Petites històries revifades d’infantessa

(Encetem un micaco revifat…)

Confesso que un dels plaers que em proporciona la lectura és el descobriment de detalls històrics referents a aquells llocs que formen part de la meua vida. I si aquests detalls estan relacionats amb una d'aquelles histories que et content de ben xiquet i que se't queden gravades, el seu efecte es encara més encisador.

Això em van passar mentre llegia l'interessant "republicanos españoles en la segunda guerra mundial" del recentment desaparegut Eduardo Pons Prades. Enmig de la seva detallada relació de l’activitat guerrillera espanyola als diferents departaments francesos vaig trobar una dada que em van cridar l'atenció, una dada relacionada amb un petit poble gascó, un petit poble que conec prou be.

Aquest petit poble es diu l'Isle-en-Dodon i es el lloc on viu part de la meua família i on he passat varis estius ben feliços quan era xiquet. Al llibre s’explicava que en aquell petit poble s’havia organitzat un grup guerriller autònom durant la Segona Guerra Mundial.

La dada llegida al llibre va fer que em vingues al cap una d'aquelles histories que em van contar durant aquells estius, d'aquell tipus que et content de petit i se't queden gravades, una historia protagonitzada per un dels meus oncles. Em va contar el meu oncle que mentre ordenava les golfes de casa seva va fer un descobriment del tot inesperat: un subfusell de fabricació alemanya.

Amoïnat va anar a consultar que havia de fer al seu amic i veí el cap de la gendarmeria. Aquest li va explicar que si l'entregava l’arma es podria veure embolicat enmig d'un merdé de paperassa i que el millor que podia fer era desfer-se'n de l'aparell de la forma més discreta possible. L’home sabia que el meu oncle havia estat obligat a treballar durant la guerra a una fàbrica d'armament alemanya, així que no tindria gaires problemes en desmuntar l'arma. Si a això li sumàvem que el meu oncle tenia una feina amb gran mobilitat geogràfica aquesta opció era forca assenyada.

I així ho va fer el meu oncle, i d’aquesta manera es va passar mesos llançant les peces de l'arma pels diferents racons de França. Quan em contava la historia recordo que encara es podia notar l'angoixa que va passar durant tot l'afer, ja que al contar que la darrera peca la va llançar des d'un pont de les rodalies de Paris se li podia notar un somriure de felicitat, com quan et treus un pes de sobre.

Aquestes són les petites histories pròximes que s’entronquen amb histories més grans, les que llegim als llibres i que configuren de mica en mica el món on vivim, un món en el que sovint oblidem que fins i tot la més gran de les històries està protagonitzada per gent com tu o com jo.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet