Cada dia ha de ser una Diada

(Encetem un micaco de diada…)

Avui recordem que una vegada vam ser lliures, avui li diem al món que ho volem tornar a ser, avui expliquem a aquells que ens volen escoltar que, com a poble, no estem conformes amb la nostra situació.

Tal dia com avui, fa anys, molts anys, vam perdre encara més la nostra llibertat com a nació, la vam començar a perdre en una data anterior, un vint-i-cinc d’abril, i tot i que durant aquest temps ens han volgut enganyar, i tot i que durant aquest temps ens han volgut robar la nostra memòria històrica, nosaltres ho seguim recordant, perquè mentre ho recordem no ens hauran vençut del tot.

Hi ha gent que no ens escolta, hi ha una altra que ens escolta però no ens compren. Alguns diuen que ens creiem més llestos que els altres perquè tenim una llengua pròpia diferent a la seva (quines idees…), altres diuen que el que volem són només diners. Tota aquesta gent peca del mateix, peca de creure que som espanyols, quan no ho som, pequen de creure que per portar a sobre un trosset de paper plastificat amb les lletres "ESPAÑA" ja ens sentim com ells, quan això no és veritat. Pequen de creure que un sentiment dins del cor és pot esborrar a base de repetir que aquest sentiment és fals.

La realitat és força més simple, no som espanyols, som catalans. Que siguem ara mateix dins d’Espanya és el resultat de les voltes que fa la història, però molts de nosaltres no serem mai espanyols, per més que ens diguin, amb xuleria, que la paraula que apareix als passaports que portem és "ESPAÑA". Quan han d’utilitzar un paper que ens donen ells per dir el que som, senyal que ells també saben que no ho som pas d’espanyols.

Avui demanem la llibertat de la meva terra, però també l’hem de demanar ahir, abans d’ahir, demà, demà passat… perquè només reivindicant el que som cada dia podrem avançar, només utilitzant la nostra llengua cada dia, només recordant els nostres nexes com a poble a diari, només explicant la nostra història per evitar que ens la robin, només dient que encara existim i que sabem qui som, només recordant cada dia que no som espanyols, que no ho hem estat ni ho serem mai és quan aconseguirem alguna cosa, només quan tots ens posem d’acord per obtenir la nostra llibertat és quan serem lliures.

Jo no tinc una diada, jo tinc varies diades, jo tinc una diada el dia que ens van robar el Rosselló, jo tinc una diada el vint-i-cinc d’abril, jo tinc una diada quan van fer oficial la separació de la Franja, jo tinc una diada quan van caure ses Illes, jo tinc una diada quan van destruir la resistència de Barcelona i més tard la de Cardona, jo tinc moltes diades per recordar, moltes diades que hem fan recordar que mai oblidaré el que sóc, perquè el que sóc, amics meus, és català.

"I am a Catalan", com va dir Pau Casals a Nacions Unides, avui havia pensat penjar el seu discurs, però l’Isaac, l’amic de l’altra banda del món s’ha adelantat, i li ha quedat un post ben maco que us convido a consultar.

Som perquè volem ser, serem perquè volem continuar sent, en la nostra unió i en la nostra fermesa radica la nostra força. No ho oblideu.

Visca Catalunya. Visquen els Països Catalans.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet