(Encetem un micaco motoritzat…)
Feia dies que no agafava el tren, ja que en comptes d’anar jo a València, València va venir a passar uns dies amb mi. I ara, com a bon cavaller, toca tornar-li la visita, i amb molt gust ho faig, ja que sempre és un plaer anar a la ciutat del Túria.
Us deixo aquí sota un tros d’aquest paisatge que veig tantes vegades i que mai hem cansa, en concret el pas del riu Ebre des del tren.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco postestatutari…)
Durant
Mundial, l’alt comandament aliat estava molt preocupat per com sortissin les
coses el dia D, però també estava molt preocupat per com anirien els dies D+1,
D+2, D+3, etc… ja que sabia perfectament que de la feina feta el dia D s’obtindrien
els fruits els dies posteriors.
Principat passa una cosa semblat, són els dies que van després del referèndum
els que ens demostraran les bondats d’aquests text. Aquí, però, d’aquests dies
ni es parla, es va parlar una mica al començament, però ara res de res. Tothom esta pensant en les properes eleccions, cosa que hem sembla
perfecte, però no s’hauria d’oblidar que el tema de l’estatut no està pas
tancat. No fins que no obtinguem tot allò que diuen que ens donarà.
Una de les coses que hem crida l’atenció
és que segurament, amb un govern com l’anterior, manant en José Maria Aznar,
aquest mateix estatutet hagués sofert un severa derrota i no l’haguéssim
acceptat. I segur que si a sobre ens l’haguessin retallat com han retallat
aquest, amb aquesta xuleria, la qüestió hagués arribat a altes quotes d’indignació.
En canvi, ara amb un
govern amb "talante", que ens fa el mateix que els altres però sense cridar-nos
més que lo just ("pégame poco") i mostrant sempre un somriure a la cara, ho acceptem i a sobre
molts és queden tan contents.
Ja ho diu la saviesa
popular "demano a Déu que hem cuidi dels meus amics que dels meus enemics
ja m’encarrego jo"
Com bé comentava
l’aarnau tornem a anar de pidolaires quan som un dels grans mantenidors de
l’Estat… Si és que a la frontera hauria
de posar "España" i a sota en lletres més petitones "Estat Patrocinat
per Catalunya"
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco de candidats…)
Sembla que els del PSOEc ja tenen clar quin serà el seu candidat a la presidència de la Generalitat del Principat en les properes eleccions. Aquest candidat és el senyor José Montilla, i des de que s’ha fet public aquest fet (fins i tot abans) ja han començat a circular opinions al respecte.
De totes les que circulen, penso que la més deplorable és la que diu que aquest senyor no hauria de ser President de la Generalitat per que va néixer fora del Principat. Trobo lamentable que algú digui això, ja que per a ser escollit per a President de la Generalitat, o per qualsevol altre càrrec, el que s’ha de valorar és si aquella persona té el perfil desitjat pel càrrec, i no valorar on va néixer.
Hi ha persones que van néixer fora de Catalunya que tenen un sentit nacional català molt més desenvolupat que altres que van néixer aquí amb família catalana de tota la vida.
Però aquest no és el tema, el tema és que hi ha moltes formes de ser catalans, i el sr. Montilla té la seva. Ell és sent català i espanyol, i tot que no coincideix amb la meva manera de pensar, a mi hem sembla perfecte que ell pensi això. Déu ens guardi de que aparegui gent que vulgui donar etiquetes de bon català !! Jo respecto la seva forma de pensar, i l’únic que demano és que respectin la meva, és una cosa tan senzilla en democràcia que sembla redundant demanar-ho, però s’ha de fer, perquè moltes vegades no hi ha aquest respecte.
Una altra crítica que es fa al sr. Montilla és que no defendrà pas cap posició sobiranista. I tan que no la defendrà, per això està al partit que està!! El sr. Piqué tampoc la defendràs pas, ni l’ha defès mai, i no per això deixa de tenir dret de presentar-se. Demanar que el sr. Piqué o el sr. Montilla defenguessin posicions sobiranistes seria com demanar al Instituto Cervantes que divulgués el català pel món ! De fet, moltes vegades ni els polítics anomenats nacionalistes ho fan, i el que s’ha de demanar és que els partits que s’anomenen sobiranistes o nacionalistes tinguin això present.
Com he deixat palès fins ara, el sr. Montilla té tot el dret a presentar-se. Però hi ha un parell de coses que, particularment, no m’acaben d’agradar.
Ser President de la Generalitat és tenir la potestat de governar el que, actualment, és una comunitat autònoma dins d’Espanya. De comunitats autònomes hi ha unes quantes, però no totes són iguals, encara que amb el famós "cafè per a tots" és va voler que si ho fos.
