El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco electoral….)

L’altre dia, just abans d’anar-me’n cap a França vaig veure aquest cartell just al costat de l’estació del tren de Granollers :

Sincerament, hem va sorprendre veure que hi ha gent per a la qual la campanya electoral ja ha començat de forma oficial, però bé, potser tenen les agendes malament, qui ho sap !!

El que crida molt l’atenció és la frase "Ara és l’hora dels catalans"… té una sospitosa similitud amb "ara és hora segadors" de l’himne del Principat oi? Però bé, si de veritat és l’hora dels catalans… què coi fa allà sota lo de "Montilla President"? Perquè el sr. Montilla tindra moltes qualitats (o no) però la de ser català no és una d’elles, ja que aquest senyor és un espanyol que viu a Catalunya, que no és que sigui ni bo ni dolent, però si hagués de definir a algú com a català, no se m’ocorreria pas el sr. Montilla, la veritat.

En fi, segadors, segueu arran, segueu arran que la palla va cara, tallem d’arrel la rosa i l’arbre i a Espanya, d’una vegada, cal que li plantem cara !!

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco de pobles….)

Quan era petit i arribava l’estiu, la gran majoria dels meus companys d’escola s’anaven cap al poble dels seus pares i/o avís, situats cap al sud de la península.

En el meu cas, els meus pares eren de Badalona, els meus avis de Badalona, Barcelona i d’un poblet de Castelló de la Plana on no va tornar a anar fins que ja va ser bastant gran (deia que perquè havia d’anar a un lloc d’on s’havia d’hagut d’anar ja que no hi podia viure).

Amb tot això, el més semblant que jo tenia a un poble és el poble on viuen dos cosins dels meu pare (per a mi un oncles més ) situat a França, on va haver de fugir part de la meua família al acabar la Guerra Civil i d’on, alguns, ja no van poder tornar. Fins i tot el meu pare de petit va estar per aquells pobles durant la guerra (de "colònies" deien), però aquesta és una altra història.

El que si que toca dir ara és que sempre que puc vaig a passar uns dies allà (malauradament, no puc tan com voldria) i que el que més m’agrada d’aquell poble és la seva tranquil·litat i els paratges que l’envolten, els típics paratges encantadors del Midi francès.

Els meus companys d’escola anaven a les festes del poble i dels pobles veïns, mentre jo anava a veure cementiris republicans i llocs on els alemanys havien afusellat o parat emboscades als guerrillers de la Resistència, visitava esglésies centenàries i visitava el poble on el meu pare va estar "de colònies".

Suposo que d’aquestes passejades va venir la meva passió per les pedres antigues i la història, sobretot aquella història que molts han volgut esborrar.

De moment no us contaré res més del poble, s’ha fet tard i estic una mica cansat del viatge, ho deixo pels propers dies, tot i que m’agradaria compartir aquesta (primera) imatge del poble.

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco paral·lel…)

Des de fa molt temps hi ha gent que és dedica a pregonar que el País Valencià i el Principat no tenen res més en comú que "petits" contactes pels atzars de la història.

Els que, com jo, pensem que això no és veritat i que formem part de la mateixa nació (una nació amb molts noms…) no ens cansem mai de repetir i de fer notar les similituds entre aquestes terres germanes.

La primera fotografia correspon a la Porta dels Apòstols de la Catedral de València, la segona a la Porta Principal de la Catedral de Barcelona.

Primer mostrem la fotografia d’un detall de la Llotja de València, després mostrem un detall de la seu de l’Arxiu d’Aragó a Barcelona.

La primera fotografia mostra l’escala del pati de la Llotja de València, la segona és una escala del patí de la Generalitat del Principat

En les següents fotografies podem veure el sostre de l’antiga Casa de la Ciutat de València (que estava situada al costat de la Generalitat Valenciana) ara instal·lat a una sala de la Llotja, en l’altre podem veure un detall del sostre de la Sala del Consell de Cent a la Casa de la Ciutat de Barcelona.

