(Encetem un micaco d'estàtues…)
Em passa sovint que passejant per una o una altra ciutat em trobo amb tot un seguit d'estàtues de personatges totalment desconeguts per a mi; i no cal dir que si el personatge es desconegut, el motiu que ha fet que se l'honrés amb una estàtua ho es encara mes.
Una d'aquestes estàtues està a la plaça de l'Ajuntament de València i honra a Francesc de Vinatea, conseller en cap del Cap i Cassal que va oposar-se a la intenció reial de trencar “de facto” el Regne de València.
Cal tenir en compte que els inicis del Regne de València van ser molt precaris, ja que l'autoritat reial, que havia creat els Furs de València prenent com a base el dret català iniciat als Usatges de Barcelona, rebia fortes pressions dels nobles aragonesos, partidaris d'estendre els Furs d'Aragó, de caràcter molt més feudal.
Aquesta situació va arribar a un punt crític en el regnat d'Alfons el Benigne, el qual, influït per la seua muller, Leonor de Castellà, volia dotar als seus fills d'amplis senyorius feudals. Corria l'any del Senyor de 1333 i la ciutat de València va oposar-s'hi, així un dels seus patricis, Francesc de Vinatea, va ser l'encarregat de comunicar-li al rei que els magistrats de València estaven disposats a morir i el poble a lluitar abans de consentir aquelles donacions. La reina Leonor li va dir entre plors d'ira al rei “Señor, no lo consentiría el rey, don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que no los degollase a todos” I llavors el Benigne va pronunciar aleshores les seues famoses paraules “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”, I les donacions foren revocades.
La següent estàtua està també al costat d'un ajuntament, però en aquesta ocasió el de Barcelona, just a la seua façana i honra a Joan Fiveller, conseller de Barcelona.
Ens explica la història que els servents del primer rei castellà de la Corona d'Aragó, Ferran d'Antequera, a l'arribar a Barcelona, en 1416 van anar a comprar carn però es van negar a pagar al carnisser l'impost que sobre aquesta mercaderia havia posat el Consell de Cent, al·legant que el rei no paga tributs, com acostumava a passar a Castella.
El carnisser es va queixar d'aquest fet al Consell de Cent, i aquest va delegar al conseller Joan Fiveller que anés a reclamar el rei el tribut, que havien de satisfer tots els ciutadans. El conseller, acompanyat pel poble, va pujar la porta de davant del palau i va prometre que defensaria els drets de la ciutat fins a la mort. En Fiveller es va presentar al rei i li va fer-li saber que en compliment de la decisió del Consell si no pagava fora penjar per més rei que fos. El rei, al seu torn també li va dir que si com a conseller tractava de fer-li satisfer l'import el faria penjar. Així les coses, es veu que el rei s'ho va repensar i un parell de dies després va enviar al vicecanceller de la casa reial a satisfer l'import. Tot i aquest episodi, Ferran d'Antequera va conservar sempre l'amistat amb Fiveller ja que hi veia en ell un honrat de defensor dels drets de la ciutat i un bon conseller per a moments difícils.
Cal a dir que aquestes històries naveguen entre els fets històrics i les llegendes, entre el mite i la realitat i van ser exaltades per la literatura romàntica, però en tot cas, i amb el pas dels segles, no deixa de ser una mostra de l'estima dels catalans per llurs llibertats. Per exemple, de la figura de Vinatea ben poca cosa se sap que no sigui aquesta història, i en Fiveller protagonitza més d'una història mítica de Barcelona.
Per cert, en Vinatea ha estat triat sovint com a símbol per col·lectius blavers, sectors que sens dubte obvien la similitud d'aquests dos cassos i que l'actuació d'en Vinatea va ser fonamentada més en l'estima dels catalans per llurs llibertats que en la dels seus sempre admirats aragonesos.
I és que una de les característiques dels monarques de la Corona catalanoaragonesa és que, tot i ser clarament feudals, el rei no tenia el control absolut ni estava per sobre de les lleis. El poder es compartia en virtut d'un pacte entre el rei i les corts, en el qual el primer obtenia reconeixement, fidelitat i diners i els segons una certa capacitat legislativa i executiva. Una clara diferència més ( una altra ) respecte els castellans. Per cert, no deixa de ser curiós que els castellans siguin el motiu de conflicte en els dos relats…
Nota Anecdòtica : Llegeixo a l'Avui que durant els tres dies que ha estat el Mircea, vaixell escola romanès, a Barcelona ha utilitzat, per error, l'himne espanyol amb la lletra franquista durant l'acte d'hissada de bandera. Advertit el capità, aquest ha demanat disculpes immediatament i ha declarat que era una errada fruit de la desconeixença, i ha admès la seva sorpresa ja que aquest mateix himne s'ha utilitzat tres dies a Alacant sense que ningú els avisés.
Me'n vaig al badiu…
(esperant un estat propi)
[@more@]
