(Encetem un micaco trencador…)
A classe de matemàtiques sempre ens ensenyaven que a l’hora d’enfrontar-nos a un problema gros l’havien de dividir en una sèrie de problemes més petits i més fàcils de solucionar. O sigui, una aplicació pràctica més del "divideix i venceràs" de tota la vida.
Aquesta història comença fa temps, quan un tal sr. Aznar era president del Gobierno español. Aquest senyor i els seus companys tenien (i tenen) la tàctica de la batussa permanent i la difamació continuada cap a tot allò que els molestava, com ara el catalanisme. El resultat? Un reforçament del sentiment independentista al Principat i a la resta de Catalunya. I és que els catalans no ens distingim precisament per realitzar una gran defensa de les nostres idees, no…, només ho fem quan pensem que som atacats sense raó, i tot i així, l’utilitzem no tan com una mesura de defensa sinó més bé de protesta. Sinó ens juguem la pell, sempre mirem d’utilitzar el "seny".
Aquest reforçament, encara que no és ni de bon tros majoritari, es veu que va fer saltar algunes alarmes pel centre d’Espanya, tan que el nou president del Gobierno, un tal sr. Zapatero, va prendre bona nota, i va canviar una de les tàctiques utilitzades per enfrontar-se al "problema catalán" (l’altre és la dissolució entre població originària de fora que generalment no té incentius per integrar-se a la cultura catalana).
Aquesta nova tàctica era senzilla, utilitzant les bones paraules i el "talante" aconseguiria que els catalans aprovéssim allò que el sr. Aznar no hagués aconseguit mai que acceptéssim. Amb la tàctica de la comprensió del fet diferencial i de l’alabança, combinada amb una tasca més o menys fosca de pressió mediàtica, d’amenaça i d’atac frontal de l’espanyolisme més ranci ha aconseguit que, a ulls de molts catalans, el sr. Zapatero representi "l’Espanya que estima a Catalunya". Ja diuen que hi ha amors que maten.
Però el sr. Zapatero no s’ha conformat només amb vendre una bona imatge d’una Espanya tolerant, també s’ha assegurat de trencar els moviments més o menys sobiranistes del Principat. L’estratègia ha estat fàcil, s’ha ofert al menys radical d’aquests moviments l’oportunitat de tornar al poder a canvi d’acceptar un estatut d’autonomia confeccionat íntegrament a Madrid pel que fa als seus punts claus. Amb això ha aconseguit enfrontar als dos grans moviments sobiranistes i, de retruc, impedir que puguin fer front comú, almenys a curt termini.
A tot això també han contribuït els diferents mitjans de comunicació espanyols, tan de dreta com d’esquerra, que no s’han cansat de lloar a uns i a dimonitzar als altres. I aquí, com sempre, la majoria s’ho ha empassat, digues una mentira des de Madrid i tindrà credibilitat, repeteix-la mil vegades des de tots els mitjans espanyolistes i serà una veritat absoluta.
Una vegada trencat el front polític ara sembla ser que toca trencar el front social, a base de mirar de distingir entre els vinguts de fora i els originaris del Principat. Del sr. Montilla sembla que la seva millor qualitat és que va néixer fora del Principat. De seguir així pot passar fàcilment que persones que també van néixer fora l’assumeixin com a símbol d’aconseguir unes fites que, segons diuen alguns, tenen prohibides pel seu origen, i ja de pas, rebutgin qualsevol expressió catalanista per mínima que aquesta sigui.
Paral·lelament, també pot passar que els originaris del Principat sentin cada cop més com una amenaça als vinguts de fora, ja que es pot percebre que volen diluir la seva personalitat nacional i cultural imposant d’altres.
Tot això seria força greu, una fractura social al Principat, com a passat a altres indrets, no és una cosa amb la que s’ha de poder jugar per un grapat de vots ni per voler tenir una ramaderia electoral perfectament aïllada i controlada.
Cap a on portarà tot això ? Cap a uns ambients com els que hi ha a altres indrets catalans, com al País Valencià, on la identitat valenciana l’estan mirant d’usurpar els espanyolistes més de dretes, aquells que es declaren més valencians que ningú però que sempre ho fan en espanyol i mostrant simbologia espanyola? O als pitjors temps del conflicte de convivència del País Basc?
Certament, cap d’aquests escenaris és desitjable.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