En la primera imatge podem veure les Portes de Serrano de València, a la segona la porta del Monestir de Poblet.

Ara mostro primer un detall de la Llotja de València fotografiat des del seu patí amb tarongers, la segona fotografia correspon al Pati dels Tarongers de la Generalitat del Principat.

Tot seguit un mostra de símbols, la primera fotografia és un detall d’una de les portes de la Llotja de la Seda de València, amb l’escut de Pere el Cerimoniós i el de la ciutat de València amb la forma de rombe característica, la segona és un detall de la Sala del Consell de Cent, on es pot veure l’escut de la ciutat de Barcelona també en forma de rombe i l’escut de Pere el Cerimoniós

Per últim un detall de finestres, la primera correspon a Llotja de València, la segona a la Casa de la Ciutat de Barcelona.

Tots sabem que els estils artístics es solen donar per èpoques i que influencien a diferents països alhora, però no deixa de ser cert que dintre de l’estil gòtic, tan en la seva vessant religiosa com civil, el gòtic que es va donar tan a les terres del País Valencià com del Principat i de ses Illes va tenir unes característiques pròpies que el van diferenciar del gòtic que es va donar a altres terres, com per exemple a Castella. De fet, si transposessim alguns d’aquests elements, quedaria perfectament acoblat al nou entorn.

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco enganyós…)

Durant la Segona Guerra Mundial van fer viatjar a un alt oficial alemany al Quarter General per a que Hitler li donés ordres en primera persona. Aquesta persona va comentar, una vegada acabada la guerra, que en aquell moment va deixar de tenir fe amb el Fürher, ja que aquest havia estat preparant estratègies sobre un planell on hi havien representades les posicions d’unes unitats de combat que ja no existien i li havia donat instruccions per unes forces que ja havien estat eliminades. Hitler vivia en aquells moments "al seu món" però el món real era un altre ben diferent.

Això segueix passant avui en dia, només cal parar-se a mirar una mica que passa al nostre voltant. Avui mateix m’he assabentat que alguns pagesos de les terres de Lleida han començat la verema, quan aquesta no és comença generalment fins a mitjans de setembre. No és una dada aïllada, l’altre dia es comentava que el Mediterrani ha pujat fins a 8 graus la seva temperatura en alguns punts, el que pot comportar canvis radicals en la seva ecologia (o en el que queda d’ella). En definitiva, la Terra ens va avisant que estem modificant massa el seu entorn, però nosaltres seguim sense fer-li cas.

L’altre dia parlava al bloc sobre la sostenibilitat del model de creixement que s’estava donant al País Valencià, però no és un model que es doni allà només. Fa uns dies, sense anar més lluny, va saltar la noticia que el consistori de Tortosa va aprovar construir un camp de golf, un hotel i una urbanització de mil habitatges a unes terres on es practicava l’agricultura de secà. Els republicans i els d’Iniciativa van votar en contra per no veure’l sostenible. Socialistes, convegents i populars a favor dient que és una oportunitat per al desenvolupament.

Desenvolupament… tothom té dret a aquest desenvolupament, que els diran ara quan els demanin aigua pels seus camps de golf des d’altres punts dels PP.CC.? No hauria de donar exemple la classe dirigent d’aquesta zona precisa de com gestionar racionalment l’aigua? No deixa de ser curiós que a les Terres de l’Ebre, que tan van lluitar per evitar el Pla Hidrològic, hi hagi gent que no els importi res aquestes polítiques (per sort, molta més gent si que ho està, encara que, lamentablement, no manen). Està vist que els interessos econòmics sempre es posen d’acord entre ells, els representi qui els representi i encara que, de cada a la galeria, sempre estiguin enfrentats.

I és que amb la paraula "desenvolupament" al capdavant, moltes vegades ens imposen el món econòmic sobre el món real. El món econòmic només veu inversions, despeses, guanys, llocs de treball, però no veu que la Terra és finita, que els recursos són finits, que allò que es fa repercuteix sobre el territori i que no es pot demanar a una terra tot allò que es desitja per obtenir guanys. Quan aquests recursos s’acabin, els llocs de treball es perdran i els guanys i les inversions es traslladaran a altres zones per a seguir la seva depredació, com una plaga de llagostes.

La humanitat en aquests moments és com un nen que està jugant amb una màquina que no entén del tot. Aquesta màquina s’anomena clima, i més val que comencem a pensar en no modificar-la gaire, perquè si ho fem, ara mateix no tenim els coneixements necessaris per a reparar-la. Ens hi va la vida en això, ja que no podem respirar ni menjar ni beure accions, ni euros, ni dòlars, ni or, ni habitatges, ni…

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d’imatges…)

Voldria dedicar una imatge a Elisenda, una de les persones que acostuma a participar en aquest bloc (i que segueixi així sempre que vulgui).

Ens contava l’altre dia en aquest post cosetes sobre Marina d’Or. Val a dir que encara que no he estat mai allà passo sovint pel costat, però no m’agrada gens l’aspecte que va prenent tot allò, ara fa poc mostrava aquest aspecte (aquesta no és la foto que et dedico !!)

Per la part esquerra de la fotografia imagineu-vos tot d’apartament d’entre 10 i 15 pisos d’alçada durant un bon tros i tindreu una imatge aproximada de com està la zona. Procuraré fer més fotografies la propera vegada que passi.

Però a tot això, a mi el que més m’agrada és la següent imatge (aquesta és la dedicada!!), tot i que no és que sigui una imatge especialment maca (costa enquadrar quan el tren va entre 150 i 200 km/h!!) representa les coses que a mi m’agraden: pedres antigues amb història enmarcades per la natura. En concret, aquí tenim el que al Principat diria que és una masia fortificada enmig d’un camp de tarongers, per la imatge sembla ser una de les típiques torres fortificades realitzades cap als segle XV i XVI per defendre’s dels atacs dels pirates berberiscs a la costa.

Aquest lloc està a poca distància de Marina d’Or... acabarà el paisatge i la història sent destruïts pel poder econòmic i l’afany de crear paradisos artificials ? Jo, sincerament, espero que no. Si al desenvolupament, però NO a vendre’ns l’ànima, la terra i el futur per ell.

Me’n vaig al badiu

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco ferroviari…)

Avui hem agafat l’Euromed per anar a passar uns dies a Badalona, així que he aprofitat el viatge per comprovar unes dades utilitzant al darrer membre de la meva fauna informàtica mòvil (anomenada VEA) que hem volten pel cap des de fa dies respecte el trajecte València – Castelló de la Plana.

Tot va començar quan vaig llegir que havien aprovat el trajecte del tren AVE (per mi TGV a partir d’ara) entre València i Castelló de la Plana. Així, d’entrada vaig trobar que era una manera bastant absurda i gens aprofitadora de malgastar diners.

Perquè? Bé, us explico… segons es pot llegir a alguns mitjans de comunicació com aquest, on diuen que aquest nou TGV trigarà 20 minuts en fer el trajecte a una velocitat mitjana de 200 km/h i amb puntes de 350 km/h, un trajecte que diuen que ara l’Euromed triga 45 min.

Bé, amb una simple regla de tres a mi hem surt que a una velocitat mitja de 200km/h en 20 minuts hauràs recorregut 66 km, i com València i Castelló de la Plana estan separats per 85 km, amb una mica de sort arribaràs a Vila-Real,… però això no és tot, hi ha més.

Avui el viatge en Euromed d’estació a estació a durat exactament 33 minuts, i VEA (una PDA amb GPS a la que anomeno VEA per "Vosté Està Aquí") m’ha indicat que a les zones no habitades el tren anava a 200 km/h passant a 90 o 150 a les zones habitades, segons la densitat i la zona.

Per tant, considero que haver de fer una inversió gran per reduir el temps de viatge 15 minuts és bastant injustificable, sobre tot tenim en compte que l’actual Euromed està infrautilitzat i que amb unes vies que no travessessin tants nuclis urbans (com ara si farà la via del TGV) el temps es reduiria bastant.

I si això ja de per si és mosquejant, és encara preocupant (i fins i tot irritant) saber que és connectarà per TGV València i Castelló de la Plana i Tarragona i Barcelona, però NO Castelló de la Plana i Tarragona. O sigui, que per anar en TGV de València a Barcelona hauríem de passar…. per Madrid i/o Saragossa !! Un disbarat.

A mi que hem perdonin, però jo aquí veig la aquesta típica pressió espanyolista de voler trencar el país, separant el possible les seves regions i enfrontant-les pel que sigui (aigua, vies de comunicació, llengua…).

Una inversió assenyada indicaria comunicar zones de gran moviment de viatgers (com per exemple les turististiques) amb la via de procedència d’aquest (la resta d’Europa) i posats a gastar calers, el que s’hauria de fer és un TGV Alacant-Perpinyà-París, que de pas uniria les dues ciutats principats del país (València i Barcelona) i vertebraria una infraestructura moderna i central per al seu desenvolupament, perquè l’Euromed està bé, però cada cop s’està quedant més antiquat i té un greu problema, que no arriba més al nord de Barcelona i hauria d’arribar, com a mínim, a Perpinyà.

La pregunta és… com pot ser que els grans planificadors d’infraestructures no vegin això? Com pot ser que els senyors de l’Adif i de Renfe (que tenen en la línia Barcelona-València la seua línia més rendible) no mirin de modernitzarla? Sincerament, si aquí no hi ha mala fe política que baixi Déu i m’ho digui, per que no m’ho creuré (i si baixés tampoc m’ho creuria, ja que segurament seria el Déu dolent que tan rebutjaven els càtars !!)

Abans d’acabar, voldria aclarir lo de "rats penats" del títol, bàsicament recordant que la rata pinyada no apareix només a l’escut de València, apareix i apareixia a altres escuts, com el de Mallorca i el de Barcelona i és un altre dels símbols que tenim en comú, encara que hagi gent que això ho vol dissimular fent-lo exclussiu d’una determinada zona, com a mostra veieu això :

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco de números…)

He llegit a diferents llocs articles i textos defenent la proliferació de camps de golf a les nostre terres (en concret al País Valencià) amb la justificació de que els camps de golf gasten menys aigua que els camps de tarongers i que són més rendibles que aquests.

És ben cert que, avui dia, per les taronges als llauradors els hi donen quatre rals i que els hi costa mans i mànigues fer rendibles les seves explotacions (això canviarà tan bon punt ens posem d’acord en Isaac i jo per muntar la infraestructura necessària per exportar taronges al Japó !!) i també és cert que els camps de golf deixen un important pessic de diners.

Tot i això, la cosa no és tan senzilla com la volen fer veure.

Vaig parlar l’altre dia d’aquest tema amb els pares de la meva promesa i vam fer números. Resulta que on ells tenen els tarongers reguen a partir de l’aigua que surt d’una mina i que pertany a la cooperativa de regants d’aquell lloc. Aquesta aigua va canalitzada mitjançant sèquies i basses d’aigua per a que arribi a tots els membres de la cooperativa. Com no són gaires, les explotacions no són gaire grans i l’aigua prové de basses i, per tant, no té gaire pressió, utilitzen un tipus de rec que s’anomena "a manta", que és més eficient que el d’aspersió però menys eficients que el de goteig.

Amb aquest tipus de rec, per regar 2’5 hanegades de tarongers (1 hanegada = 833’33 m2) utilitza una mitjana de 30 l/m2 setmanalment als mesos d’estiu, mesos on s’han de regar més els arbres ja no només per la calor i el sol, sinó perquè és l’època quan el fruit està creixent.

Buscant per internet, podem trobar que l’aigua necessària per regar un taronger pel mètode del goteig (el més utilitzat en grans plantacions) en aquesta època bé a ser d’uns 50 a 80 litres diaris. Com els tarongers es planten, generalment, a dos metres de distància del següent pels quatre cantons, cada taronger ocupa una superficie de 16 m2 i per tant necessita entre 21’8 i 35 litres per m2 setmanalment.

Per obtenir les dades d’un camp de golf he buscat un altre cop per internet, i he obtingut que la quantitat d’aigua mitja que es necessita per regar anualment una hectàrea és de 10000 m3, que equivaldrien a 19’1 litres/m2 setmanals, encara que hi ha autors que diuen que al nostre clima aquesta quantitat seria de 15000 m3 (28’7 l/m2 setmanals)

Com es pot comprovar, la quantitat d’aigua utilitzada es similar, molt similar, i tot i que amb aquests números sembla que un camp de golf estalvia aigua s’han de tenir en compte altres paràmetres, paràmetres que no solen aparèixer als articles que defenen els camps de golf.

Generalment, un camp de golf no utilitza només l’aigua per a regar la gespa, també necessita aigua per omplir els estanys artificials que hi ha al seu recorregut i que també consumeixen aigua per reemplaçar la que es perd per l’evaporació. Tot i així, tampoc són aquests estanys la veritable font dels problemes (mai millor dit!!)

La veritable font dels problemes són les urbanitzacions que envolten als camps de golf i que l’utilitzen com a reclam. Aquestes urbanitzacions, formades per apartaments generalment amb piscina comunitària amb jardins comunitaris i per xalets amb piscina pròpia i jardi, són un veritable forat negre per l’aigua.

Hem de pensar que el consum mitjà d’aigua per habitant a l’Estat és d’uns 160 litres diaris. Això pels habitants, però no fa falta ser gaire observador per veure que els turistes, vinguin d’on vinguin, no venen amb la mentalitat d’estalviar aigua (quan un se’n va de vacances es per a oblidar problemes i obligacions!!) i menys encara els que van de sol i platja (generalment, sempre hi ha excepcions).

Amb tot això, el que aconseguim és un increment bestial d’una població que vol tenir piscines impecables, que vol veure el camp de golf ben verd, que vol tenir un jardí magnific i que no dubtarà en triar una bona sessió de jacuzzi abans que una dutxa, i que, per tant, no està per estalviar aigua a unes zones on aquest element és crític, i just a les èpoques de l’any on encara escasseja més. Aquest és el veritable perill.

Però com en aquest país sembla que són l’urbanisme (el clan del totxo) i el turisme (el clan del guiri) els que marquen les polítiques només es veuen els beneficis que reporten aquestes pràctiques, però no es paren a pensar en els problemes que porten i que aquesta situació no es podrà aguantar indefinidament.

Ja és cert que als camps del País Valencià els falta aigua, però tampoc és menys cert que els llauradors miren i cuiden molt aquesta aigua, perquè són conscients de la seva vàlua, cosa que no es pot dir dels constructors i propietaris de complexos turístics. Tan de bo els que manen deixessin de tenir al cap només els turistes i els seus diners.

Abans d’acabar, voldria agrair a Alalluna la seva ajuda per poder realitzar aquest post.

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco relaxat…)

Aquest cap de setmana l’hem passat a la casa de camp que tenen els pares de la meva promesa a Real de Montroi, un poblet de la comarca de la Ribera Alta a uns 30 km de València ciutat.

Han estat uns dies de desconnexió total i de tranquil·litat, bàsicament hem passejat entre tarongers amb les taronges encara verdes…

… i pels indrets propers a la casa …

… menjar paella de la bona…

… fer unes becaines de campionat …

… gaudir dels vespres …

… de les postes de sol …

… i de les fresques nits !!

O sigui, resumint, estiuejar de forma relaxada, ni més ni menys !!

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco bibliogràfic…)

L’altre dia vaig anar a l’FNAC per comprar un tarja de memòria per al darrer dels membres de la meva fauna informàtica portàtil (un dia d’aquests us la presentaré) i mirant mirant vaig adonar-me d’un fet que hem va sorprendre.

