El badiu dels Micacos

(Encetem un micaco d'opinió…)

A una de les escenes de “Buscant en Nemo” un dels protagonistes queda atrapat en una xarxa de pesca amb altres peixos. Tots mirant d'escapar-se de la xarxa pel seu compte fent força cadascú per una banda diferent sense aconseguir-ho. Llavors en Nemo fa que tots comencin a nadar en la mateixa direcció, cap avall, i així, sumant les seues forces, aconsegueix que tots escapin.

Aquesta podria ser una imatge clara del que passa, i del que ha passat històricament, a Catalunya. Estem empresonats a la xarxa espanyola, però cadascun mirem d'escapar-nos d'una forma diferent i malgastem les nostres forces en aquest intent inútil. I no només això, també malgastem les forces barallant-nos entre nosaltres.

Si doneu una ullada als forums de Racó Català ho podreu contemplar clarament. Allà podeu trobar les eternes baralles entre els membres de l'Esquerra Independentista (EI), d'ERC, de CiU i d'altres organitzacions. Els darrers “greus problemes” a tractar pel sobiranisme són la picabaralla entre EI i ERC perquè un moviment intern d'ERC s'anomena Esquerra Independentista i l'etern tira i aflueixa sobre els pactes : que si tu pactes amb el PSOE ací, que si tu abans havies pactat amb el PP allà, que si vosaltres pacteu amb espanyolistes i jo no, que ells ho havien fet abans, que els altres han retallat l'estatut, que si…. i sant tornem-hi !!

I jo penso que tot això està molt bé, que em sembla perfecte que cadascú defengui la seva forma de veure les coses…, però de moment, que jo sàpiga, no som independents i que estaria molt bé que totes aquestes forces arribessin a un pacte de mínims sobre com aconseguir-ho. Potser així deixaríem de fer tots plegat el peix dintre de la xarxa i aconseguiríem tenir una esperança d'escapar.

I als nostres “amics” del PSOE tot això ja els hi està prou bé. És curiós com des de fa un temps ençà havia calat dins de certs sectors que el PSOE era més afí a la nostra causa que els del PP. No nego que potser ho dissimulen millor, però d'afins a la nostra causa no tenen res de res, al PSOE els pesa molt la E, i només cal veure quin mal els hi fa quan els del PP miren d'apropiar-se aquesta E.

Proves? La setmana passa va aparèixer una de molt clara en aquest article del Levante. Resulta que al Senado Español el PP va votar a favor d'una esmena presentada per ERC que demanava que al projecte de Llei del Llibre, Lectures i Biblioteques es reconegués com a llengües de l'Estat Espanyol a l'espanyol, el català, l'euskera i el gallec. Doncs bé, segons el grup socialista al Senado aquesta llei obvia el valencià (?). El senador socialista Bru va dir que “el Estatuto de la C. Valenciana considera al idioma valenciano como «lengua oficial», por lo que no entiende cómo los senadores valencianos del PP han podido votar en contra de ello. «Tendrán que explicarlo»,”. Aquests són els nostres “amics”, uns “amics” que ací ens diuen unes coses, al País Valencià unes altres i a Madrid fan el que els hi dona la gana, exactament igual que els que no són tan “amics”. I pensar que aquests eren "la gran esperança" del País Valencià…

Nota Personal : Resum del cap de setmana en imatges…

Me'n vaig al badiu…

(Esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d’escapada…)

Els que em llegiu des de fa un temps sabreu que m'agrada disfrutar i redescubrir aquells llocs propers que, justament per ser propers, moltes vegades no els hi donem importància. Doncs bé, un d'aquests llocs és Sitges, però no la Sitges estiuenca de rauxa i festa, sinó la Sitges blanca i marinera de canons i pirates.

( Inici de la normativa ISO AhSe – A partir d'ací podeu clicar damunt de les fotografies per veure-les més grans )

Aquesta Sitges la podeu gaudir un dia assolejat, i un bon punt d'inici seria el conjunt Maricel, situat al Baluard al costat mateix del mar…

… aquest conjunt està format pel Palau Maricel, el Museu Maricel i el Museu Cau Ferrat…

… a l'espai entre aquests edificis se l'anomena el Racó de la Calma i és un lloc preciós…

… el Palau Maricel va ser construit per un milionari nord-americà l'any 1910 sobre un conjunt de cases de pescadors i l'antic Hospital de Sant Joan, de fet, es va unir l'edifici de l'antic Hospital i el casalot de l'antic conjunt de cases mitjançant un pont…

… un corraló enllaça el Baluard amb la plaça de l'Ajuntament per entremig d'aquestes cases de pescadors. Els sitgetans, d'ençà de l'aparició del milionari nord-americà, l'anomenaven irònicament La Quinta Avenida….

… molt a prop d'allà podem trobar la antiga muralla medieval de la vila…

… on vam trobar aquest gatet al que li feia una mica de por la meva càmera de fotografies…

… i continuant el passeig en trobem allà mateix amb el carrer d'en Bosc, el carrer més antic de Sitges que flanqueja l'antiga muralla…

… i tot passejant ens tornem cap a la platja, on podem gaudir d'un dels símbols de Sitges, l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, construida damunt el Baluard…

… i al costat mateix ens podem trobar aquest canó…

… des d'on diu la llegenda que una doncella sitgetana de nom Tecla va disparar contra un brutal corsari per defensar l'honor de les seues germanes. I per acabar el passeig, res millor que una panoràmica del conjunt Maricel amb el mar al costat…

( Fi de la normativa ISO AhSe )

Nota Personal: Desitjo que us hagi agradat el passeig i que passeu un molt bon cap de setmana. Ah… i vigileu amb el sol !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco històric…)

“Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.” Aquesta és l'estrofa amb que comença una cançó popular del segle XVII, quan es produí la guerra dels catalans contra el rei Felip IV de Castella i, molt especialment, contra el seu privat, el Conde Duque de Olivares. Aquesta cançó, amb la lletra una mica canviada, és la que coneixem com “El Segadors” i és l'himne del Principat.

L'any 1640 van esclatar les tensions ocasionades pels excessos que van cometre les tropes castellanes estacionades al Principat amb motiu de la guerra entre la monarquia francesa i la hispana coneguda com a Guerra dels Trenta Anys. Aquesta guerra va originar una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Olivares respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava al Principat. Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a fer-ho lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat.

– On es vostre capità? On és vostre bandera?- Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre: – Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.- A les armes catalans, Que ens ha declarat la guerra!

Un grup d’uns quatre o cinc-cents homes vestits de segadors entraren a Barcelona la matinada del dijous, 7 de juny, dia de Corpus Cristi. Barrejats entre els autèntics segadors, i armats amb pedrenyals, dagues i punyals, hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes castellanes a les comarques al nord de Barcelona. Un petit incident al carrer Ample entre un grup de segadors i alguns barcelonins, en el qual un segador quedà malferit, precipità la revolta. El balanç es clou amb un total d´entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reials. La mort del virrei, el comte de Queralt, marcà però, un punt d´inflexió en el trencament entre Catalunya i Espanya i precipità l´inici de la Guerra dels Segadors.

La Guerra dels Segadors suposà que en el Tractat dels Pirineus, que finalitzava la Guerra dels Trenta Anys, la part de Catalunya coneguda actualment com a Catalunya Nord passés a França. Felip IV de Castella va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

“El rei nostre senyor” ens va trair, no ho oblidem.

Nota: Molta de la informació d'aquest post ha estat obtinguda de la Viquipèdia i de la pàgina Els Segadors en MP3

Nota Himnística : “Els segadors”, l'himne del Principat té una lletra que ve de lluny, però a altres països no passa això. De fet, els nostre veïns espanyols no tenen lletra pel seu himne.I això es veu que és un greu problema per a ells. Qui ha fet el toc d'atenció ha estat el Comité Olímpico Español (COE), en una altra prova de que la política i l'esport han d'estar separats tal com molt sovint diuen alguns espanyols, qui ha fet conèixer el greu problema, ja que "L'esport espanyol troba a faltar el poder donar via lliure a aquesta alegria a través d'una lletra, com passa amb tants i tants països”. De fet, aquesta problemàtica no és nova i la podia haver inclòs sense problemes en el post reafirmacions nacionals de l'altre dia. Ja, ja,… que alguns espanyols volen tenir lletra a l'himne per una causa esportiva i no per reafirmar-se nacionalment, i taaaaaaaaaaaaaant !! Però si Espanya és un dels pocs països del món sense nacionalistes !! Bé, no cal que es preocupin gaire, segur que en el moment en que tinguin un himne cantat en sorgiran cinquanta versions més… només hauràs d'escollir la que més t’agradi… hehehe….

Me'n vaig al badiu…

(Esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d'efemèrides…)

A les 01:16 hores del dia 6 de juny de 1944 una planador Horsa va aterrar al costat del canal de Caen, a uns 50 metres del pont giratori que el creua. El tinent Den Brotheridge es va apropar al sergent Jack “Bill” Bailey i li va dir a cau d'orella “que els teus homes avancin”. El sergent va posar en marxa el seu grup i van començar a llançar granades contra un fortí situat al costat del pont. Al mateix temps el tinent Brotheridge va reunir a la resta de l'escamot i van començar a córrer cap al pont. La invasió no havia fet més que començar.

Avui fa seixanta-tres anys d'una de les operacions militars més mitificades i famoses de la nostra història recent, el desembarcament aliat a Normandia durant la Segona Guerra Mundial. La imatge de veure un mar farcit de llanxes de desembarcament que es dirigeixen cap a la platja sota el foc d'artilleria s'ha convertit en una de les imatges mítiques de la història. Però la veritat és que l'operació havia començat força abans, quan milers de paracaigudistes van ser llançats a rereguarda, generalment lluny dels seus objectius. Avui voldria recordar un parell d'històries d'aquells paracaigudistes…

· Una de les pors dels paracaigudistes era que el paracaigudes no s'obris correctament, i per això els homes aprofitaven els moments d'espera dins dels avions a fer les revisions oportunes, tot i que ja estaven revisats. Va ser en aquells moments quan en Robert Hillman es va adonar que el paracaigudes havia estat fabricat a la seua ciutat natal, Manchester (Connecticut, EUA). En aquella època l'encarregat de fer la revisió imprimia les seues inicials en l'etiqueta… i just aquella etiqueta tenia les inicials de sa mare, que treballava a la fàbrica !!

· Com els paracaigudistes sovint van caure disseminats i lluny dels seus objectius, molts escamots es van formar amb gent que no es coneixia. Així es va formar una esquadra de 15 homes sota les ordres del sergent Harrison Summers, que va rebre ordres de prendre els edificis de les caseres de l'artilleria costera alemanya. Summers va atacar el primer edifici esperant que la resta de l'escamot el seguís… però no ho va fer. Va ensorrar la porta d'un cop de peu i va ametrallar l'interior. Un grup de soldats alemanys que havien sobreviscut es van refugiar a l'edifici més proper, i Summers va repetir l'operació de nou completament sol. Després de veure aquest fet, el soldat William Burt va decidir ajudar-lo, així que va muntar la seva metralladora lleugera i va obrir foc de cobertura contra els edificis. Summers va tornar a repetir la operació contra una altra edificació. A l'acabar, exhaust i en shock emocional, va descansar durant mitja hora, moment en que va apareixer la seva esquadra i el va aprovisionar de municions. Un dels soldats, en John Camien li va preguntar “perquè fa això?”, “no t'ho sabria dir” li va contestar en Summers, “I què hi ha dels demés?” li va tornar a preguntar. “No sembla que vagin a continuar lluitant i no puc fer-hi res al respecte, així que hauríem d'acabar amb això” va contestar Summers. “Ok”, va dir en Camien, “vaig amb vosté”. I així en Summers, en Camien i en Burt van atacar els dos darrers edificis que quedaven. A l'acabar, i després de cinc hores de combat, en Summers es va desplomar i es va asseure's a fumar-se un cigarret. “Com és troba?” li va preguntar un dels homes. “No gaire bé, ha estat una mena de bogeria, no crec que torni a fer res de semblant” va contestar en Summers. Aquest va morir el 1980 de càncer, i és tota una llegenda pels paracaigudistes nord-americans.

Me'n vaig al badiu…

(Esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco opinador…)

Ara fa uns anys, el sr. Bush va sorprendre al món ( sí, per aquelles dades encara era capaç de sorprendre el que podia pensar el sr. Bush… ) amb la seva estratègia per combatre els incendis forestals : tallar milers d'arbres!!. Una estratègia també inversemblant era la que volia utilitzar el PSOE del País Valencià per a desbancar al PP : Ser més de dretes que ells. No va funcionar, és clar, com tampoc funciona l'estratègia que volia utilitzar Esquerra per mirar d'entrar a la regió metropolitana de Barcelona: anar de la mà dels socialistes.

I aquesta estratègia no funciona per varies raons. La primera és que per molt que s'hagi fet president de la Generalitat de Dalt a un immigrant espanyol la veritat és que per a una gran majoria d'immigrants espanyols només existeixen dos partits: PSOE i PP (i potser algun altre esperpèntic com Siutadanos en moment molt puntuals). Molts d'aquests no es plantegen votar ICV per “comunistes” i de CiU, ERC o les CUP ja no cal ni parlar: mai votaran a aquests partits, aquests partits són “para catalanes”. I si no li agraden el que fan “els seus partits”, simplement no aniran a votar.

La segona raó és que per a un partit independentista és molt difícil justificar el fet de governar en coalició amb partits que no ho són. Si el primer tripartit és podria arribar a justificar per una operació d'higiene democràtica d'alternança de poders i de possibilitats de desenvolupar programes, el segon ja només es podia justificar com a continuació de polítiques començades. I vist com han anat, ja ni això es pot esgrimir. A més, per aquestes mateixes raons no és poden justificar altres pactes que impedeixen aquesta alternança democràtica. Esquerra s’ha lligat massa als socialistes per a fer pactes.

Una tercera raó és que quan governes en coalició és molt difícil vendre allò que fas. Generalment, la gent del carrer ni sap ni li importa quin partit té quina conselleria o quina regidoria. L'acció de govern és sol veure i presentar com un fet monolític. Aquest fet és sovint aprofitat pel partit amb més recursos mediàtics per apropiar-se de la feina ben feta i, de pas, per a carregar les pífies als socis.

I una darrera raó és la d'absorció. Ha arribat un moment en que els socialistes ja consideren els vots republicans com a seus. Per això, quan passen coses com a Barcelona, on els republicans (amb massa poca contundència) diuen que no volen arribar a un pacte (almenys permanent) els mitjans socialistes miren de pressionar-los i desprestigiar-los. I aquest comportament dels socialistes vers els seus socis encara fa més mal als republicans.

Per cert… quants votants conegueu que hagin passat de votar als socialistes als republicans? I a l'inrevés?

Nota Informativa: Un altre curiós raonament és el que va fer el president Montilla no fa gaire, dient que la gent no va a votar perquè “ja els està bé el govern que hi ha”. Gran eslògan… l'utilitzarà en la seva propera campanya ? Veurem als seus cartells quelcom de semblant a “Si ja t'agrada el meu govern, no cal que em vagis a votar” ?

Me'n vaig al badiu…

(Esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco fotogràfic…)

Besalú – Vista nocturna del pont fortificat

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco divertit…)

Tinc un amic amb el que parlo sobretot per missatgeria instantània, ja que ell viu a una ciutat una mica distant de la meua. Cada divendres la conversa comença igual “DIVEEEEENDRESSS!!!”, “SIIIIIIIIIIIII” !! I és que, per a mi, és el millor dia de la setmana, això de pensar que tens dos dies només per a tu és un veritable luxe, i aquest divendres especialment, ja que de dies en tinc tres !!! Per aprofitar-los com cal, ens anem a València, i això sempre és un plaer. Vinga, comencem el cap de setmana amb un somriure trobat per internet.

Segons diuen, aquest text correspon a un redacció d'un xiquet francès que avui es conserva al Museu Pedagògic de París. Tema: La Vaca

"L'ocell del que parlaré és el mussol. El mussol no veu de dia i de nit és mes cec que un talp. No sé gran cosa del mussol, així que continuaré amb un altre animal que he triat: la vaca.

La vaca és un mamífer. Té sis costats: el de la dreta, el de l'esquerra, el de dalt, el de baix. El de la part d'enrere té una cua, de la qual penja una brotxa. Amb aquesta brotxa s'espanta les mosques perquè no caiguin en la llet. El cap li serveix per a que li surtin les banyes i, a més, perquè la boca ha de ser en alguna part. Les banyes són per combatre entre elles.

Per la part de baix té la llet. Està equipada per a que se la pugui munyir. Quan se la muny, la llet ve i ja no para mai. Com s'ho fa la vaca? Mai no he pogut comprendre-ho, però cada vegada surt llet amb mes abundància.