Hi ha les comunitats que, com el Principat, forment part de nacions sense estat, i també hi ha les altres comunitats, que no són més que simples divisions administratives sense cap sentiment nacional darrera. Aquestes darreres no deixen de ser una prolongació administrativa de l’estat, i solen utilitzar la seva autonomia en baralles polítiques entre els dos grans partits espanyols.
En canvi, les comunitats "nacionals" són les que tendeixen a elevar el grau d’independència de les seves administracions vers l’administració central, o sigui, a demanar cada cop més autonomia i poder de decissió. I si hi ha una cosa que el sr. Montilla no és, és autònom. És un gran home de partit, i per tant sempre acata les decisions de la direcció, però aquestes decisions no és prenen al Principat, és prenen a Madrid, i difícilment seran beneficioses pels principantins (veure el cas de l’estatut).
El sr. Montilla dirigiria la Generalitat, segurament, escoltan més els desitjos i els interesos del seu partit des de Madrid que a les necessitats del Principat (algú es pot imaginar a Montilla fent coses com les que ha fet Maragall?) i llavors tindriem una autonomia que es semblaria molt a les que hi ha a Castella (les dues que són una i més)o, desgraciadament, al País Valencià o les Illes Balears. O sigui, serien cada cop menys part d’una nació i més regió, tenin el poder decissori en mans dels partits estatals, que no dubtarien en utilitzar-ho per les seves baralles.
L’altre aspecte que hem preocupa és que s’està utilitzant l’origen del senyor Montilla com a reclam per a implicar en la política del Principat a gent que, diuen, tradicionalment no s’han preocupat. Això seria beneficiós si de veritat hi ha gent d’aquesta mena i aconsegueixen que entri en el joc democràtic anant a votar, però hi ha un terrible perill, aquest perill ve donat pel fet que, possiblement, si és fa incisió reiteradament en aquest aspecte és pugui crear un cert malestar social al Principat. Crec que s’hauria de tenir en compte. De fet, m’he proposat escriure sobre això dintre d’uns dies.
En fi, aquesta és la meva (extensa i humil) opinió.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un altre micaco mundialista…)
Després d’una segona revetlla de Sant Joan (*pum**pum**pum*) i ara que és veu que "opá, no van a ganá er mundiá" i que no te’n pots refiar de les profecies del Nostradamus (i menys si surt a la profecia el Rei d’Espanya) voldria repassar una coseta.
Resulta que hi ha un partit, anomenat PP, que té com a tradició criticar als "nacionalistes" (nacionalistes de nacions diferents a la seva). Sempre critica que si ensenyen les seves banderetes per aquí o per allà, que si gasten molts diners en símbols, etc etc.
Aquests senyors, en canvi, veuen perfectament normal gastar-se els calers i barallar-se per un partit de fútbol. Ahir llegia aquí (a la pàgina 21) que la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, va decidir posar una pantalla gegant en la Puerta del Sol per a que els espanyols poguessin seguir el partit de la selecció espanyola.
Això no seria una noticia especialment interessant, sinó fos perquè a Madrid ja hi havia una pantalla gegant, a la plaça Colon (la de l’estanquera gegant), de la Cadena Cuatro i autoritzada per l’alcalde de Madrid, en Gallardón.
I per acabar d’adobar-ho, doña Esperanza retransmet el partit per una cadena diferent (la Sexta) i fa publicitat de la seva pantalla dient que està al "lugar más emblemático de la capital".
Apa, ja podem veure que quan hi ha quatre banderetes espanyoles al vent, als polítics no els importa malgastar els diners per mirar de capitalitzar aquests sentiments i jugar a veure qui la té més grossa (la pantalla), i això que són del mateix partit polític!!.
Nacionalfutbolisme en estat pur i dur !! I després van dient nacionalistes als altres. Per cert, a la SER han dit que els que s’alegren de la derrota d’Espanya "son unos desgraciados", així que ja ho sabeu, una coseta agradable més a apuntar a totes aquelles que ens van dient els espanyols (per mi ja poden dir misa, ups no, això a la COPE !!)
Per cert, que a Barcelona es veu que tampoc els fa res gastar els calers en aquestes coses, segons publicava ahir el diari Metro :
La veritat és que quan he llegit lo de Montjuïc m’ha fet mala espina… no voldrien posar la pantalla al fossar del castell, al costat d’on van afusellar al Companys ? La lògica diu que es referiria a l’Estadi Olímpic, encara que coneguda la seva afició (compartida amb els socialistes) de banderetes espanyoles al castell un ja no sap que pensar.
En fi, ara el que toca és que eliminin a França. C’est fini ça.
Me’n vaig al badiu….