Suposo que la majoria de vosaltres coneixeu qui és el senyor César Vidal, encara que per a aquells que no ho sabeu és un presentador de la COPE (ja, ja sé que amb això hauria prou per definir-ho), un historiador d’aquests revisionistes (estil Pío Moa, que diuen, resumint, que els republicans eren molt i molt dolents, que aquests van començar la guerra civil al 1934 i que Franco era molt bo, encara que va tenir alguna errada…) criticat per no ser gaire precís, un intel·lectual de referència de la dreta espanyola i un cristià fervent (protestant).

Amb tots antecedents, ja podeu suposar que als seus programes de radio no promociona, precisament, un amor incondicional cap els catalans i les seves cosetes. Si voleu saber més sobre el personatge, podeu llegir aquí.

Doncs bé, el que hem va sorprendre és la gran quantitat de llibres que tenia, havien un fotiment !! Alguns amb títols tan interessants com "Paracuellos-Katyn: Un ensayo sobre el genocidio de la izquierda","La guerra que ganó Franco" o "Checas de Madrid: Las cárceles republicanas al descubierto".

Sincerament, aquest senyor té una potència creativa destacada, no com aquests escriptors que es passen anys documentant-se per a realitzar treballs. En fi, com no he llegit res seu (i de moment no crec que ho faci) l’únic que puc desitjar és que la quantitat no minvi la qualitat de les seves obres.

Encara que a mi hem sembla que s’han d’analitzar tots els fets històrics amb seriositat, però hem dona la impressió (potser equivocada) que, en cassos com aquest, és busca més crear un estat d’opinió favorable a uns determinats interessos polítics que mirar d’esclarir o explicar uns determinats fets.

Ja es sap, publica una mitja mentira que sembli mitja veritat, repeteix-la cent cops i denúncia que t’ataquen perquè dius veritats que altres no s’atreveixen a dir-les, i molts et creuran.

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco històric…)

El Tribunal de les Aigües de València, és l’òrgan encarregat de jutjar els conflictes per l’aigua de reg entre els llauradors de les sèquies que en formen part (Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). Cada dijous de l’any (excepte festius) a les 12 en punt del migdia, el Tribunal es constitueix formalment a la Porta del Apòstols de la Catedral de València, a la mateixa plaça.

El seu origen és totalment desconegut, malgrat que el més probable és que sigui una evolució al llarg de l’època feudal, basada en tradicions andalusines anteriors. Tot i que la teoria més estesa és que la seua fundació tal i com funciona avui en dia és va produir en algun moment dels regnats dels califes Abd al-Rahman III i al-Hakam II, en concret a l’any 960, la realitat és que no tenim cap document que parle expressament del Tribunal fins el segle XVIII, tot i aque això no vol dir que no existira abans.

El perill de desaparició del Tribunal li ve de la desaparició física de la mateixa horta de València, davant l’expansió de la ciutat, i en conseqüència, corre el perill de convertir-se en un "teatre de carrer" folklòric per a turistes. Això és justament el que vam veure nosaltres ahir, un munt de turistes fent fotografies.

El Tribunal es va reunir i l’agutzil va anar cridant un a un els denunciants de les diferents sèquies, i no va aparèixer cap. Que en temps d’estiu, quan l’aigua escasseja i enmig de la temporada en que els tarongers necessiten més aigua ja que és quan s’estan fen grosses no deixa de ser significatiu aquesta ausència de conflictes, i dóna força a allò que diuen que corre perill de desaparéixer.

Us deixo aquí sota unes fotografies del Tribunal i del lloc on es fa, la Porta dels Apòstols de la Catedral de València.

Aps, una coseta més, a la plaça de la Verge, aprop de la Porta dels Apòstols hi ha una font, que molts anomenen, erròniament, la font de Neptú. Aquesta font el que representa és al riu Túria i a les seves set sèquies.

(Molta de la informació d’aquest post l’he obtingut d’aquest article de la Wikipedia)

Me’n vaig al badiu…

[@more@]

Tweet