De ponent…

(Encetem un micaco de dites…)

Posta

Diu una coneguda dita valenciana que “De ponent, ni vent ni gent”. De gent que vingui de ponent pots trobar de tota classe, d'aquella que s'integrarà al país perfectament i d'aquella altra ( massa nombrosa, lamentablement ) que vindrà amb una mentalitat totalment colonial, o sigui, que voldrà que el país s'adapti a ells. Però de vent,… ai de vent!!… aquest si que no portarà res de bo !!

I és que, en estiu per exemple, els dies de vent de ponent són un autèntic infern !! Aquest vent, força eixut i calent, castiga tan plantes i animals i fa que l'ambient sigui un veritable forn. Com a exemple, un dia d'aquest agost passat amb ponentada, la temperatura a la Plaça de l'Ajuntament a les 18:30h era de …

Termometre

… i quan caminaves pel carrer era com si un eixugacabells gegantí fossi unes passes davant teu enviant-te tota l'estona aire calent, era absolutament dantesc, no sabies on posar-te !! Bé, ni tu ni els animalons, ja que alguns cercaven un indret amb ombra i protegit del vent com ara….

Colom amagat

… o bé cercaven una mica d'ombra i fresca amb protecció divina …

Colom diví

… en tot cas, en aquests dies el millor és sortir tard i anar pels carrers estrets del Casc Antic o bé per sota de les zones arbrades de la Rambla de València …

Carrer Casc Antic

… i tot i que de ponent de gent ja la triarem i de vent res de res, la veritat és que si que hi ha una cosa que a la que mai direm que no…

Ciutat Ciències - Posta de Sol

… i és que espectacles com una posta de sol, n'hi ha ben pocs !!

Avís Clickables

Nota trenística : Anàvem dissabte en un tren de rodalies quan escoltem que un viatger al darrera nostra fa una trucada de telèfon : “Mariajozé: como va la zelezión? Ha pazao argo? zi… en la zezta la ve, dime zi ha pazao argo… que no? Fale, po luego ya te llamo y zi paza argo me llama eh?” Veient el resultat de la “zelezión” suposo que la “mariajozé” va tenir dissabte una nit mogudeta, però ahir la van deixar descansar…

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

7 comentaris

La campana guaita

(Encetem un micaco campanar…)

Campana

Si hi ha una cosa que es repeteix sovint a la història de la ciutat de Girona són els setges francesos. Al llarg dels segles la ciutat ha patit nombroses vegades els assetjaments dels veïns del nord, i, com no podia ser d'una altra manera, tots aquests fets han incidit en la història popular de la bonica ciutat gironina.

Al barri del Mercadal podem trobar l'església de Santa Susanna del Mercadal, església que avui dia presenta el campanar enderrocat. Però en aquest ara inexistent campanar hi havia una campana molt coneguda anomenada Susanna en honor a la santa, una campana sens dubte molt especial.

Vista Onyar

Diu la llegenda que durant els setges que l'exèrcit de Napoleó va realitzar els anys 1808 i 1809 la Susanna tocava tota sola cridant als gironins a la defensa. Però no va ser l'únic prodigi d'aquesta campana, ja que en un altre setge francès durant el segle XVII la campana es va comportar de la mateixa manera.

I és que en la freda nit de Tot Sants de l'any de nostre senyor de 1683 les tropes franceses s'estaven infiltrant secretament per l'areny de l'Onyar degollant silenciosament als gironins que trobaven al seu pas, però al arribar els invasors a l'església del Mercadal, la campana Susanna es va posar a tocar a sometent tota sola, alertant d'aquesta forma als gironins que varen poder salvar la ciutat.

Si avui en dia el campanar encara existís i la campana Susanna romangués al capdamunt… estaria tocant a sometent contínuament? Qui sap !! Avui en dia els assetjadors han variat molt però, tal com diuen de les meigas, “haberlos, haylos”...

Aquesta història, i altres de similars, les podeu trobar al llibre de Carles Vivó “Llegendes i misteris de Girona”, editat en la col·lecció “Quaderns de la Revista de Girona”.

Avís Clickables

Nota Personal: Un nou cap de setmana, i jo segueixo mig esgotat… bon cap de setmana a tothom !!

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

11 comentaris

Nervis

(Encetem un micaco antidesmotivador…)

Nervis

Ahir em comentava un company físicament lluny de la nostra terra i emocionalment molt a prop que estava cada cop més desanimat, que sembla que, nacionalment parlant, no anem enlloc. L'entenc. L'entenc perquè a mi m'ha passat quelcom del mateix, l’entenc perquè hi ha moments en que he pensat exactament el mateix que ell. Però encara hi ha esperança.

Potser no hi ha grans moments ni cops d'efecte, però definitivament, i encara que no ho veiem, alguna cosa passa. I el més curiós és que passa com sempre solen passar les coses importants, de forma silenciosa i totalment aleatòria. Potser no és res, una rucada només, però el cert és que està posant nerviós a més d'un. I ja sabem què passa quan algú es posa nerviós políticament: intenta desmobilitzar al contrari.

L'altre dia ja vaig parlar d'un article de Joan Barril on quasi bé tractava als independentistes d'animals plens d'odi i on només faltava dir que menjaven nens per les nits. I Ahir mateix El Periódico seguia amb la mateixa estratègia. Al seu editorial podíem llegir que …

“La conjuntura dels últims mesos, caracteritzada certament per una suma d'incidents que han incidit en la qualitat de vida de la ciutadania, ha portat una part de polítics i publicistes a proclamar la necessitat de superar el marc estatutari quan amb prou feines hi ha hagut temps per estrenar i posar a prova l'eficàcia del nou Estatut. Creure que el ciutadà consumidor, l'empresari, el professional o l'obrer seran arrossegats a una aventura secessionista per molt enfadats que estiguin per la qualitat dels serveis públics o privats que reben és un error de perspectiva, per molt que hi hagi qui vulgui pescar en aigües tèrboles i pretengui fer-los creure que la culpa no és mai dels catalans, sinó sempre d'Espanya i dels espanyols. “

… i el mateix Joan Barril deia..

“Creure que la independència és sinònim d'eficàcia i de bona manera de fer és un bon propòsit. Però els mons perfectes no existeixen. En tot cas existeixen els governs més pròxims. I la proximitat pot donar consol, però no sempre dóna saviesa. La independència s'ha de sembrar sobre la humilitat. Contràriament es pot donar el cas que, davant del primer problema de l'independent, s'hagi de tornar a les fonts de l'opressió i acceptar que més val incompetent conegut que competent per inventar. “

Resumint : Que tot el que hem patit els darrers temps al Principat ha estat fruit de la mala sort, que la culpa no és pas dels espanyols i que més val inútil conegut que geni per conèixer. Curiosa forma conservadora de pensar d'un diari que es titlla de “progressista”. Potser m'ho imagino jo,  però sembla ser que aquests “incidents fortuits” estan obrint els ulls a més d'un sobre les bondats de l'autogovern i l’espoli que patim, i això fa que s'encenguin alarmes allà on tots sabem, alarmes que disparen, al seu torn, als fidels aliats propagandístics per a mirar d’acallar-les.

Perquè la veritat és que, a hores d'ara, el caos dels transports i la manca d'infraestructures és responsabilitat, sobretot, del Govern Central.És cert que jo no tinc forma de saber si el govern que trio és savi o no, però si puc saber si és pròxim i si estarà pendent de les meves necessitats, que és bàsicament el que vull i el que m'interessa. De moment ha quedat prou clar que el Govern Espanyol no hi està pendent, i, per tant, no m’interessa.

I sincerament, sr. Barril, si l'”incompetent conegut” el pago jo, prefereixo triar per veure si tinc sort i escolleixo a un competent. Fet i fet, si la cosa surt malament, em quedo igual, no ?

Nota Comunicativa : L'altre dia deia Jordi Pujol que darrerament veia un clima de catalanofòbia com mai havia vist, i part de raó té. Com a exemple, ahir a Barrapunto comentaven que a Catalunya es poden comprar ordinadors amb la distribució de Linux Linkat, feta pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, a aquesta noticia tecnològica de seguida li van sortir comentaris del tipus “Tan agarrados son que no que no quieren pagar la licencia de Windows “ o “Ya me imagino la clase de "educación" que meterán para los niños. Lavado de cerebro, lo llamaban antes. Que si dejamos caer "nación" por aquí, "libertad" por allá, ¡y ya tenemos otro charneguito de 5 años independentista [youtube.com]! ¡Viva!”.

 

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

6 comentaris

Un 11 de setembre de passeig

(Encetem un micaco fotogràfic…)

L'apunt d'avui hauria de haver estat molt senzill i la idea és que fos només un recull de fotografies presses el matí de la Diada del Principat per diferents llocs de Barcelona cap i cassal, però ja de bon matí vaig saber que no seria així. I és que va haver una cosa que em va cabrejar molt.

Aquesta “cosa” ( i ací el nom de “cosa” està ben justificat ) va ser l'acte institucional que es va fer al Parc de la Ciutadella i que vaig trobar pijihortera, cutre i fred a més no poder. Tot va començar per quan m'acostava al parc i vaig sentir flamenc… que si, que jo ja sé que a Catalunya viu molta gent d'altres procedències i cultures, però… és necessari que a totes les nostres celebracions tinguem flamenc o música àrab? És que de tan multicultis ja fem fàstic home !! I en una data com aquesta, com que no té res a veure, carai !!

A més, entraves a la Ciutadella i no sabies si estaves a un parc o a un episodi de Prison Break !! Tot el camí bordejat per mossos d’esquadra, la zona molt acotada i plagada també de mossos, i quan arribaves a l'esplanada podies decidir quedar-te allà i fregir-te al sol o ve anar-te'n a les escales de la cascada on semblava que estaves encara més ben vigilat i controlat per totes parts. A més l'escenari, amb pijizones vip, era molt ample i fred i no convidava gens a fer caliu de poble. De veritat que semblava ben be dissenyat per evitar qualsevol tipus d'emotivitat !!

I mireu que és fàcil fer un acte assenyat. Molt fàcil. El lloc, la plaça Sant Jaume, que si tota la vida s’han fet celebracions allà ara no té perquè passar res, això si, ficant només a la mitat de mossos que hi havia a la Ciutadella perquè sinó no cap ningú més !! L'activitat: Un homenatge a la Senyera i al penó de Sant Jordi, que es treuen i s'hissen al balcó de la Generalitat, i al penó de Santa Eulàlia, que s'hissa al balcó de la Casa de la Vila. Cantada de l'himne del Principat i actuacions de castellers i ballada de sardanes. Tot molt fàcil i senzill, que en la senzillesa també està la formosor.

Si després volen fer actuacions musicals diverses, ja les poden fer a la Ciutadella, al Fòrum o a on vulguin. Jo, sincerament, penso que lo d'ahir va estar fet amb tota la mala llet del món per a difuminar el nostre esperit nacional el dia d'una de les nostres Diades. I dic una perquè avui n'és una altra, la Diada de Mallorca. I el 25 d'abril tenim una altra, i el 12 de gener una altra encara. No ho oblidem, que tenim molt a recordar !!.

Avís Clickables
Ciutadella

Parc de la Ciutadella – Acte institucional

Parlament

Façana del Parlament del Principat

Fossar de les Moreres

Fossar de les Moreres

Ofrena al Fossar

Ofrena al Fossar de les Moreres

Balcó Generalitat

Balcó de la Generalitat

Casanova

Monument a Casanova

Arc de Triomf

Arc de Triomf

Nota Curiosa: Tal com va passar poc abans del 25 d'abril al País Valencià, el PP s'ha volgut unir a la seua manera a les celebracions de la Diada, encara que de forma poc original, ja que han tornat a amenaçar amb el tancament de TV3 al País Valencià. Una altra casualitat de dates, veritat ?

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

4 comentaris

Ni ràbia ni odi, només Catalunya

(Encetem un micaco nacional…)

Senyera

Avui és un dia especial, un dia d'aquells en que hem de recordar al món sencer que som i serem, que sabem que som un més dels molts pobles d'aquest castigat planeta, que tenim la voluntat de continuar per molts anys amb les nostres particularitats i que hi ha coses com la nostra llengua i la nostra història que mai ens podrà arrabassar ningú.

Ahir vaig llegir aquest article d'en Joan Barril a El Periódico, del que voldria destacar aquests fragment :

“Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació…”

“L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional.”

Jo, com independentista, voldria aclarir certs aspectes. No nego pas que, segurament, hi haurà independentistes plens d'odi i ràbia, però també n’hi ha que ni senten ràbia, ni odi ni crec jo que pateixin cap “malaltia infantil d'una incapacitat”. Ho diré clarament: no odio als espanyols, ni tan sols als espanyolistes, com tampoc odio als francesos. I és que no necessito odiar a ningú per sentir-me català, no necessito crear un clima de confrontació vers els pobles veïns per a reafirmar-me amb la meua nacionalitat, els meus sentiments i les meves idees. No sóc espanyol, ni francès: sóc català, ni millor ni pitjor que ells, només diferent.

Com puc odiar a algú que estima a la seua nació si l'entenc perfectament? Jo no veig cap perill ni cap amenaça en que els espanyols es sentin espanyols i els francesos francesos, ho veig com un fet natural. I sé que hi ha espanyols i francesos que també ho veuen així, tant de bo hi haguessin molts més !! Gent que em respectessin a mi i als meus sentiments tal com jo els respecto a ells i als seus. Perquè només demano això: respecte. Jo no els vull canviar a ells i ells no haurien de voler canviar-me a mi.

Això no vol dir que no senti odi ni ràbia, massa vegades sento aquests sentiments, però no pel fet d'estar amb espanyols o francesos, prou bé que sé que hi ha espanyols i francesos bones persones, no són les persones les que em fan odiar, són les actituds, els gestos i el tracte que algunes d'aquestes persones i algunes de les institucions tenen vers les meves idees i el meu país, i també sé prou bé que amb aquest odi i aquesta ràbia que sento en certs moments el millor que puc fer és canalitzar-les en coses constructives.

Si, sóc independentista, però no sóc il·lús. Ja sé que la independència no és la solució màgica a tots els nostres problemes, però també crec fermament en que pot ajudar, i molt. Ara mateix estem damunt un tàndem on pedalegem però no conduïm; com a molt podem demanar coses a qui condueix. Sens dubte tindríem molt més marge de maniobra per evitar els sotracs del camí si nosaltres conduíssim el nostre tàndem. Això ens ho permetria la independència: més marge de maniobre per poder evitar els sotracs del camí. I tampoc sóc tan il·lús per no veure la part de culpa que tenen aquells que es diuen compatriotes meus. Els independentistes saben prou bé que “una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans” i tenim una paraula que els defineix perfectament: botiflers.

Però també cal tenir ben clar que dos no parlen si un no vol, i que de la mateixa forma que hi ha independentistes amb ràbia i odi també hi ha espanyols d'aquesta mena. Bé, no només això, també hi ha espanyols que quan es parla d'un tema delicat com ara l'status de Gibraltar diuen coses com aquesta…

Gibraltar 1

… per sort també n'hi ha com aquests…

Gibraltar 2

… amb els quals parlar és, sens dubte, serà molt més fàcil. La qüestió és : de quin tipus abunda més ?

 

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

3 comentaris

Mentires interessades

(Encete un micaco mentides…)

Pinotxo

Durant la Segona Guerra Mundial els diferents serveis secrets van disposar d'agents dobles, agents que treballaven per a dos serveis secrets (sense que un d'ells no sabes que treballava per l’altre, és clar…) i que s'utilitzaven per intoxicar les informacions que rebia l'enemic. Per a no ser sospitosos a ulls del servei infiltrat aquesta mena d'agents es dedicava a facilitar informacions certes, encara que de poca importància o retransmeses amb retard, juntament amb informacions falses, puix no hi ha res millor per emmascarar una mentida que barrejar-la amb una veritat.

Aquesta és la tàctica que sovint utilitzen els espanyolistes vers la nostra història. Per exemple, i aprofitant que demà és la Diada del Principat, anem a examinar dues de les afirmacions més comunes que fan els espanyolistes d'aquest dia tan especial per a nosaltres.

·1 “La guerra de Sucesión no era una guerra de secesión, era una guerra civil. Cataluña no luchaba por su independencia si no que apoyaba a uno de los pretendientes al trono español”

Una barreja molt interessant i molt maliciosa. La guerra de Successió espanyola no era una guerra de secessió però SI va esdevenir una guerra per la independència, justament per mantenir la independència que tenien els territoris que formaven part en aquell moment de “les Espanyes” on cada territori tenia les seves corts i les seves lleis i on, per exemple, la Cort de Castella no tenia cap tipus d'influència als altres territoris. De fet, l'únic que tenien en comú era el Rei i, tot i això, aquest tenia que negociar els seus desitjos amb les corts de cada territori. En cap moment van voler els territoris de la Corona d'Aragó trencar aquesta mena de lligams, però es van oposar al pretenent que consideraven més perillós pel seus status, com efectivament va passar després de la seva derrota. Com a conseqüència van perdre els seus furs, les seves corts, les seves lleis i van passar a dependre de les lleis i de les Corts de Castella. Per tant, van perdre la independència de que gaudien fins aquell moment.

·2 Rafael Casanova gritaba ¡Viva España!; esto no se explica en los institutos catalanes."

Als instituts espanyols s'explica que Espanya, tal com existeix avui en dia, es va originar amb la boda dels Reis Catòlics. Això és fals, ja que aquell matrimoni va comportar una unió dinàstica però no pas una unió de reialmes. L'Espanya que Casanova defenia era l'Espanya que havia conegut fins aleshores, una Espanya ( o espanyes ) constituïdes per varis territoris totalment independents i que tenien com a únic nexe comú la monarquia. Aquella Espanya va morir amb la victòria borbònica a la guerra de Successió espanyola i mai més va tornar a reeixir. Voler fer veure que el concepte de l'Espanya de Casanova és el mateix que el de l'Espanya d'avui dia és, simplement, mentir.

Nota Personal: Un cap de setmana tranquil…i de “resets” !! Un mòbil feia coses molt estranyes, no sabia ningú que li passava fins que vam fer el que fa tot informàtic experimentat: apagar i tornar a encendre !! Ara va fi fi. L'altre “reset” no ha estat tan agradable, ja que poca estona abans de publicar aquest apunt el meu router ha decidir quedar-se en blanc… literalment !!! Després d'una bona estona ja està reconfigurat de nou, ara a veure si aguanta !! Per cert, demà farem un apunt sobre que n'arriben de ser de “particulars” els nostres veïns…

 

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

6 comentaris

Cel de foc

(Encetem un micaco fotogrfic…)…)

M'agraden aquells cels amb un sol ponent que fa que els nubols semblin brases incandescents per damunt d'un carbó blau que omple tota la visió, amb un miler de tonalitats taronges, vermelles i blauves diferents que et deixen bocabadat. Sens dubte la natura té una paleta de colors que és l'enveja del més destre dels pintors.

Cel de foc

Nota Personal: S'ha acaba per fi la primera setmana de feina després de les vacances, una setmana on he acabat una mica socarrimat, i on ha hagut cert diari gratuït que m'ha anat encenent cada dia una mica més amb les seves notícies 'dirigides' fins a posar-me tan incandescent com el cel de foc…, però d'això ja en parlaré la setmana vinent. Bon cap de setmana a tothom !!

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

11 comentaris

La serp, el tauró i el miracle

(Encetem un micaco de llegendes…)

Mini Punta Miracle

Encetarem aquest apunt com si fos un acudit. Què tenen en comú una serp, un tauró i un miracle ?? Ho sabeu? No? Encara res? Bé,… la resposta és la ciutat de Tarragona. M'explico… les vacances d'estiu són època de poques notícies, per tant els mitjans informatius han d'omplir els seus espais amb noticies curioses, inversemblants o fantàstiques que en altres èpoques de l'any ni apareixerien. Una d'aquestes noticies, molt utilitzada, eren histories sobre Nessie, el monstre del Llac Ness, i això va fer que a aquest tipus de noticies se les bateges com a “serps d'estiu”. Però aquest passat estiu a les nostres terres hem canviat les serps pels taurons que van aparèixer per les platjes de Tarragona, i justament el nom d’aquesta platja és la platja del Miracle.

Platja del Miracle

El nom d'aquesta platja bé de la paraula llatina miraculum, que significa mirador,guaita o vigilància, ja que al seu costat hi ha una muntanya que permet vigilar d'allò més bé la costa i la platja… però la imaginació popular va trobar una altra explicació llegendària per aquest nom.

Conta la llegenda que un bon dia del segle XIII va arribar a aquesta platja un mariner que portava un missatge segellat pel bisbe Sant Oleguer. Al llegir el missatge, el bisbe es va preparar immediatament per a la marxa i se'n va anar cap a la platja per a embarcar-se amb el mariner, però una forta tempesta ho impedia. En un acte inconscient, el Sant va maleir la tempesta i, de sobte, aquesta va desaparèixer. Això el va impressionar, però estava tan preocupat per a complir la seua missió que no li va donar importància i va embarcar.

Mentrestant, per la ciutat s'havia escampat la notícia del misteriós missatges i de la ràpida marxa del bisbe. Temen pel seu benestar els ciutadans vigilaven el mar esperant la seua tornada, fins que un dia aparegué el vaixell que se l'havia emportat i el poble tarragoní va baixar a la platja ple de joia.

Platja i Punta del Miracle

Al arribar, però, es van trobar al Bisbe plorant i molt avergonyit. Aquest els va confessar que, en el moment de la seva marxa, i en un acte irreflexiu, havia maleït a la tempesta, un element de Déu, i els va explicar que, com a penediment, es tancaria en una cambra fins que Nostre Senyor li mostrés de forma clara el seu perdó. I per donar més força al seu vot, va agafar una clau, la va mostrar a la gent i la va llançar a l'aigua.

Anava el bon sant per les ruïnes de l'amfiteatre romà de camí cap al seu autoimposat captiveri quan, de sobte, va escoltar un gran rebombori provinent de la platja, “miracle, miracle” cridava el poble. El Sant és girà de seguida i va poder veure com un petit peix sortia del mar i, des de la sorra, oferia la clau al seu amo. Atenent aquesta senyal divina, el Sant va decidir construir allà mateix la famosa església de Nostra Senyora del Miracle, les ruïnes de la qual encara les podem contemplar al que havia estat l’arena de l'amfiteatre romà.

Mare de Déu del Miracle

Nota llegendaria: Diu la tradició que sempre que hi hagi a Tarragona una gran epidèmia, tots aquells que es banyin a la platja del Miracle es guariran i sobreviuran. Potser només és una tradició, però….

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

6 comentaris

Gent amb complexes

(Encetem un micaco acomplexat…)

Seleccions catalanes mini

Dir a aquestes alçades que Espanya té un un greu problema de concepció no és dir cap novetat, fins i tot els espanyolistes més radicals tenen contradiccions profundes per aquesta manca de concreció, ja que, per exemple, si considerem que, tal com diuen ells, Catalunya és Espanya i també que ells s’estimen tan a aquesta Espanya que inclou Catalunya,… perquè sempre tenen aquesta fòbia cap a la llengua catalana, la bandera o qualsevol símbol de catalanitat, si segons el seu raonament, aquesta catalanitat en el fons seria espanyolitat ?

L’origen d’aquests problemes s’ha de cercar en el moment en que Castella, per mirar d’absorbir els territoris conquerits, es va transmutar en Espanya. Aquesta transmutació volia crear una uniformitat i una unió indissoluble en la castellanitat ( tal com encara diuen els espanyolistes ) però va fallar i com a resultat la transmutació no va ser total. El resultat va ser que el vell centralisme i uniformisme castellà no es va poder aplicar als territoris conquerits de la forma en que es voldria haver fet i, amb el pas dels anys, aquests territoris van anar adquirint consciència de les seves particularitats i les van anar reivindicant i accentuant.

És per això que ara ens trobem que a un estat que presumeix de ser democràtic, avançat i plural ( això últim ho presumeix només de portes endins ) es prohibeix que la selecció catalana pugui fer un partit de costellada contra els Estats Units amb unes excuses del tot absurdes i infantils. Què una nació que controla totalment l’estat on està encabida tingui por de les particularitats de les altres nacions de aquell estat només s’entén des del punt de vista d’una frustració produïda per no haver-se pogut convertir en el tan anhelat estat-nació.

Això ho hem pogut comprovar amb els estira-i-arronses constants que hi ha amb el tema de les seleccions catalanes, però aquest només és un exemple. També ho podem veure amb el tema de les banderes, on es pot veure el ferri control dels castellans-espanyols obligant a les altres nacions a tenir la seva bandera en qualsevol edifici oficial.

Per cert, i parlant de banderes, Escòcia va quedar exempta d’hissar la bandera britànica cada dia no fa pas gaire. Seria possible alguna cosa similar ací? Ho dubto molt, tal com vaig llegir no fa gaire, els anglesos saben perfectament quina és la seva nació i no necessiten d’escocessos o galesos per tenir-la definida, en canvi els castellans-espanyols no poden imaginar la seua sense Catalunya, potser no tant amb el Principat, però sens dubte si amb el País Valencià.

Nota Personal: Volia passar una setmana sense parlar de temes nacionals però ja ho veieu, no m’he pogut estar !!

Me’n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

Comentaris tancats a Gent amb complexes

Gent amb complexes

(Encetem un micaco acomplexat…)

Seleccions catalanes mini

Dir a aquestes alçades que Espanya té un un greu problema de concepció no és dir cap novetat, fins i tot els espanyolistes més radicals tenen contradiccions profundes per aquesta manca de concreció, ja que, per exemple, si considerem que, tal com diuen ells, Catalunya és Espanya i també que ells s'estimen tan a aquesta Espanya que inclou Catalunya,… perquè sempre tenen aquesta fòbia cap a la llengua catalana, la bandera o qualsevol símbol de catalanitat, si segons el seu raonament, aquesta catalanitat en el fons seria espanyolitat ?

L'origen d'aquests problemes s'ha de cercar en el moment en que Castella, per mirar d'absorbir els territoris conquerits, es va transmutar en Espanya. Aquesta transmutació volia crear una uniformitat i una unió indissoluble en la castellanitat ( tal com encara diuen els espanyolistes ) però va fallar i com a resultat la transmutació no va ser total. El resultat va ser que el vell centralisme i uniformisme castellà no es va poder aplicar als territoris conquerits de la forma en que es voldria haver fet i, amb el pas dels anys, aquests territoris van anar adquirint consciència de les seves particularitats i les van anar reivindicant i accentuant.

És per això que ara ens trobem que a un estat que presumeix de ser democràtic, avançat i plural ( això últim ho presumeix només de portes endins ) es prohibeix que la selecció catalana pugui fer un partit de costellada contra els Estats Units amb unes excuses del tot absurdes i infantils. Què una nació que controla totalment l'estat on està encabida tingui por de les particularitats de les altres nacions de aquell estat només s'entén des del punt de vista d'una frustració produïda per no haver-se pogut convertir en el tan anhelat estat-nació.

Això ho hem pogut comprovar amb els estira-i-arronses constants que hi ha amb el tema de les seleccions catalanes, però aquest només és un exemple. També ho podem veure amb el tema de les banderes, on es pot veure el ferri control dels castellans-espanyols obligant a les altres nacions a tenir la seva bandera en qualsevol edifici oficial.

Per cert, i parlant de banderes, Escòcia va quedar exempta d'hissar la bandera britànica cada dia no fa pas gaire. Seria possible alguna cosa similar ací? Ho dubto molt, tal com vaig llegir no fa gaire, els anglesos saben perfectament quina és la seva nació i no necessiten d’escocessos o galesos per tenir-la definida, en canvi els castellans-espanyols no poden imaginar la seua sense Catalunya, potser no tant amb el Principat, però sens dubte si amb el País Valencià.

Nota Personal: Volia passar una setmana sense parlar de temes nacionals però ja ho veieu, no m'he pogut estar !!

 

 

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

8 comentaris