El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco ectoplasmàtic…)

Hi ha notícies que provoquen una mena de dejà-vú cada vegada que les llegeixes ja que són cícliques. I el pitjor és que no són exactament iguals però acaben explicant el mateix, el que encara despista més. Una d'aquestes és la dels suposats fantasmes vuitcentistes que habiten a un palauet madrileny anomenat Palacio de Linares. I és que no falla, quan per qualsevol motiu s'ha de parlar d'aquest edifici ens treuen a relluir la suposada presència fantasmal, no sigui pas que ho oblidem !!

Què a Madrid hi ha fantasmes ho sabem prou bé els catalans, el que és estrany és que els localitzin només al ja mencionat palau. I és que amb tanta repetició sembla que només existeixin fantasmes allà. I no és que siguin precisament un gran pedigrí fantasmal, que són uns fantasmets de 200 anys com a molt.

Això no és res si els comparem amb els fantasmes més antics que es coneixen, els d'uns legionaris romans a la Torre de Londres… però és que la Torre de Londres, en qüestions fantasmals, juga a una altra divisió degut a la multitud de llegendes d'éssers ectoplasmàtics que té. Tot i així, els anglesos no es dediquen a repetir les llegendes fantasmals cada vegada que pronuncien “Torre de Londres”. De fet, si ho fessin, no acabarien mai.

I com no podia ser d'una altra manera, a Barcelona ciutat també hi ha llegendes sobrenaturals. Les podem trobar a la zona de l'antic Call, en concret carrer de l'Arc de Sant Ramon on podem veure el següent casalot…

… aquest casalot gòtic rep el nom de la Casa Encantada o Casa de l’Alquimista. Diu la llegenda que en aquesta casa vivia un alquimista jueu molt destre en fer encisos i filtres i que tenia una filla molt maca que era rondada per diversos cavallers cristians. D'entre tots ells hi havia un de força bonic i ric amb el que va festejar d'amagat. Un dia la noia va requerir al seu pretendent que la demanés al seu pare, però el jovenet no tenia intencions gaire nobles i li proposà d'estimar-se sense arribar al casament, cosa a la que la xicota es va negar en rodó.

El fals cavaller va jurar vengar-se i va anar a cerca al seu pare, l'alquimista jueu, per demanar-li un potent preparat que emmetzinés sense adonar-se i que produís una mort lenta i impossible de desfer. L'alquimita, ignorant de tot, li va preparar una flor bella i fresca amb el verí, de tal forma que només olorar-la la víctima quedés condemnada. El cavaller, complagut, va donar l'ofrena a la filla de l'alquimista per a que guardés un record d'ell, i la xicota, a l'olorar-la va segellar el seu destí.

L'alquimista, quan va saber el que havia passat, va fer tot el possible per a salvar la seva filla, però no va poder. Després de que aquesta morís, el pobre vell, desesperat, va abandonar la casa, que va deixar encisada i emmetzinada i per això mai ningú mai no hi va voler viure, per por d'ésser víctima del desesperament del pobre jueu miserablement enganyat i traït.

Ara aquesta casa l'ha adquirida l'Ajuntament de Barcelona, que l'està reformant per a convertir-la en un centre d'interpretació del Call…

… i tot i que hom pensava que en aquesta casa no hi quedava pas cap rastre de la seva època jueva, s'han pogut trobar una mezuzà, diverses objectes en estudi i un mur transversal del segle XIII. Potser l'alquimista vol donar ara mostres de la seua existència ?

Madrid té fantasmes, d'acord… però Barcelona té encant!!. Bon cap de setmana !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco romànic…)

Barcelona és una ciutat de contrastos, contrastos socials, contrastos idiomàtics, contrastos urbanístics, contrastos arquitectònics. Quan parlem d'edificis històrics a Barcelona generalment pensem en la Catedral, el Palau dels Comtes-Reis, l'edifici de la Generalitat de Dalt, el Saló de Cent, vaja, els edificis que hi ha al Barri Gòtic sobretot. I tal com indica el seu nom, l'estil que predomina és el gòtic.

Tot i això, també podem trobar edificis d'estil romànic, l'estil que predomina a molts pobles de la Catalunya Vella. I un d'aquests edificis, en concret un monestir, està situat molt a prop de l'avinguda famosa pels seus teatres : l'Avinguda Paral·lel. Aquest edifici és el Monestir de Sant Pau del Camp.

A l'extramurs de la ciutat de Barcelona, a la falda de Montjuïc hi havia un vast pla dedicat a camps de cultiu, cosa que va fer que s'anomenés El Camp. El monestir de Sant Pau va ser fundat entre l'any 897 i 911. Des de la seva fundació fins al saqueig realitzat per Al-Mansur l'any 985 només se sap que era una simple església. Més tard va ser reconstruït i va constituir una comunitat monacal fins l'abandonament definitiu per part dels monjos durant l'exclaustració de 1835. El 1879 fou declarat monument nacional.

A la portada destaca el relleu del timpà on es pot observar al Senyor entre Sant Pau i Sant Pere així com la mà de Déu.

L'interior de l'església és el típic de les esglésies romàniques, resultant sorprenen l'alçada de les naus, però molt més sorprenen es pensar, dins de la pau, la foscor i la tranquil·litat que ens proporcionen aquelles pedres milenàries, que estem a dues passes del Paral·lel

Una de les singularitats de la construcció és el claustre quadrat de columnes aparellades. La particularitat d'aquest claustre rau en els arcs lobulats de tradició àrab que li donen una imatge especial.

Sant Pau del Camp és un altre d'aquests racons de la ciutat poc coneguts, i tot i que el seu entorn està força degradat val la pena acostar-se, pagar els dos euros de l'entrada i gaudir d'un tros de la nostra història i d'un tros de la Barcelona romànica, tan desconeguda a vegades.

Nota Llegendària : Quan algú és ben alt i forçut es solia dir que era “alt com un Sant Pau”. Aquesta frase feta té com origen la festa gremial que els mestres espasers celebraven cada any. Durant la celebració era costum que un home, vestit com Sant Pau, portés la gran espasa gremial anomenada l'Espasa de la Ciutat. Per tal que aquella espasa gegant li fos a mida, hom cercava un home ben alt i cepat per a fer el paper del sant.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d'autoestima…)

Confesso que sóc un fidel seguidor de les aventures de l'Astèrix. Si hagués de triar una de les seves històries ho tindria molt fàcil, hi ha una que, per a mi, sobresurt d'entre totes elles ( i no, no és Astèrix en Hispania… ) Jo triaria La Residència dels Déus. Per a aquells que no sàpiguen de que tracta us en faig cinc cèntims : els romans, cansats de no poder vèncer el poble dels irreductibles gals per la força proven una nova tàctica : Creen al costat del poblat un assentament de civils romans per fer que els gals perdin llur cultura i es romanitzin.

Us sona l'estratègia? Doncs part d'aquesta estratègia és la que s'utilitza per mirar de que els catalans passem al món dels records. Hom a vist en les diferents onades de migració que em patit, i patim, un nou perill per a la nostra supervivència com a poble i penso que part de raó en té. No és cap secret que part d'aquesta immigració no es va integrar mai a la societat catalana, ni tampoc que hi ha immigrants que simplement odien tot allò que soni a català. Us en recordeu del desgraciat incident de no fa gaire on uns seguidors madridistes van cremar unes senyeres a Reus? Doncs resulta que una de les protagonistes és una noia xilena de 19 anys. Què l'hem fet els catalans a aquesta noia per a que ens odii?

Per sort, i fent justícia, cal reconèixer que no tots els nouvinguts són així. Però fos ingenu, quan no perillós, no voler veure que part de la gent que ve de fora no estan interessats en la nostra cultura, bé, no només això, sinó que sovint són grans defensors de l'espanyola.

Per ser del tot justos cal dir que ells no tenen tota la culpa. Els nostres poders polítics també en tenen part al no tenir, ni tan sols la voluntat de fer, mitjans eficients per a realitzar i forçar una millor integració a la societat catalana. Però no són ells els únics responsables, ja que moltes vegades aquesta culpa la tenim nosaltres mateixos i la nostra innata sensació de tenir una cultureta d'anar per casa, la nostra mania de canviar d'idioma quan ens parlen en espanyol i la costum de dirigir-nos a segons qui utilitzant l'espanyol. Això fa entendre que la nostra llengua, i de pas la nostra cultura, no serveixen per a res i que no són, per tant, necessàries.

Només així s'entén el rebombori creat per la Fira del Llibre de Frankfurt. Sembla mentida tot el rebombori muntat per dir una cosa obvia: la llengua de la cultura catalana és el català. A veure… està invitada la cultura catalana oi? I és una fira de llibres oi? Doncs els llibres han d'estar en la llengua d'aquesta cultura, o sigui, la catalana. Oi que a literatura espanyola no heu estudiat Shakespare i si Vargas Llosa? I perquè si cap dels dos va néixer a Espanya? Perquè un escrivia en anglès i l'altre en espanyol !! Així de senzill i sembla mentida que sigui tan complicat d'entendre, tan que davant els atacs realitzats des del diari La Vanguardia davant el fet que a la fira no hi anessin escriptors catalans en llengua catalana va haver de respondre el consol general de l'Alemanya amb la següent carta…

El que entén un cònsul alemà sembla que no ho entén una ministra de cultura espanyola, perquè no hi ha pitjor entenedor que qui no vol entendre, i per això els catalans hem d'aguantar declaracions com la de la ministra de cultura dient que resulta "empobridor" que en una cita literària de tanta magnitud no hi hagi escriptors en llengua espanyola. Vaja, diguem-ho clar, que si s'envia només escriptors en llengua catalana el resultat és pobre. Per sort, hi ha gent com el company Cucarella que ens recorda que al Ministeri de Cultura espanyol no li van semblar pobre que a la Feria del Libro de Guadalajara (Mèxic) quan Espanya va ser convidada d'honor no hi anessin escriptors de llengua catalana ni que a la Fira del Llibre de Londres de 2007 els actes organitzats pel Ministeri de Cultura només s'hi contava amb autors/es en espanyol. Sembla ser que el Ministeri de Cultura té molt clar qui forma part i qui no de la cultura espanyola, però amb la cultura catalana no té una idea tan clara…. curiós !!

Però el que de veritat necessitem els catalans és un Assegurançatòrix !!

Nota Curiosa: Amb motiu del dia de l'orgull gai a no sé exactament quin punt de Madrid és va realitzar una festa i l'encarregada de llegir el pregó va ser la cantant espanyola Marta Sánchez. Aquesta va llegir el pregó en anglès i va rebre l'escridassa per part del públic assistent. A les passades Festes de la Mercé els mitjans espanyols fan ficar-se molt amb els grups catalanistes perquè aquests protestaven que el pregó el feia una persona gens vinculada amb la ciutat i en espanyol, i ens titllaven, com ja és habitual, de provincians i de radicals. Aquests mitjans ara han callat, ja que sembla ser que fer pregons en espanyol és multicultural, en canvi fer-los en anglès no.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco de record…)

Ara fa un any hi havia una ciutat que vivia tranquil·la, enfeinada als assumptes quotidians i en les preparacions, més o menys polèmiques, del que, segons els seus governants, seria un dels actes més importants i que donaria més publicitat a la ciutat: una visita del Papa catòlic amb motiu d'una trobada de famílies de la mateixa confessió.

I vet ací que ja ho tenien tot preparat i als balcons es podien veure els colors del Vaticà quan la realitat més crua va fer acte de presència de forma inesperada, i en un accident de metro, una d'aquelles activitats que hom fa quotidianament, van morir 43 persones i altres 47 van resultar ferides. Aquella ciutat de la que parlo és València i d'aquell trist succés avui fa un any.

Un any després ens trobem davant del següent panorama: La investigació es va tancar carregant tota la culpa al maquinista ( que va resultar mort a l'accident ) i les diferents autoritats, ja siguin municipals i autonòmiques, no han prestat gaire atenció als familiars de les víctimes, Tant és així que l'acte convocat a dia d'ahir per part de l'Ajuntament de València en homenatge a les víctimes la majoria no va estar ni convidat.

L'Associació de Víctimes del Metro ha arribat a qualificar l'acte com “una maniobra totalment grotesca, irracional i indigna no ja d'un demòcrata sinó d'una persona humana”, explica que per realitzar aquest acte no han consultat amb els afectats i insisteix en que “el dret a decidir com s'honra millor la memòria de les víctimes correspon als propis familiars" i molts s'han sentit utilitzats per a fer-se la foto.

I arribats a aquest punt voldria fer notar un detall. El Partit Popular, el partit que mana a l'Ajuntament de València i a la Generalitat de Baix, el partit que sistemàticament ha estat recolzant a les víctimes del terrorisme dient que se les tractava injustament i no se les escoltava, aquest partit que tan a defensat a les víctimes i als familiars d'aquelles víctimes ( bé, no a totes oi Manjón? ) ara fa just el contrari amb unes altres víctimes.

No havia pensat dir res d'això avui, però hi ha coses que no puc aguantar i aquesta doble moral vers els morts i ferits segons els interessos n'és una. Avui toca recordar a aquelles persones que no tenien perquè haver mort si tot hagués estat com hauria d'haver estat, i també toca demanar responsabilitats a aquells que n'eren els responsables de que això fos així. Per sort ara fa poc es va obrir una nova investigació judicial que esperem que aporti noves dades respecte aquest trist succés i depuri responsabilitats.

Amb les víctimes, amb els familiars i amb tota la gent que els hi fa costat, avui estic jo amb tota aquesta gent des de la distància. Avui jo també sóc valencià.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco cansat…)

Aquest ha estat un cap de setmana ben complet a València, entre altres coses hem anat a comprar llibres, a comprar roba, ha donar un tomb per la ciutat, a fer fotografies, a sopar, a esmortzar a l'edifici Octubre, a prendre una caldereta de xai al camp, a passejar entre tarongers, a visitar als amics, a fer de tot menys dormir i ara mateix necessito fer-ho o demà a la feina serè més espectre que els de Stargate Atlantis !!

Per això faig un post curtet per a compartir a vosaltres la meravellosa posta de sol de la que vam gaudir des de la finestreta del tren per terres tarragonines…

Euromed – Posta de Sol a Tarragona

… i per comentar que el que passa amb la roba és al·lucinant. Vas el dia 30 de juny a cercar unes samarretes màniga curta i unes bermudes i et trobes… jaquetes de llana !! Coi, que fa sis dies que ha començat l'estiu !! I a més hi ha gent que se les provava !!! Pels que diuen que a la gent no se la manipula, que vagin a mirar el que passa amb les tendes de roba que et diuen quan has de comprar la roba… i sembla ser que això de comprar roba d'estiu en estiu no és ni “cool” ni rentable.

Nota Anecdòtica: Estàvem tranquil·lament prenent la fresca al mig del camp quan van passar una parelleta gran pel costat. La meva sogra ens va dir que són uns veïns del poble als que el metge els va recomanar que passegessin per motius de salut, i així ho fan, fací calor, plogui o nevi ells surten a passejar pel matí i per la tarda. Això no tindria res d'extraordinari… sinó sortissin a passejar en moto !! Si hi ha metges entre els lectors, si us plau, especifiqueu una mica més les recomanacions !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco interneter…)

A poc que et posis a cercar per la xarxa pots trobar històries de totes les classes imaginables. A vegades no fa falta ni això, els coneguts te les envien directament al correu electrònic. Entre aquestes històries sempre m'han cridat l'atenció aquelles que diuen que són verídiques. Bé, hi ha que es veuen de lluny que ni de conya, però altres… bé, millor ho considereu vosaltres mateixos…

Uns lladres aficionats van aconseguir aquesta gesta : – Van amenaçar un ancià perquè els donés droga. – Finalment van haver d'acontentar-se amb les seves pastilles per al cor. – Quan sortien de la casa de l'ancià, van arrencar un obrellaunes elèctric de la paret, creient que era un telèfon, perquè no truqués la policia. – Assetjats per la policia, es van perdre a les carreteres de Florida. – Van travessar la tanca d'un control en meitat d'una de les carreteres, fent gests obscens al policia que la guardava, mentre… entraven a tota pastilla dins d'una base militar.

A una noia li roben el cotxe, i en fer la denúncia diu que aquest cotxe tènia un telèfon. Llavors un policia truca a aquest telèfon i li diu al conductor que si se'n recorda d'ell, que van estar parlant sobre allò de l'anunci del cotxe fa un mes, que ja ha decidit finalment i que li comprarà el cotxe, després d'haver estat mirant preus i tal. El xoriço va mossegar l'ham, i va ser detingut en anar a la cita per tancar el tracte aquell mateix vespre.

Tret de Forbes magazine : Nike té un anunci d'unes sabatilles per a muntanyisme rodat a Kenya, en el qual apareix gent de la tribu "Samburu". La càmera s'apropa un moment a un dels homes de la tribu, i mentre parla en "Maa", apareix el slogan "Just do it" a la pantalla. Cronk, un antropòlog de la universitat de Cincinatti, va descubrir que el kenyà està realment dient "No, no vull aquestes, doni'm les grans". Elizabeth Dolan, portaveu de Nike, ha reconegut "No creiem que ningú a Amèrica se n'adonés "

Uns fabricants de serres mecàniques noruecs van començar a exportar el seu producte als Estats Units. Tot era pràcticament igual, excepte el manual d'instruccions, que era considerablement mes llarg. La raó és que com en els USA et poden denunciar per qualsevol rucada han d'especificar fins i tot l'inespecificable, sobre tot tractant-se d'un producte perillós. Pixeu-vos de riure si voleu, però quan expliquen com s'ha de parar la serra mecànica, diuen literal- ment: "No intenti detenir la serra amb la mà. " Aquesta frase es va fer famosa al cap d'un parell d'anys, quan un ciutadà nord-americà va tenir un accident i va denunciar als fabricants. ( En honor a la veritat, no crec que intentés parar la serra amb la mà ). Òbviament no va guanyar el judici, perquè al manual li advertien del perill.

Es diu que un 'professional' va tenir la genial idea de posar-se en una botiga i mirar si hi havia gent, o policies, o com escapar, etc., mentre li demanava canvi d'un bitllet de 20 $ al dependent. El de la botiga li va dir que ho sentia, però que els de seguretat s'acabaven d'emportar tots els diners i que sol li quedaven uns 15 $ a la caixa. El lladre no es va tallar un pèl, va treure la pistola i li va dir que li donés els 15 dòlars. Després se'n va anar, deixant-se el bitllet de 20 $ a sobre del taulell.

Dereese SR. W., "presumpte" lladre de bosses pel procediment de l'estrebada a Minneapolis, va ser detingut per la policia i el van posar en una fila entre altres persones per ser identificat per una dona gran. Quan un dels policies li va dir que s'arreglés posant-se la visera de la gorra per davant, ell va dir "No, és que la portava cap enrere quan vaig robar a la vella. "

Veritat? Mentira? Sigui com sigui almenys un passa una estona entretinguda. A més, sovint la realitat supera a la ficció !!

Nota Personal: Cap de setmana ferroviari. Si els senyors de Renfe no hi posen objecció i l'Euromed va segons el previst aquest cap de setmana ens anem cap a València. La veritat és que aquest viatge comença a ser força imprevisible. Bon cap de setmana a tothom !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d'historietes…)

Una de les històries que sempre en va cridar l'atenció va ser la dels anomenats Ponts del Diable. D'aquests ponts podem trobar varis per la nostra geografia, per exemple a Tarragona, a Martorell o a Cardona, tots d'origen divers i tots amb narracions similars que expliquen el seu origen llegendari. A mi em van contar que a l'Edat Mitjana solien associar un origen diabòlic o mític a aquelles construccions que superaven la tècnica coneguda i eren, per tant, inexplicables en aquell moment per a la majoria de la població.

Avui parlaré una mica d'aquesta associació efecte-causa més o menys llegendària, però ho faré una mica més endavant. Ara començaré presentant un altre d'aquells llocs del casc antic de Barcelona que em produeixen una sensació de pau ( quan els turistes ho permeten… ). Aquest lloc és ben conegut, la plaça de Sant Felip Neri…

El que avui és una de les placetes més carismàtiques de Barcelona era en el seu origen un cementiri. En aquest cementiri s'enterraven a parroquians de la Seu i a membres d'alguns gremis que tenien altar a la Catedral; però també s'enterraven als condemnats que morien a la forca o esquarterats. Per això es va conèixer com a Fossar dels Condemnats. Potser la sensació de quietut que transmet avui dia ve donada pels seus orígens.

Un dels dos accessos a la placeta, i per a mi el més encantador, és pel carrer de Montjuïc del Bisbe…

Originariament aquest carrer no arribava a la placeta, ja que hi havia una paret que ho impedia. Hom creu que al voltant d'aquella paret hi havia el fossar més antic de la ciutat, que havia servit de fossar pels jueus del Call. D'ací vindria el nom de “Montjuïc” per establir un paral·lelisme amb el fossar que tenien els jueus a la muntanya amb aquest nom. Per cert, l'altre entrada és pel carrer Sant Felip Neri…

Una altra de les característiques d'aquesta placeta són les marques que hi ha a la façana de l'Església de Sant Felip Neri…

… i és ací on vull recuperar la idea de les historietes amb que començava aquest apunt. D'aquestes marques he escoltat diverses històries, la més increïble de les quals és que són marques fetes per les bales d'afusellaments ocorreguts durant la Guerra Civil Espanyola. Però com les senyals són molt baixes per a ser d'això, hi ha una altra versió que diu que són les marques de l'afusellament d'infants !! Una altra versió inversemblant és que les marques les van causar les bales amb que els republicans van afusellar als mossèns de la parròquia !!

La realitat sembla ser que és una altra. El 30 de gener de 1938 Barcelona va patir un bombardeig per part de l'aviació franquista composada per avions italians i alemanys. Com s'acostumava a fer, un grup de menors es va refugiar al soterrani de la sagristia, puix es pensava que era un lloc segur. Però no era així, ja que estava feta de rajola i no de pedra; per això quan va caure una bomba d'aviació es va enfonsar i van rebre de ple l'explosió, que va matar 42 persones, la majoria infants, i va deixar aquestes marques que ens han de fer recordar a tots que les guerres són una cosa terrible que porta la mortandant a tothom, ja siguin nens o adults i que, lamentablement, això ho veiem de forma més clara quan les víctimes són xiquets. Una placa col·locada per l'Ajuntament de Barcelona recorda aquest fet.

Diuen que els nens resten enterrats a la plaça, però no sé si això és veritat o no. En tot cas, si la plaça ja té un aire tranquil i assossegat pel dia, per la nit pot arribar a agafar un aire prou misteriós…

Nota associativa: A la ciutat de València també podem trobar una església de Sant Felip Neri en ple centre, a la plaça Sant Vicent Ferrer, més coneguda com la plaça dels ànecs a causa de la font que hi ha al ben mig…

… en aquest cas l'edifici no mostra les temibles senyals de guerra. Però no molt lluny d'allà si en podem trobar. Concretament a la façana de l'Ajuntament que dona al carrer del Periodista Azzati ens podem trobar marques de metralla causades per les bombes de l'aviació feixista durant la Guerra Civil. Això si, no es veuen pas tan clarament. Per cert, també hi ha una plaça Sant Felip Neri, però no està pas pel centre.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco ferroviari…)

Dins del món de la informàtica s'anomena topologia de xarxa al tipus de cablejat que connecta els diferents nodes que composen una xarxa. Aquesta topologia es prou important ja que configura propietats a la xarxa, com per exemple el numero variables de connexions que pot tenir un node amb altres nodes. Una d'aquestes topologies s'anomena d'estrella, i la seva principal característica és que tots els nodes estan connectats a un node central que és l'encarregat de fer funcionar la xarxa. Un dels principals avantatges d'aquesta topologia és que generalment és la més econòmica… un dels grans problemes és que si cau el node central et quedes sense xarxa.

Veiem ara el cas de l'estació de Sants i les seves vies d'entrada i sortida. Tot el trànsit ferroviari de Barcelona passa per aquest node,  aquest punt, i les seues connexions, són crítiques. Per això del recent accident del tren Euromed descarrilat ha hagut tant de ressò, per conseqüència de l'”efecte estrella” que ha fet que dues línies de rodalies s'hagin quedat total o parcialment aturades. Just el que necessitaven unes línies de rodalies darrerament molt qüestionades.

Per si no ho sabeu, us voldria aclarir que l'Euromed no és res més que un TGV fabricat per Alstom i adaptat a l'ampla de via espanyola. Segons les meues vivències, jo diria que no s'ha explotat mai el veritable potencial d'aquest tren, per culpa, segurament, de les infraestructures existents.

Recordo com ara fa uns deu anys (com passa el temps) agafava diàriament el tren per anar a la Autònoma a treballar. Cal a dir que per aquella època, tot i anar els trens plens de gom a gom en hora punta, no hi havien gaire incidències. O almenys no hi havia tantes com ara.

La meva relació amb Renfe va canviar farà uns cinc anys, i fins fa ben poc vaig estar agafant l'Euromed setmanalment. Durant aquest període m'he trobat cassos com ara…

· A l'alçada d'Ascó una nit de vent va caure damunt la catenària un arbre, provocant la intervenció de Protecció Civil i dels Bombers. Vam arribar a Barcelona amb gairebé 5 hores de retard. Hom podria dir que aquest incident ha estat puntual i del tot causal… però és que va tornar a passar ara fa uns 5 mesos !!

· Estan a l'estació de València s’ens va comunicar que havia hagut una avaria amb la catenària a Silla i es va aturar tot el tràfic amb destí o provinent de Barcelona. El tren va sortir amb 4 hores de retard i va fer el trajecte en dues hores i mitja (quan l'habitual són tres hores). Això em fa pensar que el temps de viatge es podria retallar sensiblement sense haver de realitzar la forta inversió de crear un traçat de TGV, només caldria modernitzar l'actual traçat ( hi ha llocs on la via és única, per exemple )

· Un altre dia, estan a l'estació de València ens van tornar a comunicar que havia hagut de nou problemes amb la catenària i que no teníem hora de partida. En aquell mateix moment vaig connectar el portàtil i vaig comprar per internet un bitllet pel dia següent.

· En una altra ocasió ( ara no recordo si en Euromed o Talgo ) en que anaven dos trens junts (a l'Euromed els diumenges per la tarda és habitual que el trajecte València-Barcelona estigui format per dos trens per augmentar el número de places, davant la impossibilitat d'augmentar el número de vagons) una de les dues locomotores va tenir problemes tècnics i vam arribar amb més de dues hores de retard.

· Un altre incident em va passar damunt d'un Arco, que sembla ser va xocar amb un objecte dipositat a la via i vam arribar amb quasi bé tres hores de retard. Això no va ser culpa de Renfe, però cal a dir que no vam ser gaire informats.

· Darrerament i arran, sembla ser, de les obres del TGV es força habitual arribar al destí amb 20 o 30 minuts de retard. És curiós observar com la sortida de Barcelona, fins passar El Prat de Llobregat, es realitza a una velocitat realment baixa i com després es mira de recuperar el temps perdut ( sobretot al trajecte Castelló de la Plana – València )

De totes aquestes experiències jo dedueixo que realment la infraestructures de les Grandes Lineas, almenys de les que hi ha entre Barcelona i València es penosa. I si aquestes Grandes Lineas estan així… com no estaran les de Rodalies? I els Regionals ? Perquè els Regionals són un altre punt… el trajecte Barcelona – Girona per exemple. Els trens sempre van a vessar i no és gens estrany fer gairebé tot el viatge dempeus. Una veritable vergonya.

L'altre dia va sortir el president de Renfe dient que tot això ho arreglarà? Us ho creieu? Jo no gaire la veritat. També ha sortit la ministra espanyola corresponent admetent que va fallar la informació de Renfe... ha! Si només fos la informació!! Ara ja només falta que admetin que és tota Renfe la que falla i potser es podran posar a arreglar-ho. Per cert…. i la Generalitat de Dalt què diu davant de tot aquest desastre?

Aquesta cançó era una de les moltes que m'acompanyaven durant els viatges mentre divagava mentalment mirant el paisatge…

Nota legislativa: El Gobierno Español veu inconstitucional una llei de l'estatut valencià que desenvolupa el dret foral. Segons els Gobierno aquest model és «un modelo diferente de derecho civil que rige en el conjunto del país», encara que després es contradiu i diu «salvo los casos históricos de comunidades que tienen, por razones forales, un derecho civil propio, el derecho civil que se aplica en todo el país es el existente a nival estatal». Recordem que el dret civil de l'antic Regne de València va ser abolit a causa del Decret de Nova Planta, cosa que no va passar al Principat que el va poder mantenir, i ara un govern democràtic s'aferra a una suposada igualtat per a no restaurar una anomalia causada a l'exercir el Dret de Conquesta. El meu dubte és saber que té més pes en la decissió, la guerra PP-PSOE o bé la tradicional fòbia dels governants espanyols a que els catalans recuperem els nostres drets? Molt em temo que són les dues coses.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco clickaire…)

Com sol passar, tot va començar amb una simple frase, tot comença amb coses simples. Ai aquell dia que se'm va ocórrer ficar en aquells apunts amb fotografies "Si cliqueu damunt de la fotografia la veureu més gran" !! De seguida, una blocaire gran anomenada l'AhSe va fer seva la frase i me la recordava quan no la posava!! Més tard, un blocaire numèric anomenat enpd40 també va entrar al joc i també em va recordar que no posava text alternatiu.

I en aquest apunt d'avui, un apunt clickaire com em va suggerir l'altre dia l'AhSe, he decidit indicar, de forma clara, que hi ha fotografies clickables, no sigui que es despistin i no ho endevinin!!

Així que ho faré amb un recull de fotografies de detalls diversos, fetes ací i allà…

Real de Montroi – Menta

Barcelona – Detall del mar al Fòrum

Sitges – Art a la sorra

Barcelona – Focus del Palau Nacional

València – Estàtua del Rei en Jaume I

Santes Creus – Detall del Claustre

Barcelona – Flors a la muralla

Real de Montroi – Paella i amanida

Caldes de Malavella – En Mixina

Badalona – Posta de sol des de casa

Barcelona – Peixos del Port Vell

València – Detall de l'Oceanogràfic

Isle-en-Dodon – Vesprada

Monasterio de Piedra – Cor de pedra

València – Font del Palau de la Música

Barcelona – Passatge de la Banca

València – Horta, sol i núbols

Tortosa – Detall del jardí del castell

Girona – Pujada de la Catedral

Erill la Vall – Detall de camí

Badalona – Platja

Rupit – Detall de carrer

València – Mercat Colom

Cardona – Posta de sol

Peretallada – Detall de casa

València – Falla Na Jordana

I per acabar un detall que diu l'Anna que li agrada…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco tradicional…)

Si hi ha una nit que hom de la nostra nació associa al foc, aquesta nit ha de ser la del 23 de juny, la Revetlla de Sant Joan. Per tot arreu podem viure una nit de foc i festes, des de Boí amb les seves falles fins a Alacant i les seves fogueres, des del Canigó i la seva flama fins a Menorca i les seves festes. És una de les festes que ens recorda el nostre vincle comú.

Per això de petit em sorprenia quan el meu pare em deia que l'aigua també tenia molta importància durant aquesta nit. Me'n recordo que m'explicava que durant la Nit de Sant Joan banyar-se atorgava bona salut i forces per a la resta de l'any, però que, com sol ocórrer al món de màgia, també hi havia un aspecte tenebrós… el mar es cobrava sacrificis aquella nit, concretament la vida d'alguns d'aquells que, sovint massa borratxos, es banyaven en ell pertorbant-lo. Jo, vailet, em vaig impressionar molt.

Arribats a aquest punt, haig d'afegir que, per a mi, la Nit i el dia de Sant Joan era quelcom més: Sant Joan era l'aniversari del meu pare. Aquest detall va adquirir més importància temps després, ja que el meu pare va morir pocs dies després de Sant Joan. I després d'aquest trist succés, i no se ben bé perquè, vaig decidir realitzar un petit ritual la Nit de Sant Joan: A les 00:00 en punt em banyaria al mar (això si, sempre seré!!). Més recenment, i per influències de la meva companya, també faig un ritual que fan a la Platja de la Malvarosa a València : Saltar dotze onades d'esquenes al mar.

I això és el que faig cada nit de Sant Joan, vaig al meu trocet de platja de Montsolís, on s'hi pot estar ben tranquil fins a les 01:00 més o menys …

… des d'allà hi ha una visió magnifica de la costa de Barcelona, Badalona i Montgat…

… a més es pot gaudir de certa tranquil·litat dels focs d'artifici…

… i, tranquil·lament, de la coca !!

Aquest any, com no feia gaire calor, vaig decidir que només saltaria les onades. Vaig començar a saltar-les, i al veure que l'aigua no estava gaire freda, no m'ho vaig pensar gaire i cap a dins !! L'aigua estava realment magnifica, així que em vaig banyar una estoneta i em vaig quedar uns segons surant panxa amunt, mirant els estels i recordant-me del meu pare en silenci. Aquest es el meu petit ritual.

Sant Joan va venir amb sorpresa afegida, ja que mentre llegia al “Costumari Català” d'en Joan Amades les diferents tradicions del nostre país durant aquesta data vaig poder llegir, entre moltes altres tradicions que donen una importància cabdal a l'aigua en aquesta nit, ja que segons diuen “hom creu que les aigües estan posseïdes de virtuts especials, exclusives d'aquesta nit”, el següent : “A l'Alguer també és costum banyar-se al punt de mitjanit, i així mateix hi és popular la creença que el qui es banya és guardat de qualsevol mal durant tot l'any”.

Jo de moment ja he fet la meva part, ara li toca a la tradició fer la resta !!

Nota Aclaridora: L'altre dia vaig posar un comentari al bloc de la Tikis sobre el dret i la 5à esmena i li vaig prometre que avui ho aclariria. Si al fet que vaig a comentar tot següit no hagués una persona morta seria per riure i tot. El fet va succeïr  durant el judici que es va realitzar a Sevilla a un persona que va matar a trets a el conductor del cotxe que havia atropellat lleument a la seva filla. Durant el judici l'acusat no va voler contestar les preguntes de l'acusació i davant de la primera pregunta va dir, textualment, “me agarro a la quinta enmienda”. Aquesta frase va causar certa confusió fins que el jutge li va recordar que estava a Espanya i no als Estats Units.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet