El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco nominal…)

Diuen algunes tradicions antigues que el nom marca a la persona, tan és així que en diferents cultures les persones han tingut dos noms, un de públic conegut per tot el món i un de secret, el seu veritable nom, amagat dels estranys per protegir a la persona de possibles encanteris o màgies negres. Des del nostre punt de vista del món occidental tot això no són res més que supersticions, ja que el nostre món tecnològic i racional no atorga cap tipus de poder especial a les paraules.

Durant durant aquestes passades vacances he pogut llegir diverses noticies on s'indica que el llançament del darrer sistema operatiu de Microsoft, Windows Vista, no està sent tot el satisfactori que s'esperava. Després del gran èxit que la companyia de Redmond va tenir amb el Windows XP i el que ha trigat en desenvolupar el seu nou sistema es pensava que aquest es faria amb el mercat ràpidament, però això de moment no ha estat així. Circulen diverses explicacions a aquest fet, com ara l'elevada demanada de hardware, la incompatibilitat amb aplicacions recents o la cada vegada més aproximació de linux a l'usuari bàsic amb distribucions fàcilment instal·lables com Ubuntu.

Però aturem-nos un moment a analitzar els noms. Diuem que l'XP de Windows XP vol dir eXPerience, però la veritat és que XP, una X travessada per una P, és un símbol que podem trobar fàcilment en molts edificis religiosos…

… a aquest símbol se'l coneix com a crismó o monograma de Crist i està format per les primeres lletres del nom de Crist, X (ji) i P (rho). Diu la llegenda que la nit abans d'una batalla decisiva contra el seu principal rival al tro imperial, a l'emperador Constantí se li va apareixer en somnis Crist i i li va dir que graves aquestes dues lletres als estendards dels seus regiments. Al dia següent, abans de la batalla va apareixer el símbol al cel, travessat per una línia horitzontal amb la que formava una creu, i a sota una inscripció en lletres gregues que en llatí deia “In hoc signo vencis”, “amb aquest signe venceràs”. I amb aquest símbol, Windows XP va arrasar al mercat dels sistemes operatius,… de veritat XP volia fer referència a eXPerience ?

Ara centrem-nos a Windows Vista. Diuen els entesos que el terme Vista té un significat molt semblant en totes les llengües occidentals i un significat poderós, fent evocació a la gran perspectiva de futur que té aquest producte i aquells que l'utilitzen. Però hi ha un altre aspecte ben diferent. En letó, Vista vol dir “gallina”, sembla ser que més concretament vol dir “gallina poruca”, justament el comportament que està tenint Vista al mercat ara mateix.

Acabarà sent Vista un nou XP amb el temps? A saber, jo l'únic que sé és que molta gent té aquest sistema operatiu senzillament perquè l'ordinador venia amb ell o bé perquè és més atraient gràficament, tot i que per tenir aquesta aparença…

… no cal tenir el nou Vista. Aquesta captura és del meu portàtil i us asseguro que el sistema operatiu que té instal·lat és un Windows XP Home. Un altre dia parlarem del desktop modding.

Nota Personal: La retornada a la feina ha costat menys del que pensava, però el més dur no és el primer dia sinó el segon, el tercer…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco de tornada…)

Hom diu que el secret d'un gran comunicador és utilitzar paraules, fets i exemples que siguin ben coneguts i d'ús comú per tots aquells que l'escolten; això mateix és el que sovint miren de fer molts mestres per explicar les seves lliçons, portar aquestes lliçons a camps que resultin familiars pels seus alumnes.

I si seguim aquest exemple és prou fàcil explicar una d'aquelles coses de la física que sempre ens ha meravellat: la teoria de la relativitat. Com a exemple de que el temps és relatiu res millor que les vacances: el transcórrer del temps durant un mes de vacances és percebut per aquell que les gaudeix de forma molt més ràpida que el transcórrer del temps durant un mes a la feina !!

Això ho podré comprovar a partir d'avui, dia de tornada a la feina i diada de Sant Curt, en el qual la gran majoria de la gent a la que li pregunti “què tal les vacances?” em dirà “curtes!!”. I ja que parlo de vacances us faré cinc cèntims de les meves: han estat unes vacances en família i tranquil·les, de les que podria destacar les competicions de sudokus i de brains trainnings varis al pocket pc, les coronites amb patates fregides, les hores de sql server en el portàtil i els safaris fotogràfics, safaris fets per terres on els tomàquets saben a tomàquet, on hi ha molts més arbres que persones al teu voltant i on si t'estires damunt de la gespa després de ploure corres un greu perill d'acabar sent atacat per milers de cargols (a més d'agafar un bon refredat…) Us deixo ací sota una de les preses…

En fi, que avui tornem a la “normalitat”… que hi farem !! Bé, una cosa segur que si  faré… gaudir de tots aquells bons i petits moments que es presentin, que això sempre s'ha de fer, siguin vacances o no.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

(Encetem una micaco del sud…)

Conta una llegenda valenciana que havia una vegada un home que havia estat molt i molt ric i que havia perdut tota la seva riquesa pel seu mal cap amb les negocis i pel seu vici de jugar. Només li va quedar una casa enorme on vivia rodejat de misèria. Massa orgullós per a demanar ajuda i per a treballar, subsistia anant a pispar els productes de les hortes pròximes.

Anava així passant la seva miserable vida fins que un dia per a sopar només tenia un grapat de garrofes. Totalment abatut i derrotat davant de la seva precarietat, totalment desesperat per la seua situació va deixar anar un crit “al dimoni en donaria!!”.

De sobte va aparèixer un personatge inesperat. Un personatge molt elegant i altiu que, mirant-lo fixament, li va dir “en donaria o en vendria? Donar ningú dóna res, així que haurem de negociar un preu”. No van trigar gaire a arribar al següent acord: Després de déu anys que equivalguessin a cent vides de bona sort natural el Dimoni vindria per endur-se l'ànima del pobre miserable.

I amb aquesta falsa delicadesa i amabilitat de la qual fa gala el Dimoni li va preguntar al seu deutor : “Quan vol que vingui a endur-me-la?”. Al sentir aquelles paraules el desgraciat va mirar a les garrofes i li va dir “per temps d'ara, quan als garrofers ja no hi quedin garrofes”. Al Dimoni li va semblar bé, van redactar i van signar el pacte i, abans de marxar-se, li va donar una petita bossa amb diners.

L’home va començar a gastar aquells diners per tornar a adquirir aquella perduda imatge de quan era un senyor poderós. Una vegada recuperada la seva imatge va anar a la ciutat per tornar a jugar, i tot i que sempre començava perdent, els seus diners endimoniats feien que cada cop que els perdés tornessin a ell acompanyats dels de la resta de jugadors, fent-lo invencible. Precisament aquesta fama d'invencible feia que cada vegada hi haguessin més jugadors que volguessin jugar contra ell, i va aconseguir acumular una veritable fortuna, que va utilitzar per comprar camps, casses i animals que encara li feien augmentar més ràpidament el patrimoni.

Així van passar deu anys i una nit, quan el Dimoni va veure que ja havien recollit les garrofes dels garrofers, se li va tornar a presentar “vinc a emportar-me la vostra ànima, tal com vam pactar” li va dir al ara ric home. Aquest, totalment tranquil li va contestar “encara no és hora”. “Com que no és hora?”, li va contestar el Dimoni, “Ja han recollit totes les garrofes”.

“Anem-ho a comprovar” li va respondre l'home, mentre sortida de casa seva acompanyat d'en Llucifer i aquest, al trobar el primer garrofer li va dir “si en troba només una no me l'emportaré”. El bon home va fer una ullada i no va trigar gens a assenyalar un punt de l'arbre. El Dimoni va mirar i, fent ganyotes, va dir “Rucades!! semblen bajoquetes petites”

“El ruc és aquell qui no sap que al garrofer quan es poden recollir garrofes ja comencen a créixer les de l'any vinent, senyor Dimoni” va dir l'home amb cara de gran satisfacció. El Dimoni, al veure que l'havien entabanat, va fer tot el repertori de gestos propis de la decepció que va patir i va deixar tornar a l'home per sempre, ja que és presoner dels seus pactes.

I així és com el Dimoni va ser enganyat a peus d'un garrofer, l'arbre on li agrada cometre les més grans malifetes, ja que diu la tradició que qui passa de nit a prop d'un sent gemecs de terror que fan que li entri un fred pel clatell que li recorre tot el cos i el fa morir arrupit al cap de poca estona, o bé es atret pels plors d'una criatura recolzada a la soca, i que quan la reculla es transforma en un horrible monstre que esclafa al pobret innocent i moltes altres tretes diabòliques similars. És per això que els nostres avantpassats ja ens aconsellaven que no ens hem d'acostar de nit als garrofers, els arbres del Diable.

Aquesta llegenda, molt millor redactada, i d'altres moltes més, les podeu trobar a l’excel·lent llibre Llegendes Valencianes, d'en Víctor Librado, acompanyades d'unes excepcionals ilustracions

Nota Prevacacional: L'altre dia passejant per Ciutat Vella amb mentalitat prevacacional vam anar a prendre un batut per a combatre la calor que ha fet aquest dies. I tot i saber que la ciutat està plena de turistes i de famosos, no pensàvem pas que aquests famosos estiguessin per totes parts !! Mireu qui ens va atendre…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco real…)

Confesso que tinc molts defectes. Podria numerar-los ara mateix, però sortiria un apunt massa llarg i avorrit, i com m'agrada que em llegiu ( primer defecte, vanitat!! ) i vull procurar que la parròquia no fugi, millor ho deixo per una altra ocasió molt molt llunyana. En tot cas contaré un segon defecte: no desconnecto. Quan tinc una cosa ficada al cap, tot ho miro de relacionar amb ella i la trec a la primera de canvi.

Tot això bé al cas perquè veient el que ha passat aquests dies amb la Família Reial Espanyola em va venir una pregunta al cap… què va passar finalment amb els madridistes que van cremar senyeres a Reus? Se'ls va detenir? Se'ls ha jutjat ? En sabeu res de nou d'aquest tema ?

És que tot això és, com no em canso de repetir, un problema de símbols. Un símbols reben protecció i altres no. Si mireu aquesta entrada de la Viquipedia sobre el Rey de España veureu que comença dient “El Rey de España es el Jefe de Estado de España, símbolo de su unidad“. El Rei és un símbol pels espanyols, com ho és la Senyera pels catalans, però tot i així no reben la mateixa protecció dins del mateix estat.

Potser ja us heu fixat, però a la Família Reial Espanyola gairebé no se la menciona als mitjans de comunicació fora dels actes més o menys oficials. La mínima crítica que es faci en contra seva es contestada per una forta mostra de recolzament i, fins i tot, per intervencions judicials. Recordem si no, per exemple, quan es va saber que un dibuix de Magneto s'havia inspirat en la fotografia oficial del Rei d'Espanya…

… no us podria dir si el que va molestar més als monàrquics espanyol va ser el fet que Magneto fos un personatge dolent o que fos jueu. Continuem recordant també la que es va liar amb l'afer amb l'ós presuntament mans i borratxo que va caçar el rei espanyol a Rússia….

… i ara, fa res, tenim la que s'ha liat amb la revista el Jueves, sense anar més lluny..

I el que ja m'ha indignat del tot ha estat les reaccions davant la polèmica suscitada a partir que el nou conseller insular d’Interior i president d’Esquerra a les Illes, Joan Lladó, subscrigués públicament el contingut d’un comunicat de l’organització juvenil del seu partit en el qual es criticava el «vassallatge» que al seu entendre reten les autoritats de les Illes al rei, al temps que instaven aquest a tornar el palau de Marivent i escollir un altre lloc per passar les seves vacances. Des de molts àmbits s'ha denunciat que això perjudicaria greument el turisme a Ses Illes.

Tan babaus es pensen que som ? Des de quan els Reis són reclams turístics a Mallorca ? La majoria d'alemanys que hi van ho fan per veure al Rei? Si són uns imans turístics tan bons…. perquè a Madrid no hi ha molts més turistes? El que passa és que a molts espanyols no se'ls pot tocar el Rei per a res, i si ho fan independentistes encara menys…. però si, a més, aquests independentistes són de Ses Illes o del País Valencià, això ja fa que les alarmes s’encenguin!! Si volen defensar al seu Rei que ho facin, però que no ens prenguin per tanoques.

I per això no es tan estrany que els sectors monàrquics espanyols i els botiflers hagin saltat de seguida. El president de Foment del Turisme de Mallorca, Álvaro Middelmann, ha lamentat avui que el conseller d'Interior del Consell de Mallorca i president d'Esquerra, Joan Lladó, jugui amb "alguna cosa tan sensible" com és la imatge de les Balears ( com si amb els continus cassos de corrupció la imatge de les Balears no quedés pitjor encara, i en aquell moment no va dir ni piu ), a través de les crítiques abocades sobre la visita de la Família Reial a les illes. Segueixen relacionant turisme i Reis per a mirar de ficar la por al cos de la gent. Perquè la veritat, relacionar Reis i turisme és molt molt infantil. Diguem-ho clar, el problema en aquest cas no és tan el Rei, el problema és el de sempre, “la indisoluble unidad de España” i els espanyols i els botiflers han començat a pressionar fort, tan fort que en Lladó ja ha hagut de matisar les seves paraules. Visca la llibertat d'expressió !!

En tot cas, jo ho tinc prou clar. Els catalans sempre hem tingut una relació diferent de la dels nostres veïns francesos i castellans amb els nostres reis. Fins i tot ens hem enfrontant més d'una vegada, per diferents motius, ja sigui a la Guerra Civil Catalana, a les Germanies o a la Guerra dels Segadors. Els catalans NO tenim rei, el rei aquest és un rei espanyol, un rei castellà, pertanyent a una família francessa que es va imposar a terra nostra per les armes. Un rei nascut a Roma, dessignat succesor per un Dictador i ratificada aquesta decisió per les Corts Franquistes. Un Rei que va jurar les Leyes Fundamentales del Reino i els principis del Movimiento Nacional. Un Rei que va dir en una ocasió que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

Tot aquest currículum no és discutible i en canvi una vinyeta o unes declaracions si? Bonic estat aquest en el que estem…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco analític…)

Des de petits ens ensenyen a que tot problema té una X que hem de trobar. Però a vegades passa que el que necessitem buscar no és la X, sinó el problema, ja que serà bastant difícil trobar la solució sinó sabem quin problema hem de solucionar !!. La meua veueta friki em recorda mentre escric aquestes línies una de les frases de Indiana Jones i l'última creuada : “mai hi ha una X que et marqui el lloc” i també la famosa frase de la sèrie Expedient X : “la veritat està allà fora”. En aquest cas potser tampoc una X marca la solució, però aquesta és ben visible i està allà fora, ben visible, tot i que molts hi mirin però no hi vegin.

Potser heu sentit a parlar darrerament de l'Estatut del Principat, hi ha qui diu que és inconstitucional, hi ha que diu que no, hi ha qui diu moltes coses. El problema al que em refereixo no és l'Estatut però aquest hi té a veure. Sembla mentida que aquestes alçades encara s'estigui discutint sobre l'Estatutet. El problema no és si hi ha parts del text que són inconstitucionals o no ( de fet en altres estatuts hi ha textos similars i no hi ha aquestes discussions ), ni tampoc el traspàs de competències, ni el traspàs de rodalies, ni l'agencia tributària, ni si som una nació o no, ni el calendari d'aplicació, ni la política lingüística, ni la gestió de l'aigua, ni la inversió prevista; no, no és res de tot això, és una cosa més senzilla, el problema de l'estatut està en el mateix nom que li posen a aquest text, de fet el problema és…

Estatut d'autonomia de Catalunya

… i és que el problema és aquest : Catalunya, un problema que ve arrossegant-se des del segle XV amb la unió dinàstica i, sobretot, des del segle XVIII amb l'ocupació militar. Arribats a aquest punt em podríeu dir “ei, que l'Estatut del País Valencià no va tenir problemes”. Cert, però és que pels espanyols valencià no implica català ( i lamentablement per a molts principantins tanoques que s’engoleixen tota la propaganda espanyola tampoc… ) i, a més, allà hi ha un factor clau : el text l'han fet els dos partits espanyols, sobretot el que es ven com més espanyol, tot i que l'altre és igual d'espanyol però no ho diu. I no és que ser espanyol sigui una cosa maligna, no m’entengueu pas malament, ací no hi ha ni bons ni dolents, però els interessos que tenen ells són incompatibles amb els nostres.

Com ja us he comentat abans el problema no és l'estatutet, aquest només és un reflex del veritable problema, i el veritable problema és Espanya. I perquè és un problema? Podríem parlar de raons històriques, podríem parlar de xoc de societats, podríem parlar de diferències culturals, lingüístiques, democràtiques, podríem parlar de moltes coses… però en aquest món el principal culpable dels problemes més grans només és un : els diners.

Ara no fa gaire el BBVA va presentar un informe sobre la distribució de riquesa de l'Estat Espanyol durant el període 1964-2004. Aquest informe ens indica que el Principat té el 18,8% de la riquesa i el País Valencià el 11,28%, parlant clar, aquestes dues regions tenen gairebé un terç de la riquesa de l'Estat i si sumem les Illes i els altres territoris segur que ho sobrepassem. Aquest és el veritable problema, que l'Estat veu que amb una hipotètica independència d'aquests territoris perd, de sortida, un terç del seu valor efectiu, sense tenir en compte altres aspectes també força importants.

Però és més que això ja que en aquest estudi també es constata que, per exemple, al Principat la inversió en infraestructures és només del 13,6% i que la major part  de la inversió prové de la iniciativa privada, a diferència d'altres zones com Madrid on la majoria d'inversió té com a origen les arques públiques. Parlant clar, les nostres terres són generadores de riquesa cap a altres zones de l'Estat, entre elles la poc necessitada, en comparació amb altres zones, capital. Parlant més clar, quan finalment ens traspassin els Rodalies, els diners per a arreglar el que l'Estat no ha estat capaç d'arreglar no vindran de Madrid, sortiran del Principat.

Ara que ja tenim clar el problema que hi ha a Catalunya podem entendre millor el que passa. Podem veure molt clar aquesta necessitat que té Espanya de separar el Principat i el País Valencià de qualsevol manera possible i també podem entendre aquesta ànsia per concentrar el poder econòmic a Madrid. I això com es fa? De la forma més antiga que hi ha : “panes et circensis”.

Fixeu-vos en que tan Barcelona com València acullen grans events que fa que es parli molt d'aquestes ciutat ( i de pas d'Espanya també ), grans events als que el govern espanyol dóna suport i que permeten arreglar certes parts d'aquestes ciutats, però que no acaben de suplir la falta d'infraestructures d'aquelles terres de les quals són cap i cassal. O sigui, les ciutats guanyen equipaments però el territori no. Ja ens hauria de fer pensar que per obtenir unes rondes absolutament necessàries o remodelar la façana marítima Barcelona necessités uns Jocs Olímpics, o que per remodelar el port, València es necessités una Copa Amèrica. Mentrestant, i sense tanta promoció, la inversió en infraestructures si que es realitza a Madrid i a casa nostra ens trobem que tenim molts events, moltes portades i molt fum però que les infraestructures per produir i conduir electricitat segueixen com sempre, les carreteres obtenen poques ampliacions i les xarxes ferroviàries segueixen com fa més de 30 anys i tota la millora que ens prometen són uns TGV que ens enllaçaran… amb Madrid !!

Ara sumem-ho tot, sumem el perill que suposa pertànyer a Espanya per a la nostra cultura i la nostra llengua i li sumem l'espoli fiscal que patim, i així obtindrem el nostre problema. I un cop clar el problema, la solució, crec jo, és bastant clara.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco aquàtic…)

Divendres passat la companya Laia em va demanar si podia fer-li unes fotografies de l'Oceanogràfic, ja que anava cap a València. Aquest passat cap de setmana no hi vaig anar, però com que tenia unes quantes fotografies d'anteriors visites les penjo avui per si li poden fer servei, i de pas, per a mostrar-vos a tots vosaltres una petita mostra del que hi ha dins d'aquest lloc emblemàtic.

Aquest és l'edifici d'accés…

… i aquest un mero que es pot veure a una de les grans peixeres de la zona del Mediterrani…

… no només hi ha peixos, també hi ha aus com ara aquests pelícans…

… i també crustacis com aquest cranc aranya que podem trobar a la zona de mars tropicals i templats…

… i aquestes belugues que podem veure a la zona de l'Àrtic …

… al dofinari, com no podia ser d'una altra manera, podem veure als dofins…

… i a les zones humides podem trobar una gran varietat d'aus aquàtiques…

… a la zona de la Mediterrània també podem veure a la temuda morena…

… les aus aquàtiques acostumen a moure's molt…

… al contrari que les foques, a les que sovint podem veure adormides…

… una de les grans atraccions són els taurons de la zona d'oceans…

… encara que l'aquari de corals de la zona del Mar Roig no és queda enrere en quant a espectacularitat…

… d'aquaris hi ha un munt, i tots preciosos…

… els més juganers de tot el recinte són els lleons marins…

… tot i que els dofins són molt més divertits…

… i tot això envoltats d'uns edificis força originals…

… en definitiva, una visita del tot recomanable. A més, durant l'estiu es poden fer visites nocturnes fins a les 00:00h, cosa molt d'agrair donada la calor que fa en aquesta època de l'any. Nosaltres pensem fer una visita d'aquestes a principi d'agost… us animeu ?

Nota Jolibú : Ahir vam anar a comprar el bitllets de tren i a la taquilla ens vam trobar amb un home que era clavat clavat a en Richard Gere… bé, era ¾ de Richard Gere, perquè era més petitó. Això si, quan va començar a parlar ens va quedar clar que era ¾ de Richard Gere i ¼ de El Fary… la veritat és que tot el “glamour” es va perdre per la boca, i és que clar, és molt dificil mantenir el glamour quan s'escolten coses com "un boleto pa Redondela" i "ahhh, salgo a las 6 y llego a las 6 y media" i el noi de Renfe dient-li "no, sale a las 6 de la tarde y llega a las 11 de la mañana". Riu-te tu de l'AVE !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Contiuem un micaco turístic…)

L'altra dia vaig començar una petita i breu guia per ensenyar una part del Barri Gòtic de Barcelona a qualsevol visitant que haguereu de guiar, amb unes quantes anècdotes i històries que puguin fer més entretingut el passeig.

Avui,doncs, acabaré aquesta petita guia, petita perquè només mostra una part de l'antiga ciutat i moltes coses, com ara el carrer de Regomir, el barri de Sant Pere, el Born o el Raval, que miraré d’ncloure en altres guies. Començarem de nou mostrant el recorregut i recordant que ens vam quedar al punt 11.

Seguim el carrer de Sant Domènec del Call fins a la Placeta Manuel Ribé i el carrer Arc de Sant Ramon

12. Estem en ple Call. Al carrer Arc de Sant Ramon tocant la Placeta Manuel Ribé trobem la Casa Encantada ( ara en obres ) la qual segons la tradició resta encantada per un jueu per a que no es pugui habitar ( més informació ací ). La placeta de Manuel Ribé va estar originada per l'enfonsament de les cases que hi havia durant els bombardeigs que va patir Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola.

Seguim pel carrer de l'Arc de Sant Ramon cap abaix fins arribar al Carrer del Call.

13. A prop de la cantonada entre el Carrer Arc de Sant Ramon i el carrer del Call podem veure una casa gòtica amb les restes d'una mena d'arc. Aquest arc, fet en la muralla romana, era una de les portes del Call, el Portal del Call, que formava part del Castell Nou anomenat també Castell de Cató perquè diu la tradició que va ser construït pel cabdill romà Cató. A la cantonada del carrer de l'Arc de Sant Ramon amb el carrer Marlet podem veure una placa jueva trobada al enderrocar una casa propera.

Seguim pel carrer del Call direcció Plaça de Sant Jaume, girem a la dreta pel Carrer de Sant Domènec del Call, travessem el carrer Ferran, passem pel Carrer Pas de l'Ensenyança, per la Plaça Sant Miquel, pel carrer Font de Sant Miquel i girem a l'esquerra pel carrer Ciutat fins a la façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona.

14. La plaça de Sant Miquel correspon al solar que ocupava l'antiga església de Sant Miquel i el seu fossar. Diu la tradició que els veïns la van aixecar després d'escoltar una colla de nits seguides una gran cantúria d'àngels molt dolça i harmoniosa. La façana gòtica de l'Ajuntament era abans la porta principal, ja que la major part de la plaça Sant Jaume era el fossar de l'església del mateix nom. Aquesta façana va ser fortament escapçada al construir la que avui és façana principal al segle XIX.

Agafem el carrer Hèrcules i arribem a la plaça de Sant Just.

15. Diu la tradició que l'església de Sant Just va ser fundada l'any 804 per Lluís el Pietós després de reconquerir Barcelona als moros i és la més antiga que hi ha, tot i que l'actual edifici és la darrera gran església gòtica en construir-se. També es diu que ací hi havia hagut el circ romà, i sota d'ell les catacumbes on es van reunir els primers cristians. La font de la plaça es diu que va ser construïda el 1367 en honor de Joan Fiveller, veí d'aquell indret i descobridor fortuït d'una mina d'aigua a la serra de Collserola, la qual féu canalitzar cap a la ciutat a fi de pal·liar-ne l'escassetat.

Prenem el carrer de la Dagueria, travessem el carrer Jaume I i girem a l'esquerra pel carrer Llibreteria i després de nou a la dreta pel carrer Paradís.

16. Al carrer Paradís conta la tradició que en temps de la Barcelona romana existien uns jardins tan gemats i rics en tota mena de flors que foren qualificats de Paradís. Dins del casalot gòtic del Centre Excursionista de Catalunya se'n conserven unes columnes romanes de l'antic temple romà dedicat a Júpiter. A l'entrada del Centre Excursionista hi ha una pedra de molí, que forma part de l'empedrat del terra, que marca el punt més alt de l'antiga Barcelona romana.

Agafem el carrer de la Pietat, després el carrer dels Comtes i anem a la Plaça de Sant Iu

17. Conta la llegenda que Sant Iu és l'únic advocat que va poder entrar al cel, lloc on es veu que els advocats no gaudeixen de gran estima, i que ho va fer, com no podia ser d'una altra manera, enredant a Sant Pere. A la paret del Palau del Lloctinent que dona a aquesta plaça podeu observar pedres amb escriptura hebraica provinents del Call i que es van reutilitzar per aixecar. No deixeu de visitar l'encantador pati gòtic del Palau Reial Major amb entrada des d'aquesta plaça.

desfem part del camí, tornem pel camí dels Comtes, girem a l'esquerra per la Baixada de Santa Clara i entrem a la Plaça del Rei

18. Es diu que el Palau Reial el va fundar el rei got Ataülf, també es diu que els picaportes de les portes el Palau eren les anelles de la porta principal de Granada, obtingudes pel comte Ermengol d'Urgell,així mateix diu la tradició que una de les mortes persones executades en aquesta plaça va ser el popular cabdill Joan de Serrallonga. La casa Padellàs, palau gòtic situat en un extrem de la plaça i seu del Museu de Història de la Ciutat va ser traslladada des de la Via Laietana a començaments del segle XX.

Agafem el carrer Veguer, després la Baixada de la Llibreteria, a l'esquerra el carrer de la Tapineria fins a la Plaça de Ramon Berenguer el Gran

19. Des d'ací es pot veure una de les imatges més espectacultar que de les diferents muralles de Barcelona ( romana i medieval ). La part més a la dreta se li deia Muralla de la Inquisició, ja que es va cedir aquella part del Palau Reial a aquest organisme de tan mal record. A una casa del carrer Tapineria es deia que hi havia un pou que era una de les entrades de l'infern.

Continuem pel carrer Tapineria fins a l'Avinguda de la Catedral i el Pla de la Seu

20. La Catedral, tot i la seva gran bellesa, no tenia façana. A les darreries del segle XIX un capitalista barceloní, en Manuel Girona, va sufragar la construcció de la façana actual. Les males llengües deient que en Manuel Girona havia comprat un caselot de mala mort i que al enderrocar-lo havia trobat un tresor amb una indicació que deia que s'havia d'utilitzar aquell or per a construir la façana de la catedral. Va seguir les instruccions però només va utilitzar la mitat d'aquell tresor per a realitzar l'obra.

Agafem el carrer de Santa Llúcia i girem a la dreta pel carrer del Bisbe fins a la plaça Nova.

21. Aquesta era una de les antigues portes romanes de Barcelona. No deixeu d'admirar la capella de Santa Llúcia al carrer de Santa Llúcia, d'estil romànic i una de les parts més antigues de la Catedral, on diuen que la motllura que hi ha a la cantonada amb el carrer del Bisbe és la mida de la cana barcelonina, no us oblideu tampoc de visitar el patí gòtic de la Casa de l'Ardiaca, en aquest mateix carrer.

Passem pel carrer dels Arcs i després agafem l'Avinguda del Portal de l'Àngel fins a la plaça Catalunya on acabem la passejada.

22. Del Portal de l'Àngel podeu explicar la història del seu nom que trobareu ací

. Espero que us hagi agradat.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco innocent…)

Als anys 80 Televisión Española va emetre un programa infantil per a substituir al mític Barri Sèsam i amb un format molt similar. Aquest nou programa s'anomenava “Los Mundos de Yupi” i el seu fil principal eren dos extraterrestres que han de parar-se a la Terra per reparar la seua nau espacial i mentrestant es fan amics dels seus nous veïns. Amb el pas del temps “los mundos de Yupi” van agafar un altre significat: Hom deia que els que eren molt innocents i s'ho creien tot vivien als “mundos de yupi”. I l'altre dia vaig descobrir que un premi nobel vivia en aquests mons.

El sr. Saramago ( a més d'una excel·lent pintora com diuen les males llengües que va dir la sr. Esperanza Aguirre quan era ministra espanyola de cultura ) és un excel·lent escriptor portuguès al que se li va atorgar el Premi Nobel de Literatura l'any 1988. Jo estic segur que de literatura i de moltes altres coses aquest home en sap un munt, però de política a Espanya no en sap res.

Ara no fa gaire, en una entrevista, en Saramago va dir que creia que Portugal acabaria per convertir-se en una comunitat autònoma més d'Espanya. En concret, el sr. Saramago deia que els portuguesos acceptarien la "integració territorial, administrativa i estructural" amb Espanya si fossi ben explicada: "Amb deu milions d'habitants, (Portugal) tindria tot a guanyar en desenvolupament, i no seria una cessió ni acabar amb el país, continuaria d'una altra manera. No es deixaria de parlar, de pensar i de sentir en portuguès, (…) y no seriam governats per espanyols, hauria representants dels partits dels dos països en un parlament únic amb totes les forces polítiques de Iberia". Iberia és com en Saramago proposa que s'anomeni el nou Estat.

El sr. Saramago viu als “mundos de Yupi”. Només li caldria llegir els comentaris sobre la seva noticia que han aparegut a diferents llocs per obrir els ulls. Molts espanyols, com no podria ser d'una altra manera, es mostren encantats de la idea, i ja comencen a comentar coses com ara “si als portuguesos se'ls hauria d'exigir parlar espanyol”. I és que per aquests espanyols la unió que promou Saramago no seria més que una annexió, i el somni de l'escriptor es tornaria en un malson, ja que és fàcilment deduïble que al parlament únic la única llengua que es parlaria seria l’espanyol ( tal com passa ara mateix ) i que en un curt termini de temps qui manaria a Portugal serien els més nombrosos partits polítics espanyols. Només cal que miri com és l'Estat Espanyol actualment per a veure-ho !! Per a la cultura portuguesa millor seria que Iberia continués sent només una companyia aèria.

I en aquests casos, i com no podria ser d'una altra manera, també va sortir Catalunya pel mig. Molts comentaris deien allò tan triat de “en aquests temps en que els països tendeixen a unir-se a l'Unió Europea es de bojos i de retrògats el que volen els separatistes catalans”. I jo dic “bé, si és hem d'unir tots… no és millor que ens unim nosaltres directament i no a través d'un altre país que parli per nosaltres?”

Però el tema de Catalunya no acaba ací, ja que just per aquestes dates el president Montilla ha fet una visita a Portugal, i per aquest motiu l'altre dia apareixia a El Periódico un article de l'ambaixador portuguès a Espanya ressaltant els múltiples vincles econòmics i d'interessos que uneixen els nostres dos països. I tot i que semblava un article fet de “país a país” la realitat és que, en el fons, era molt espanyolíticament correcte, ja que al parlar dels interessos comuns entre Catalunya i Portugal es va obviar dels històrics, com ara del fet que durant dos anys en Pere el Conestable de Portugal va ser Comte de Barcelona quan el Consell del Principat li va oferir la Corona en el marc de la Guerra Civil Catalana que enfrentava la Generalitat del Principat amb el rei Joan II. Un petit i molt oportú “oblit” de l'ambaixador, ja que en aquells temps Espanya simplement no existia.

I per acabar, també voldria fer nota el nerviosisme que hauria de crear aquesta particular “unió” que proposa Saramago als que paguem l'Estat Espanyol…

Nota de Cap de Setmana : Igual que el dia acaba amb una posta de sol, el cap de setmana acaba la nit de diumenge. Per sort en el meu cas les postes de sols han estat precioses…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco turístic…)

Ja estem en aquella època en la que és força habitual que reben amics o familiars de fora que venen a passar uns dies. Són en aquestes visites, quan estàs ensenyant la ciutat als demés quan te n'adones del poc que saps d'aquells indrets per on hi passes sovint, inclús a diari i se't queda una coseta dins com dient “coi, i que els explico jo ara” ?

Doncs per a solucionar aquest problema i fer que quedis com un senyor ben sabut en històries de la teva ciutat, he fet una petita guia d'una passeig per Ciutat Vella a Barcelona. D'aquest indret es podrien dir moltes coses, es podrien mencionar moltes dades històriques i artístiques, però com la gent que ve de vacances generalment no està per tot això he mirat de mencionar més aviat històries més o menys curioses.

Començarem i acabarem a Plaça Catalunya, agafem el carrer de Rivadeneyra ( al costat del Hard Rock Cafe ) i sortim a la plaça de Ramón Amadeu i davat de la colegiata de Santa Anna.

1. De Santa Anna visiteu el claustre si està obert i remarqueu que tot i la sensació de pau esteu gairebé paret amb paret amb el Hard Rock Cafe. Com a detalls podeu dir que originariament estava extramurs i que conte la llegenda que els agustins fundadors estaven discutint a on fer el seu nou convent però no arrivaben a un acord. Així estàven quan el dia de Santa Anna va caure una nevada que va deixar tot el pla de Barcelona blanc, excepte aquest indret, i van interpretar aquest fet com una senyal del cel. L'edifici va pertànyer a l'ordre de Sant Sepulcre i es sospita que també als templers. Cal fixar-se que la creu més abundant en aquest edifici és la creu patriarcal.

Continuem pel carrer de Santa Anna i el carrer de Bertrellans i sortim a la plaça Vila de Madrid

2. En aquesta plaça va haver un convent i després una església cremada a l'inici de la guerra civil. Després van descobrir la necròpolis romana, que com era tradicional estaven a les afores de la ciutat vorejant els camins que entraven i sortien d'aquesta. Aquest camí en concret anava cap a la porta del bisbe ( ja m'agradaria a mi saber de qui va ser la idea d'anomenar Vila de Madrid a una plaça plena de tombes )

Continuem pel carrer d'En Bot i sortim al carrer de la Portaferrisa

3. Aquest carrer era un dels més transitats extramurs de la ciutat romana i que acabava connectant amb la Via Augusta. El seu nom està originat en el fet que damunt de la porta de la muralla de la ciutat medieval que estava al final d'aquest carrer i tocant a la Rambla hi havien unes barres de ferro que eren els patrons de mides oficials.

Tot seguit agafem el carrer de Petritxol

4. Conta la llegenda que aquest carrer es va crear en temps dels moros, quan un mossèn va trobar un tresor ocult i el va utilitzar per a comprar al rei moro un camí per a que els cristians poguessin entrar i sortir de la ciutat lliurement per anar a l'església del Pi

i caminant arribem a la plaça del Pi

5. Diu la tradició que el primer pi d'aquest indret el van plantar els romans i que més tard hi havia un bosc de pins on una vegada hi va anar un pescador per obtenir llenya per fer-se una barca i al començar a talar un arbre va sentir un crit, al mirar dins de l'arbre va trobar una Mare de Déu i allà mateix li van fer una ermita, origen mític de l'actual església.

Prenem ara el carrer de la Palla, el carrer dels Banys Nous i pugem per la Baixada de Santa Eulàlia

6. En aquest carrer hi havia una porta que travessava la muralla romana i és un dels indrets on la tradició assegura que va patir martiri Santa Eulàlia, patrona de Barcelona

seguim per aquest carrer, girem pel carrer Sant Felip Neri i entrem a la plaça de Sant Felip Neri

7. Aquesta plaça era un antic cementiri i durant la Guerra Civil Espanyola va caure una bomba que va matar nombrosos nens. Podeu trobar més detalls ací.

Agafem el carrer de Montjuïc del Bisbe i sortim a la plaça Garriga Bachs al costat del claustre de la Seu

8. D'aquest claustre diuen els nostres avanpassats que era el lloc més fresc de la ciutat, ja que una vegada va venir el Diable a cavall del vent i li va dir que li esperés al claustre mentre ell feia una malifeta, però descobert se'n va haver d'anar a correcuita. I des de llavors el vent li espera donant voltes pel claustre

Continuem pel carrer del Bisbe i passem per sota de pont neogòtic

9. Sobre aquest pont hi ha varies històries, com la que diu que si es treu la daga del punyal Ciutat Vella s'enfonsarà. Podeu trobar varies històries ací.

Arribem a la plaça de Sant Jaume

10. En aquesta plaça es situava l'antic foro romà i just per allà passava la Via Augusta. També hi havia l'antiga església de Sant Jaume, ara desapareguda. Antigament limitava el barri jueu de Barcelona i diuen que a l'espai on ara està el palau de la Generalitat hi tenien la casa els metges jueus.

Passem per davant de la Generalitat, girem pel carrer de Sant Honorat, després el carrer de la Fruita i arribem al carrer de Sant Domènec del Call

11. Aquesta cantonada està en ple centre jueu de Barcelona, En aquesta cantonada podem la casa més antiga de Barcelona ( al Carrer Sant Domènec, mirant cap al carrer del Call ) i a la cantonada del carrer Marlet amb Sant Domènec del Call podem trobar la Sinagoga Major de Barcelona, datada en temps dels romans i que es pot visitar ( no hi ha gaire per veure però és força interessant ).

I arribats a la meitat de l'itinerari, i com s'ha fet molt llarga la narració ho deixo per avui i ja continuaré la setmana vinent.

Aquest cap de setmana toca València, que ja fa temps que no hi anàvem. Bon cap de setmana a tothom !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet