acabava de sortir d’un període de guerres. Aquest nou estat va néixer matant, matant la llibertat de la meva nació, una nació que feia poc més de 60 anys veia com un tros seu estava sota el domini Borbó degut a la traïdoria del que deia ser el seu rei.
A aquest estat el van anomenar Espanya i des de llavors els seus mandataris han invertit molts esforços per fer que la gent com jo pensem que som espanyols. Han fallat, jo no sóc ni seré mai espanyol, per molt que hem vulguin vendre la seva història i per molt que m’obliguin a portar sobre papers on apareix la paraula "España" per tot arreu, com si el que diu un paper pogués fer esborrar el que porto al meu cor.
No estic gens estranyat que a Espanya la paraula "Catalunya" tingui mala fama, no hi ha per menys, no ens hem ressignat a acceptar que hem estat conquerits. En aquests centenars d’anys no han aconseguit esborrar-nos com a poble, no han aconseguit que oblidem el que una vegada vam ser i el que aspirem a tornar a ser.
No ho han aconseguit, i tot i que ens van derrotar per les armes no ens han derrotat en esperit.
I no serà perquè no ho han provat. Déu n’hi do si ho han provat de totes les maneres possibles, desarmant-nos, prohibint la nostra llengua i la nostra cultura, dividint-nos en diferents territoris i mirant de enfrontar-nos, trencant la nostra llengua, boicotejant la nostra econòmica, fent lleis que prohibeixen la nostra associació, espoliant-nos fiscal ment,… però nosaltres, encaparrats, seguim aquí. Som perquè volem ser, i contra això és difícil lluitar.
Seria un error creure que no ho saben fer. Saben molt bé el que fan, i saben que el primer que han de fer és trencar la nostra unitat. Per això, no és limiten a mirar d’enfrontar-nos, sinó que quan parlen d’una hipotètica independència parlant només de la independència d’una part de la nostra nació (la Comunidad Autónoma de Cataluña) però no de la resta. Això és una trampa, una trampa mortal, i el pitjor és que molts principantins no ho veuen.
Jo ho veig com el depredador que mossega una pressa i que no l’importa que s’escapi un tros si ell continua tenint un altre de ben gros. Us heu parat a passar que passaria amb la nostra cultura als territoris que quedessin sota el domini espanyol si la CAC fos independent ? Penso que hauria una repressió tan forta per evitar noves secessions que la nostra esencia com a poble acabaria per desaparèixer completament, i des de el nou estat independent no és podria fer res (contant que és vulgues fer, que els meus dubtes en tinc), ja que això serien els assumptes interns "d’un altre país".
Nosaltres hem de seguir reivindicant el nostre estat, l’estat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I per això hem de seguir repetint sempre el que estem dient sense parar aquests dies, que volem un estat propi.
Per necessitat i per supervivència, si, jo també vull un estat propi.
Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Molt emocionant.
I tot aixo sense poder saber la veritable magnitud historica de la nostra nacio.
Pel que fa a la possible independencia, jo sempre dic que ho serem el dia en que volguem ser-ho. Encara que nomes sigui el Principat, pero tingues em compte que si Catalunya esdeve independent tambe ho sera Euskadi, i molts altres tambe ens seguirant, som la clau de volta de l’edifici. Sense nosaltres Espanya no te sentit, perque en el nostre invent.
A part d’aixo, mira-t’ho d’una altra manera, a Belgica, els Flamencs, sort que en tenen de tenir un Estat fort darrere com l’Holandes.
Aquest és el problema, que nosaltres no tenim ningú recolzant-nos (al darrera si tenim molta gent, però empantaint-nos !!)
Jo crec que als espanyols l’independència d’Euskadi no els fa tanta por com la de Catalunya, bàsicament perquè en percentatge de població i de territori no representen un pes important tot i que en pes econòmic si.
En canvi, si tots els territoris catalans ens independitzessim, ens emportariem al voltant d’una tercera part de l’actual estat, i això els deixaria tocats de mort per necessitat.
A mi que només s’independitzes el Principat en faria por, ho veuria molt malament pel País Valencià, les Balears i ses Illes, coneixent als espanyols no puc pensar d’una altra manera, encara que potser m’equivoco, qui sap !!
Per cert, felicitacions pels teus posts d’aquesta setmana!! El dilluns anava a posar jo precissament el discurs de Pau Casals al meu bloc !! xD
Ja tens raó que molta de la innovació que hi ha a l’Estat Espanyol prové d’aquestes zones, però també és cert que als espanyols els preocupa menys una possible independència d’Euskadi que una dels Països Catalans.
Salutacions
A mi la historia m’agrada molt però crec que no és bo confondre què érem amb què som i menys amb què volem ser. Ho dic en relació als Països Catalans.
Bé, quan la Casa de Barcelona passa a regnar també a l’Aragó i després a València, etc., és quan apareix la denominació “Corona d’Aragó” que tant ens ha perjudicat als catalans car era Catalunya la que portava la veu cantant i el gros de les forces en tot.
Sigui com sigui, la mal anomenada “Corona d’Aragó” era com un estat federal abans que existissin els “estats federals”. Cada territori tenia les seves pròpies corts, excepte Mallorca, que tenia uns diputats a les Corts Catalanes. De tant en tant hi havia “Corts Generals” que es reunien per tal de tractar assumptes comuns a tots els territoris.
¿Què vull dir? Doncs que la catalanitat no ho era per una qüestió d’estat sinó de nació, que és molt diferent.
Calixte III, el Papa català (de Xàtiva) pregonava la seva catalanitat però el seu estat era València. Ell era valencià, de nacionalitat “catalana”. Fins i tot el primer que va traduir al castellà Ausiàs March, el va definir com “caballero valenciano de nación catalana”.
Quan es parla de “Països Catalans” molts cop es fa somiant un “estat” car nació ja ho som, però aquest “estat” no ha existit mai, ni probablement existirà.
Per que existeixi aquest estat caldrien una de dos coses:
a) Una conquesta militar
b) La voluntat de tots els pobles que formen (¿formaven?) la nació catalana.
Tal i com estan els coses, crec que ni la una ni l’altre. La primera no car no tenim exèrcit ni voluntat per envair i la segona no car molts dels “països” no tenen el més mínim interès en formar part en un estat on el pes del mateix recauria als catalans de Catalunya (i seriem tant centralistes com Madrid, no ho dubteu).
Si volem somiar amb la independència ho hem de fer des de Catalunya i pels catalans, sense llasts. ¿Que després nous territoris volen formar part del nou estat independent? Benvinguts, sempre que els mateixos convinguin als nostres interessos.
Bé, crec que he estat qualsevol cosa menys breu. Espero haver-me explicat.
T’has explicat perfectament aarnau.
Comparteixo les teves opinions, a mi no m’agradaria pas uns Països Catalans centralistes i penso que, d’existir, s’hauria de fer en règim de confederació sense cap tipus de dubte.
El que jo temo és que si algun dia la CAC fos independent, la catalanitat que encara hi ha als altres territoris acabaria per desapareixer, degut entre altres coses a les activitats que, posiblement, faria l’Estat Espanyol.
Jo crec que s’ha de lluitar també perquè el País Valencià, la Franja, ses Illes el Rosselló puguin decidir en règim de llibertat el seu futur: Si volen ser independents, si volem formar una confederació o si volen romandre on estan. I per decidir això en llibertat ho han de fer per si sols.
Ja se que és una idea utòpica, però és el que crec. L’idea de que el Principat actui pel seu compte i que els demés si volen s’afegeixen no m’agrada gens. Hem de treballar tots junts pel mateix, ja que quan més serem més força podem fer.
Salutacions
Abans he parlat d’estats federals i volia dir: federació d’estats.
El centralisme a Catalunya existeix, com a qualsevol altre lloc. Pregunta-li a un lleidetà o a un tarragoní i veuràs què et respon.
Salut
Et dono tota la raó que a Catalunya existeix aquest centralisme que tan critiquen a altres, i hem de lluitar (en la mesura del posible) contra això.
El que volia dir és que aquest centralisme és encara més perillós quan parlem d’una federació o d’una confederació.
I és que a vegades els pitjors enemics som nosaltres mateixos.
De nou gràcies pels teus comentaris, aarnau !!