(Encetem un micaco d'historietes…)
Una de les històries que sempre en va cridar l'atenció va ser la dels anomenats Ponts del Diable. D'aquests ponts podem trobar varis per la nostra geografia, per exemple a Tarragona, a Martorell o a Cardona, tots d'origen divers i tots amb narracions similars que expliquen el seu origen llegendari. A mi em van contar que a l'Edat Mitjana solien associar un origen diabòlic o mític a aquelles construccions que superaven la tècnica coneguda i eren, per tant, inexplicables en aquell moment per a la majoria de la població.
Avui parlaré una mica d'aquesta associació efecte-causa més o menys llegendària, però ho faré una mica més endavant. Ara començaré presentant un altre d'aquells llocs del casc antic de Barcelona que em produeixen una sensació de pau ( quan els turistes ho permeten… ). Aquest lloc és ben conegut, la plaça de Sant Felip Neri…
El que avui és una de les placetes més carismàtiques de Barcelona era en el seu origen un cementiri. En aquest cementiri s'enterraven a parroquians de la Seu i a membres d'alguns gremis que tenien altar a la Catedral; però també s'enterraven als condemnats que morien a la forca o esquarterats. Per això es va conèixer com a Fossar dels Condemnats. Potser la sensació de quietut que transmet avui dia ve donada pels seus orígens.
Un dels dos accessos a la placeta, i per a mi el més encantador, és pel carrer de Montjuïc del Bisbe…
Originariament aquest carrer no arribava a la placeta, ja que hi havia una paret que ho impedia. Hom creu que al voltant d'aquella paret hi havia el fossar més antic de la ciutat, que havia servit de fossar pels jueus del Call. D'ací vindria el nom de “Montjuïc” per establir un paral·lelisme amb el fossar que tenien els jueus a la muntanya amb aquest nom. Per cert, l'altre entrada és pel carrer Sant Felip Neri…
Una altra de les característiques d'aquesta placeta són les marques que hi ha a la façana de l'Església de Sant Felip Neri…
… i és ací on vull recuperar la idea de les historietes amb que començava aquest apunt. D'aquestes marques he escoltat diverses històries, la més increïble de les quals és que són marques fetes per les bales d'afusellaments ocorreguts durant la Guerra Civil Espanyola. Però com les senyals són molt baixes per a ser d'això, hi ha una altra versió que diu que són les marques de l'afusellament d'infants !! Una altra versió inversemblant és que les marques les van causar les bales amb que els republicans van afusellar als mossèns de la parròquia !!
La realitat sembla ser que és una altra. El 30 de gener de 1938 Barcelona va patir un bombardeig per part de l'aviació franquista composada per avions italians i alemanys. Com s'acostumava a fer, un grup de menors es va refugiar al soterrani de la sagristia, puix es pensava que era un lloc segur. Però no era així, ja que estava feta de rajola i no de pedra; per això quan va caure una bomba d'aviació es va enfonsar i van rebre de ple l'explosió, que va matar 42 persones, la majoria infants, i va deixar aquestes marques que ens han de fer recordar a tots que les guerres són una cosa terrible que porta la mortandant a tothom, ja siguin nens o adults i que, lamentablement, això ho veiem de forma més clara quan les víctimes són xiquets. Una placa col·locada per l'Ajuntament de Barcelona recorda aquest fet.
Diuen que els nens resten enterrats a la plaça, però no sé si això és veritat o no. En tot cas, si la plaça ja té un aire tranquil i assossegat pel dia, per la nit pot arribar a agafar un aire prou misteriós…
Nota associativa: A la ciutat de València també podem trobar una església de Sant Felip Neri en ple centre, a la plaça Sant Vicent Ferrer, més coneguda com la plaça dels ànecs a causa de la font que hi ha al ben mig…
… en aquest cas l'edifici no mostra les temibles senyals de guerra. Però no molt lluny d'allà si en podem trobar. Concretament a la façana de l'Ajuntament que dona al carrer del Periodista Azzati ens podem trobar marques de metralla causades per les bombes de l'aviació feixista durant la Guerra Civil. Això si, no es veuen pas tan clarament. Per cert, també hi ha una plaça Sant Felip Neri, però no està pas pel centre.
Me'n vaig al badiu…
(esperant un estat propi)
[@more@]
Aquesta plaça és un dels llocs més tranquils de Barcelona. Transmet molt bones sensacions. Bon post, Carquinyol!!
Algunes fotos sembla mentida que siguin de Barcelona i no d’algun poble medieval dels que ens queden per la geografia!
M’ha agradat molt el post, m’ha fet recordar al principi que sortia amb el meu xicot: em va portar a la plaça i em va explicar la història del afusellaments, i és clar, el vaig creure. Avui, nou anys després, em faré la llesta jo!
pd40: Gràcies company !! Aquests apunts són els que més m’agraden de fer, però no m’agradaria tenir un bloc monotemàtic 🙂
Anna: És que Barcelona fins fa quatre dies era gairebé un poble medieval. La veritat és que és una pena haver perdut determinats paratges, quan més coneixes com era més pena fa.
Me n’alegro que l’apunt hagi servit per aclarir un dubte !! Porta a la teua parella de nou a la plaça, ara hi ha una placa que la traurà de dubtes.
Carquinyol,
Excel.lent post. Si et digués que estic lligat d’una manenra sentimentalment especial (i acadèmica) en aquesta plaça…Anys i anys xutant la pilota a l’hora del pati. Ja ho entendràs, oi? T’has deixat de dir que a la font (que es recent i no t´çe res de gòtica; hi havia al capdamunt una figureta de ferro forjat que representava un nen que ja fa uns vint anys, va desaparèixer de la nit al dia. Algun anticuari espavilat la deuria fotre…Potser el que hi havia a la Plaça on ara està l’Hotel Neri…d’una pijeria supina.
Crec que ho entenc, i per això valoro molt la teva valoració de l’apunt !!
De la història de la font i de la figureta no en tenia ni idea i te l’agraeixo molt. Sincerament crec que el millor d’un bloc és tenir gent com vosaltres que sovint acabeu completant els apunts de forma genial.
Moltes gràcies.
PS: L’hotel, efectivament, és molt molt pijo
Bona tarda,
Sóc un molt antic alumne de Sant Felip Neri i m’agradaria saludar el veí de dalt, segur que junts vam jugar al futbol nombroses vegades en aquells anys cinquanta, quan el mossèn Serafí Alemany Esteve era el propòsit de l’escola. Si per casualitat tornes a llegir el post, una abraçada des del record, (el director de l’escola era el Salvat).
Abraçades,
Jordi Mas
No vull molestar, només aportar un petit poema com tribut de record per a aquest lloc i memòria personal, gràcies
Records de Sant Felip Neri
per Jordi Mas
***
Temps recordats,
sentiments no oblidats,
rialles, memòries innocents,
de nens amb vides presents,
sense boires de futurs incerts,
solament l’instant dels petits
i innocents plaers.
**
Moments de jocs,
esforços de fantasies infantils,
ara cavallers, després
guerrers, i al final,
la vida et mostra el que ets,
un Ésser, que com l’aire en moviment,
ara és brisa, demà un huracà,
finalment només un efímer fort vent,
amb il lusions d’infants