(Encetem un micaco de pobles….)
Quan era petit i arribava l’estiu, la gran majoria dels meus companys d’escola s’anaven cap al poble dels seus pares i/o avís, situats cap al sud de la península.
En el meu cas, els meus pares eren de Badalona, els meus avis de Badalona, Barcelona i d’un poblet de Castelló de la Plana on no va tornar a anar fins que ja va ser bastant gran (deia que perquè havia d’anar a un lloc d’on s’havia d’hagut d’anar ja que no hi podia viure).
Amb tot això, el més semblant que jo tenia a un poble és el poble on viuen dos cosins dels meu pare (per a mi un oncles més ) situat a França, on va haver de fugir part de la meua família al acabar la Guerra Civil i d’on, alguns, ja no van poder tornar. Fins i tot el meu pare de petit va estar per aquells pobles durant la guerra (de "colònies" deien), però aquesta és una altra història.
El que si que toca dir ara és que sempre que puc vaig a passar uns dies allà (malauradament, no puc tan com voldria) i que el que més m’agrada d’aquell poble és la seva tranquil·litat i els paratges que l’envolten, els típics paratges encantadors del Midi francès.
Els meus companys d’escola anaven a les festes del poble i dels pobles veïns, mentre jo anava a veure cementiris republicans i llocs on els alemanys havien afusellat o parat emboscades als guerrillers de la Resistència, visitava esglésies centenàries i visitava el poble on el meu pare va estar "de colònies".
Suposo que d’aquestes passejades va venir la meva passió per les pedres antigues i la història, sobretot aquella història que molts han volgut esborrar.
De moment no us contaré res més del poble, s’ha fet tard i estic una mica cansat del viatge, ho deixo pels propers dies, tot i que m’agradaria compartir aquesta (primera) imatge del poble.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
El meu avi, que deuria ser més gran que el teu pare, va morir quan jo vaig néixer, també hi va estar de “vacances”, la meva mare encara en guarda una manta d’aquella època, marró amb unes una franja beix a cada extrem, sembla que aquestes franges eren ideals per fer curses d’escarbats.
Aquestes històries que t’expliquen de petit es graven per sempre, i ja de gran, ens fan ser una mica més conscients.
malauradament hi ha molta gent que va participar en aquelles vacances, amb moltes històries que explicar que poc a poc es van perdent per a sempre, són aquelles històries que mai ningú va voler escriure.