El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco trist…)

Molt s’ha parlat de "l’oasi català", aquell lloc idíl·lic on els polítics, tot i ser adversaris, mostraven les seves discrepàncies exhibint les seves raons i les seves diferents propostes i on tots es posaven d’acord en allò que afavoria a la població en general. Doncs bé, avui es pot comprovar que aquest fet era un miratge. En termes polítics som, malauradament, exactament iguals que tots els altres.

Sempre he pensat que la millor forma de fer política és amb els fets i les propostes. Els fets per part dels que manen, pensant sempre en el bé general de tots i reconeguen les errades que es cometen. Els que no manen han de defensar llurs idees realitzant una sèrie de propostes i justificant perquè pensen que són millors que les polítiques que apliquen els que manen. En un món ideal, tant els uns com els altres aprendrien dels seus adversaris i aplicarien aquelles idees i estratègies òptimes per aconseguir el benestar de tots.

Lamentablement no vivim a un món ideal. En aquest món s’ha adoptat la política escombraries com a millor forma de fer política. Aquesta política es fonamenta en mirar de desacreditar al contrari per qualsevol motiu, però sense haver de donar millors solucions alternatives als diferents problemes. Aquesta política busca el poder a qualsevol preu sense demostrar perquè una opció és millor que una altra, només busca demostrar que tot el demés és dolent sense haver d’utilitzar ni raons ni perquès. Aquesta política el que fa és deixar una nació morta, ja que les energies no és dediquen a buscar i generar solucions millors, sinó a la cercar la millor forma d’atacar i desacreditar als demés. La política escombraries no construeix un país, ben al contrari, el destrueix i el deixa sense aquelles innovacions tan necessàries per a la seva evolució.

La darrera mostra d’aquesta política escombraries catalana és el DVD dels senyors de CiU. Aquest muntatge és tot un model de com s’ha de realitzar la política escombraries: denunciar que tots els demés ho fan tot malament, però sense donar cap tipus d’alternatives concretes. A més, es poden apreciar les principals característiques de la política escombraries com són donar una visió molt particular dels fets i mirar de manipular la informació per a que coincideixi amb la visió que s’està donant. Un exemple concret el podem trobar amb la repetició exagerada de "guanyador de les eleccions" identificant el guanyador de les eleccions com l’opció que ha tret més representants i deixant entreveure que és antidemocràtic deixar fora del govern a aquesta força, quan tots sabem que les regles mateixes de la democràcia ho permeten fer. No és cap tipus de confabulació satànica, és simplement la utilització de les normes parlamentàries que s’han acceptat entre tots.

Per a un independentista és xocant veure com els membres d’un partit que és diu nacionalista diuen que una ciutat com Perpinyà està "fora del país" o que quan una persona va a la Catalunya Nord va al "sud de França" i alhora es dediquen a repetir i repetir que el govern català està supeditat al govern espanyol. Amb quina força moral pot dir tot això un partit que ha acceptat amb alegria que es retalli l’estatut aprovat per Parlament del Principat, que van aprovar els seus propis representants per cert, per a ofrenar "nuevas glorias a España" ? Bé, cal a dir que la hipocresia i el cinisme són també dos de les característiques de les que viu la política escombraries.

Sincerament em dol veure com una força que és diu nacionalista i que diu que una de les seves majors prioritats és defensar el Principat utilitza les mateixes tècniques destructives que aquells que no paren d’atacar-lo. Senyors convergents, aquesta no és bona forma de fer política, si volen vendre que són millors que els demés dediquin-se a demostrar que ho són, no és dediquin a mirar de demostrar que tots els demés són pitjors. Qui pensava que la dreta catalana era diferent a l’espanyola, encara que fos lleugerament, avui ha pogut comprovar que això no és veritat. Avui la nostra nació està pitjor que ahir gràcies, justament, a uns d’aquells que tan diuen defensar-la. I tot, per un plat de llenties…

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

El dia dels Fatxes

(Encetem un micaco fatxenda…)

Ho sento, sincerament, pels espanyols de bona voluntat (que sens dubte existeixen), però el dia de la seua "Fiesta Nacional" és un dia que, cada vegada més, s’està convertint en el "fatxes day", el dia en que tota aquest xusma de subhumans es dediquen a fer exaltació pública de les seves fastigoses idees.

Visc a un estat força curiós. Un estat que prohibeix determinats grups polítics i determinades manifestacions perquè, segons uns jutges, donen suport a la violència o a idees anticonstitucionals, però que permeten que grups que repudien la democràcia, la constitució i que utilitzen la violència com a mitja polític es manifestin. Ahir a València va convocar una manifestació un partit feixista anomenat España 2000 i davant d’aquest fet el subdelegat del govern espanyol ha dit :

"«Por muy en contra que estemos de las ideas que defienden, los gobiernos no pueden interpretar, sino los tribunales», dijo, y añadió que la «única razón constitucional para prohibir una manifestación es que puedan haber incidentes»."

Per a mi suposar que no hauran incidents a una manifestació de feixistes racistes que comença a pocs metres d’uns carrers plens d’immigrants és molt suposar. Potser a Pamplona també van pensar el mateix quan van autoritzar una manifestació de la Falange. Sens dubte, es van equivocar.

Trobo que tot això no són més que excuses patètiques per permetre fer a alguns el que prohibeixen fer a altres. Com igual de patètica és la imatge que he vist avui cap a les 21:30h a la Plaça de l’Ajuntament de València. A aquella hora ha passat una de les furgonetes que tenen els de España 2000 per allà, unes furgonetes amb la mateixa estètica que les furgonetes de la policia estatal espanyola. En concret, era una furgoneta com la de la policia estatal, amb un grup de "torrentes" dins i que pels altaveus anaven emitent aquella variada "cançó" que no fa una altra cosa que repetir "que viva españa".

Aquests són "los defensores de la unidad de España", un grup de "torrentes" dins d’una "fragoneta" blava escoltant al Manolo Escobar. Prego a Déu per no tenir uns defensors de la unitat de la nostra terra tan patètics com ells.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Agressors, condemnes i fets repetitius

(Encetem un micaco agressiu…)

Aquesta setmana s’ha parlat molt dels incidents ocorreguts a Martorell durant un acte del PP. Però aquesta notícia, que semblava la típica "mireu mireu que dolents i que intolerants que són els independentistes" ha agafat, de sobte, tot un seguit de nous aspectes, i precisament d’aquests aspectes us voldria parlar.

El primer aspecte és sobre la utilització immediata de la notícia per a criminalitzar als independentistes. De seguida van aparèixer articles per tots els mitjans de comunicació defenen als senyors del PP. I jo ho vaig trobar curiós, bé, curiós i hipòcrita. M’explico. Les concentracions de protesta amb banderetes i amb ganes de fer soroll davant de llocs on es fan actes polítics no són patrimoni exclusiu dels independentistes, ja que els senyors populars també ho han fet, ja sigui,per exemple, pels papers de Salamanca, per l’estatutet, amb l’AVT o per les bodes homosexuals. Però en aquest cassos poques vegades ha passat el que relata aquesta notícia : "Però no va ser aquest el moment en què els manifestants es van fer més presents. Ho havien fet cinc minuts abans, quan dos assistents a l’acte del PP els van intentar prendre la pancarta ‘Martorell, poble de treballadors/es. No vol fatxes ni explotadors/es’. Va començar l’enrenou i els dos homes van acabar per terra. La tensió va ser a partir de llavors la protagonista". Qui van ser els agressors, els manifestants o els que van anar a impedir que es manifestessin, quan justament "els seus" ho han fet un fotiment de vegades?

El segon aspecte és quan apareix un socialiste implicat en tota aquesta trama. Llavors apareix sobre aquest fet l’efecte "agressió a Bono" però a l’inrevés. En aquest nou estat de la notícia, els mitjans de comunicació es dediquen a esbombar la "bona actuació" del PSOEc expulsant de forma immediata al seu militant. Vaja, que ara la notícia ja no s’utilitza per atacar els independentistes, s’utilitza per que no ataquin als socialistes i, més encara, per vendre una imatge seriosa dels mateixos.

Però no acaba aquí la cosa i apareix un tercer aspecte: la suposada agressió cap als manifestants per part d’un càrrec dels populars (com si l’intent de retirada de pancarta que he comentat abans no fos ja agressiva). La notícia torna a canviar, ara s’utilitza per atacar als populars i per demanar que siguin tan "coherents" com els socialistes.

No trobeu curiosa aquesta transformació de la notícia? Va passar de parlar dels independentistes a parlar de les baralles entre els militants dels dos partits espanyols més grans !!

I abans d’acabar dos apunts. El primer sobre el personatge popular que, presumptament, va agredir a un manifestant, el sr. Xavier García Albiol. Aquest alt senyor, responsable del PP de Badalona, ja va estar ficat enmig d’una altra notícia similar quan se’l va acusar d’amenaçar a uns altres manifestants durant la recollida de signatures contra l’estatutet per part del PP, de la que va ser finalment exculpat. Pel que es veu, el senyor García no porta gaire bé això dels manifestants, bé ni ell, ni el PP de Badalona pel que sé. Ho dic perquè el dia que va esclatar l’atac a l’Iraq es va convocar una manifestació a la plaça de la Vila de Badalona a la que vaig anar. Aquesta manifestació va marxar cap a la seu del PP com a mesura de protesta. Doncs bé, al arribar a la seu ens vam trobar que a més d’una dotació dels mossos d’esquadra vigilant-la havia una "mà misteriosa" que sortia per la finestra amb una càmara de vídeo gravant els manifestants. Seria la mà del sr. García? A saber, però en tot cas no deixa de ser curiós que aquells que es queixen de que al País Basc els abertzales els gravessin en vídeo fessin exactament el mateix !!

Finalment vull dir que jo estic totalment en contra de la violència i totalment a favor de la llibertat d’expressió. Això si, l’únic que demano es reciprocitat, i com a tal no puc acceptar les queixes del PP en aquest aspecte quan ells no fan el mateix, sobretot al País Valencià. On estan les condemnes del PP quan ataquen a la Universitat o a la llibreria 3 i 4 per exemple? i les messures per a protegir-les i per detenir als agressors? O quan ataquen els Casals Jaume I? O quan instiguen boicots contra els productes catalans? Com bé diu el company Cucarella en aquest article que comparteixo totalment, "tal faràs, tal trobaràs". El respecte, per a mi, és una relació simètrica, si volen el meu respecte, que se’l guanyin.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

La finestreta i el cel

(Encetem un micaco fotogràfic…)

Avui hem tornat a anar cap a València després de molts dies sense anar. Avui hem tornat a patir retard a l’Euromed. Avui hem tornar a gaudir del paisatge d’una finestreta variada, amb cels de pluja i cels de sol. Us en deixo una mostra.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Una veritable creu

(Encetem un micaco pesat…)

Una veritable creu és la que ens ha caigut al damunt, i no ho dic només per aquesta data (que també) en que hem de veure com s’autoritzen manifestacions feixistes i xenòfobes i on aquells que diuen que no són nacionalistes surten al carrer a passejar la seua bandera.

Però en aquest cas no parlo d’aquesta fauna, sinó que em refereixo a la creu que van plantar al ben mig de la moderníssima Ciutat de les Arts i les Ciències per la visita del Papa a València, i de la que ja vaig parlar ara fa un temps. Resulta que tot i desmuntar el megaaltar que li van fer al Papa la creu encara roman al mateix lloc, i el que és encara més curiós, sembla ser que ningú sap quan la trauran.

I això que sembla que si que la trauran finalment , o això va dir la sr. Barberà no fa pas gaire : «se quitará de allí», desmentin així els rumors que deien que es quedaria com a record o que es traslladaria a un altre lloc. Sembla ser que, fins i tot, ja té parlat amb Calatrava la construcció d’alguna mena de recordatori de la visita papal.

Jo el que puc dir de primera mà és que un dia fent footing per allà, al passar al costat d’un grup de visitants vaig escoltar a la guia turística que deia, tot segura, que la creu es quedaria de forma permanent com a record. Potser estan les guies turístiques més informades que el govern municipal ?

És un fosc misteri misteriós el que envolta tot l’assumpte, tot l’assumpte de la visita del Papa vull dir, ja que a l’igual que no és sap quan es retirarà la creu tampoc és sap a hores d’ara quan li va costar a l’ajuntament la visita. També ho sabrem algun dia? Ho sabrà la guia turística?

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

La llengua dels M&M

(Encetem un micaco de debat…)

Estrany país el nostre a hores d’ara, on el que generalment s’utilitza per a debatre és el que està generant els majors debats. I és que per molt que alguns no ho vulguin veure, la llengua continua sent un problema per a molts.

La parella M&M (Montilla i Mas) estan barallats perquè no es posen d’acord ni l’àmbit ni el idioma en que han de fer un debat electoral. La primera M vol que el debat és faci en espanyol en una cadena d’àmbit estatal, la segona M vol que és faci en català en una cadena d’àmbit principantí. Els motius de tot aquesta discussió són essencialment partidistes ja que no fa pas gaire es va publicar aquest article que bé a dir que una part important de l’electorat dels socialistes no veu televisió en català, a diferència de l’electorat dels convergents.

Però el més curiós d’això és que s’està discutint molt sobre el fet de la llengua, però no s’està discutint tan del fet que a aquest debat falta gent, i falta gent perquè, encara que molts no ho vulguin veure, no estem en un sistema de bipartit i hi ha molta gent que no està representada per cap d’aquestes dues Ms. Vaja, que de M&M hi ha de més colors…

Per cert que una altra de les particularitats d’aquesta campanya es que, tot i que es centren bàsicament en els M&M, moltes vegades treuen a les enquestes a una força extraparlamentària que no s’ha presentat mai (llegiu Ciudadanos…) i deixen de banda moltes altres forces extraparlamentàries que ja porten molts anys mirant de treure escó. Curiositat per la novetat o ganes de fer-los publicitat ?

Jo penso que són ganes de discutir per discutir. La solució és ben senzilla: Que facin un debat a cinc d’àmbit principantí (que és on hi ha les eleccions, no ho oblidem) i que cadascú parli amb la llengua que vulgui (total, tots s’entenen, no? hem de recordar que som bilingüistes cosmopolites!!). I si alguna cadena estatal el vol retransmetre, doncs que faci traducció en temps real o el subtituli si ho fa en diferit. I tots contents (i retratats, és clar…)

Aquest fet deixa clara una cosa: el tema de la llengua està molt lluny de tancar-se, encara hi ha molta feina a fer per a què el català sigui, de debò, el idioma propi de la nostra terra.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

Impactes

(Encetem un micaco impactat…)

En aquest món nostre cada dia una mica més boig és relativament fàcil trobar coses que impactin, no cal moure’s gaire per a que una cosa que vegis, una cosa que escoltis o una cosa que llegeixes t’impacti, ja sigui per una o per una altra raó. Tot seguit adjunto algunes de les coses que m’han impactat darrerament :

· Les excuses per justificar que a Nova York només desfilessin les comparses de cristians. He llegit i escoltat de tot, que era perquè el número de membres estava força limitat, per manca de pressupost, perquè les esquadres cristianes són més àgils que les mores, per no ofendre a l’islam o perquè farien falta dues bandes de música. Masses excuses per a que sigui creïble. Si les comparses haguessin estat de romans i cristians, em jugo el que vulgueu que haguessin desfilat totes dues.

· L’altre dia al sortir del metro a Fondo havien sis revisors i dos mossos d’esquadra per sancionar a tres gitanes i dos gitanos que havien enxampat sense bitllet, i tot i això un dels gitanos encara s’encara als revisors dient "y encima se rie, hijo de puta, me cago en toda tu raza". Aquestes són les coses que em fan cada dia una mica més intolerant. Si són igual que jo i tenen els mateixos drets que jo, que tinguin les mateixes obligacions i que se les exigeixen de la mateixa forma que me les exigeixen a mi.

· Escoltar a la vicepresidenta del govern espanyol que destaqui el "catalanisme" d’en Montilla. Això a més d’impactant és insultant. Si el sr. Montilla és catalanista, el sr. Carod què deu ser ?

· Llegir les declaracions "nacionalistes" del sr. Duran i Lleida dient si no seria més convenient un Barça competint a la lliga espanyola que no pas una selecció catalana reconeguda per a la projecció internacional de Catalunya amb arguments tantes vegades repetits pels sectors més rancis de l’espanyolisme com "No veig pas en Ronaldinho jugant en un Barça que només hagi de jugar contra l’Espanyol, el Lleida, el Reus…". Sr. Duran, jo no veig diferència entre el seu catalanisme i el del sr. Montilla. Això sí, tres punts més per a ser ministre espanyol.

· I per acabar, una maragallada. En el partit de l’altre dia de la selecció catalana, el sr. Maragall, president de la Generalitat de Dalt va dir "ja que l’estatut diu que Catalunya és una nació, hem de tenir una selecció nacional". Catalunya és nació, però no perquè ho digui l’estatut, que justament no ho diu, ja que, recordem, l’estatut retallat diu que "el Parlament… ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària…". Ens vol enganyar o no coneix el seu propi estatut, sr. Maragall ? (i no seria d’estranyar, després de totes les retallades que li han fotut, pobret)

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

9 d’octubre

(Encetem un micaco de dates…)

Avui commemorem el naixement d’un dels nostres països, el País Valencià, amb l’entrada del nostre rei Jaume I a la ciutat el 9 ‘octubre de 1238.

Aquest naixement va començar el 1225 quan a les Corts de Tortosa el rei acorda amb la seua noblesa l’expansió cap a l sud, propiciat pels èxits de les incursions que feien els nobles aragonesos i per la feblesa dels governants àrabs. Un moment determinant va ser quan el 28 de setembre els andalusins hissen un senyal com a senyal de rendició. Aquest fet l’explica la Crònica de Jaume I de la següent manera :

"E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta."

Aquest senyal el coneixem com a Penó de Conquesta, i tot i que molts diuen que és la bandera que el rei Jaume I va cedir a la ciutat, en realitat és la senyal de rendició dels andalusins, ja que està format de tres tires cosides de drap de color blanc sobre les que s’han pintat quatre barres vermelles. Amb el pas dels anys, el color blanc s’ha engroguit i això li dóna una aparença de Senyera Reial.

Tot i que la conquesta del País Valencià la van impulsar sobretot els senyors feudals aragonesos, en els fets van participar tan aragonesos com principantins i membres d’ordres religioses. És gràcies a aquesta varietat, al saber fer del rei Jaume I i a l’estructura confederativa de la Corona d’Aragó que va poder néixer el País Valencià.

Des del principi, els senyors feudals aragonesos consideraven les terres valencianes com una prolongació d’Aragó. De fet, molts d’aquests senyors es van aixecar contra el rei, però aquest els va poder controlar gràcies als nobles aragonesos fidels i als catalans.

Una vegada conquerida València, els aragonesos volien aplicar llurs furs, però el rei Jaume I, segons diuen per mirar de mantenir l’equilibri als seus territoris, va decidir crear un nou regne otorgant a València una entitat política, jurídica i econòmica pròpia mitjançant la redacció dels Furs de Valencià, que es van basar en els Usatges de Barcelona (base del dret català ).

Sense aquesta visió descentralitzadora del rei i sense el suport dels catalans cap a la seua figura, no seria pas agosarat suposar que avui la data a celebrar seria ben diferent, ja que segurament les terres valencianes estarien emmarcades dins del Regne d’Aragó.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d’aniversari…)

El 6’octubre de 1934 el president Lluís Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola dins del moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. Si voleu saber més sobre aquests fets podeu llegir AQUÍ.

Uns… quants anys més tard, aquell mateix dia, una parella a la que els metges els havien dit que no podrien tenir fills van portar al món una criatureta peluda a la Clínica del Carme de Badalona. Amb el pas dels anys, aquella criatureta va créixer per dalt i per baix i, entre altres coses, va crear un bloc micaquer.

I tot i que el seu aniversari biològic és el 6 d’octubre, el seu aniversari administratiu segons l’administració espanyola és el 7 d’octubre, així que ell ho celebra quan més li convé. Total, al seu DNI ja hi té dues errades, la data de naixement i la nacionalitat… qui ho diria en un tros tan petit de paper !!

Me’n vaig al badiu…. si voleu pastís podeu venir !!

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco video…)

Responen a la crida s de la CATosfera i davant la prohibició totalment arbitrària i injusta que ha sofert l’anunci pro-seleccions catalanes per ser emés per televisió, el penjo en el meu bloc. A veure si aquí també s’atreveixen a prohibir-lo.

Me’n vaig al badiu…

(esperant un estat propi i seleccions pròpies)

[@more@]

Tweet