[@more@]
(Encetem un altre micaco mundialista…)
Continuo amb el tema de l’anterior post, però des d’un altre aspecte. Resulta que ahir, llegint les noticies, vaig poder llegir unes declaracions del seleccionador francès (les podeu llegir aquí).
Voldria destacar la següent part :
Domenech, hijo de un refugiado republicano español en Francia tras la Guerra Civil, admitió que el encuentro será "particular" para él "desde un punto de vista afectivo", pero negó que eso vaya a influir en el juego.
"Siempre he tratado de abstraerme de mis sentimientos personales en un partido. Lo que cuenta es el equipo, los jugadores, la organización, lo que pasa en el terreno. Lo tendré en el fondo de mi, pero lo que cuenta es lo que pasa en el campo", comentó.
El seleccionador aseguró que sigue teniendo un primo en la localidad catalana de Rubí. "Es más catalán que español, pero no vamos a hablar de política hoy", aseguró.
Ara veiem la noticia des de la perspectiva del diari gratuït Metro d’ahir :
Diria jo que hi ha una "petita" diferència. Errada, mala redacció del periodista o intent d’unir catalanofòbia i nacionalfutbolisme (si és que fa falta…) ? Jo és que segueixo sent molt malpensat…
M’en vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco mundialista…)
La veritat és que no segueixo gaire el futbol, però avui vull que guanyin els francesos. No tinc una estima especial cap a l’Estat Francès (més o menys com cap a l’Estat Espanyol) però demà hi haurà una mica de Catalunya en aquella selecció.
Aquesta aportació catalana vindrà de la mà del seu entrenador, en Raymon Domenech, fill de republicans catalans que van escapar cap a França després de la Guerra Civil Espanyola. Això no seria cap noticia sinó fos perquè ell no amaga pas el seu origen català.
En concret, a aquesta entrevista al Libération :
(Dom) …Bé, quan això degenerava en baralla, m’han arribat a tractar de "brut espanyol"
(Peri) Com reaccionava ?
(Dom) Deia : "No sóc espanyol, sóc català" Perquè el meu pare va néixer català i republicà, abans de fugir del franquisme als setze anys…
Tot això ho diu a un Estat que, precisament, no té gaire estima pels catalans. I és que França haurà fet moltes coses positives per a la humanitat, però als catalans ens ha fotut de mala manera i tan com ha pogut. Ja m’agradaria a mi que a l’Estat Espanyol algú digués coses així en públic.
Bé, com diuen alguns, jo tinc dues seleccions, la catalana i la que juga contra Espanya (i contra França també…) i aquest cop, i degut al sr. Domenech i a l’onada brutal de nacionalfutbolisme que estem patint per totes bandes, prefereixo que els francesos li fotin canya als espanyols i els enviïn cap a casa. Per demanar que no quedi, no ?
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco animal…)
Ahir per la tarda ens vam anar a passejar pel centre de Badalona, o sigui el pla de sempre, passeig fins al carrer del Mar, comprada de gelat a la gelateria de sempre i passejada per la Rambla i per la vora del mar menjant gelat i gaudint del bon temps.
Quan tornàvem, vam veure un grup de nois de 18 a 20 anys que miraven cap a un senyor que passejava amb la seva mascota a l’espatlla. Un dels nois va dir :
• "¡¡Mirad tios, un koala !!"
Opá, serà que no!, ja que de ser un coala seria un coala força estrany, de fet seria un coala clavadet clavadet a un os rentador. Segurament aquests nois no eren de la "inmensa minoria" que veuen els documentals de La 2 (un dels programes de major èxit d’audiència segons les respostes de la gent)
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco de revetlla…)
Com cada any vam anar a passar la revetlla a la platja de Montsolís. Amb la nostra coca de llardons, la nostra coca de crema, el cava, l’entrepà, unes espelmes i cosetes per a picar vam sortir de casa, vam agafar el tren i vam passar una distreta revetlla.
Ja al tren vam veure gent que anava passada de voltes, ja que havien un parell que es dedicaven a fotre cops de peu a la porta del vagó. A les 22:00 tocades ja estàvem a la platja i vam muntar la paradeta, una estora de plàstic per a posar el menjar, les tovalloles i unes espelmes envoltant el perímetre i a sobre de l’estora per a fer llum. Feia una nit magnifica a la vora del mar, ja que no feia aire i la temperatura acompanyava.
A mitjanit vam complir la tradició i vam saltar onades i ens vam banyar, després vam estar una estona xerrant i prenent la fresca, mentre la platja s’anava omplint cada cop més, i van arribar un grupet de gent que se’ns van posar al costat. Aquesta gent anava prou "armada" amb focs d’artifici, encara que el més divertit era escoltar els comentaris d’un d’ells :
· Encenen una font i tots deien "ooooh ooooooh" i l’home aquest deia "oooh ohhh 30 euros a pendre per cuuuuuuuuuuul ohhhhhhhhhhhh!!!"
· Cada cop que tiraven un cohet, s’escoltava "aaaaapa, 15 euros més que han volat !!"
Quan vam veure que ja hi havia massa gent ens vam anar cap a Badalona tot xino xano, i a l’arribar a Badalona vam presenciar una de les moltes bretolades que fan els que aquesta nit no pensen gaire amb el cap. Aquest brètols havien calat foc a una de les barques de pescadors que hi ha davant de la Rambla de Badalona.
Per sort, molta de la gent que hi havia a la sorra van anar corrents cap allà i van començar a tirar sorra per mirar d’apagar el foc mentre la gent que passava per la Rambla els anava animant. Tot i que van aconseguir apagar-ho bastant, no l’aconseguien apagar del tot. Al cap d’una estona van arribar els bombers i el van apagar, encara que si no hagués estat per la gent que va anar a tirar sorra, potser el foc hagués afectat a altres barques que estaven al costat.
Finalment, morts de cansament, vam arribar a casa i ens vam adormir ràpidament. La nit va tornar a ser màgica.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco epitàfic…)
El president de la Generalitat del Principat, el sr. Pasqual Maragall, va confirmar un rumor que feia temps que era vox populi, i va anunciar que no es tornaria a presentar al càrrec.
Certament ha estat un president estrany, freqüentment més recolzat pels membres dels altres partits que del seu, desaparegut institucionalment en èpoques importants i capaç de sorprendre a tothom amb les seves sortides (anomenades maragallades). No faré ara un repàs del seu mandat, això ja ho han fet altres molt millor del que jo ho podria fer.
Però si hem vull centrar en aquest darrer acte. Veureu, de petit tenia la Biblia en format tebeo (el que ara diuen còmic). Una de les coses que s’hem va quedar gravat va ser que a l’Antic Testament, per donar gràcies a Déu o per solemnitzar o beneir actes o fites importants aixecaven un altar de pedres, encenien un foc i li sacrificaven ritualment un xai.
No puc deixar de pensar en la renúncia del sr. Maragall com el sacrifici ritual necessari per beneir el nou estatut, i per tant, en comptes d’un acte voluntari jo el veig més aviat com el ritual d’agraïment per part d’aquells que han aconseguit l’estatut que volien. A quin "déu" l’han sacrificat? Això no sembla gaire difícil d’esbrinar, tenint present que el PSOEc, sense Maragall (agradi o no) és molt més PSOE i molt menys c.
I encara té sort el sr. Maragall, que els espanyols van utilitzar mètodes molt més contundent per fer renunciar al darrer president de la Generalitat que els molestava…
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
(Encetem un micaco comprensiu…)
No se com ho aguanten els pobres filòlegs. Ja se que a totes les carreres hi ha un cert nivell d’intrusisme professional (els informàtics, sense anar més lluny, en patim bastant) però el que els passa als pobres filòlegs no té nom.
Ells dediquen anys i panys als seus estudis, es sacrifiquen i miren d’aprendre tan com poden d’una temàtica que no és gens fàcil ni gens agraïda, i que obtenen a canvi ?
Doncs que qualsevol Font de Mora, González Pons o Sentandreu puguin dir el que és i no el que no és una llengua sense tenir estudis de cap mena en aquest àmbit.
Coi, si tan valoren i tan aprecien aquests temes, que contractin filòlegs titulats per estudiar-ho!! O és que potser encarreguerien fer ponts a llicenciats en veterinària ?
I com si no hi hagués prou intrusisme, l’altre dia s’apunten més al tema encara. Resulta que al veí Aragó estan discutint el seu nou estatut (ara tothom vol cafè… perdó, estatut nou). En aquest estatut, de moment, han deixat de banda el tema de les llengües que es parlen al seu territori.
Tot i així, el portaveu del PSOE Jesús Miguel Franco ha dit que hi ha "diferències" sobre si el català que es parla a la Franja de Ponent és una varietat pròpia o no.
Ja, i aquestes diferències qui les tenen? Els polítics o els filòlegs? No se perquè, però m’ensumo que de filòlegs pocs hi haurien.
En fi, que com si no hi havia prou amb les diferències que volen ficar a la nostra llengua pel sud (amb l’ajuda del PSOE, no ho oblidem) i per l’est (amb l’ajuda del PSOE també) ara per l’oest també (i aquí apareix de nou el PSOE, tres vegades, com la "Santisima Trinidad Jimenez, llena eres de cuero")
En fi, sant tornem-hi que no ha estat res, preparem la falç que el juny s’acaba.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