El marit de la vaca és el bou. El bou no és mamífer. La vaca no menja gaire, però el que menja el menja dues vegades, així que ja en té bastant. Quan té gana mugeix, i quan no diu res és que està plena d'herba per dins. Les seves potes li arriben fins al terra. La vaca té l'olfacte molt desenvolupat, per la qual cosa se li pot olorar des de molt lluny. Per això l'aire del camp és tan pur".

Nota Electoral: Us enrecordeu del famòs video del PP de Badalona on entrevistaven a gent del carrer? Doncs bé, sembla que no era gent triada molt al·leatòriament, almenys alguns…

Bon cap de setmana a tots !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco identitari…)

Un dels aspectes que més utilitzen els espanyols per ficar-se i denigrar als catalans és que a la nostra terra li donem massa importància als fets identitaris, que estem massa per la llengua, massa per la senyera, massa per la cultura però poc per les coses pràctiques de la vida. Això és una constant sobre tot durant els períodes electorals i, especialment, en l'anàlisi dels resultats electorals.

Aquest fet és absolutament necessari donada la nostra condició de nació sense estat i ficada dins de dos estats fortament centralistes i que han fet, i fan, constant esforços per eliminar la nostra identitat i assimilar-nos. Ara bé, no som els únics.

Ara fa uns dies una de les cadenes televisives de l'Estat Espanyol va organitzar un concurs per a elegir al “español de la historia”. Segons els espanyols, Espanya és una realitat des de temps immemorials (gairebé des del temps de visigots, quan estaven tots barallats entre ells…), o sigui, que més o menys vindria a tenir una història d'uns 1300 anys si fa o no fa, i en tota aquesta pila d'anys resulta que l'espanyol de la història encara es viu i , oh casualitat, és …

… el qual no diu massa del coneixement que tenen els espanyols de la seva pròpia història, perquè, siguem clars… que ha fet d'especial Lo Borbó ? Això fa tan mal els ulls que fins i tots algun espanyolíssim diari gratuït ha volgut fer una altra enquesta per mirar de maquillar-ho. En aquesta nova enquesta ha hagut un resultat nou…

… però crida poderosament l'atenció que segueix apareixent Lo Rei, Reina, Borbonet i fins i tot en Felipe González !! Santa Teresa és quasi una resposta friki, estil "umm aquesta persona em sona important, la diré" !!

I és que, per molt que ens fiquin amb nosaltres, els espanyols fan constantment reafirmació de la seva nacionalitat, només cal recordar noms com ara “Desafio Español” o “Alta Velocidad Española”. És trist veure com molts catalans cauen en aquesta trampa i deixen de reivindicar el que és seu per culpa d'un induït sentiment de mediocritat d'aquells que no deixen justament de reivindicar la seva condició fins i tot amb els mitjans més patètics…

… i això que tenen un Estat al darrere !!

Nota Personal: Jo no sóc qui per triar el personatge d'un país estranger, però basant-me en el que conec de la seua història no dubtaria en triar a Felipe IV de Castella. De fet, va ser el fundador de la seua nació tal com la consideren molts avui en dia.

Nota Informativa: El president de l'entitat Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) fou enxampat la matinada de divendres per la policia local de Fraga (Baix Cinca) enganxant adhesius amb el lema "Fraga Catalana". Curiosament, aquesta entitat es significa per la seva denúncia del suposat "pancatalanisme" a la Franja de Ponent i per promoure mobilitzacions i actes vandàlics en contra de les entitats que treballen per a la normalització de la llengua catalana. El més estrafolari del cas, és el fet que al llarg de les darreres setmanes hagués iniciat una campanya als mitjans de comunicació, tot aportant fotografies, demanant l'actuació municipal davant de l'aparició dels mateixos adhesius, d'impressió pròpia, que portava al damunt al moment de ser identificat. Una altra prova més de que un dels mitjans de reafirmació nacional espanyola és l'atac i la destrucció de la nació catalana.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco tranquil…)

Tot i ser de ciutat de tota la vida no sóc un apassionat de la vida urbanita. Reconec que té avantatges, però sóc dels que m'angoixo quan un dissabte per la tarda veig Portal de l'Angel ple a gom a gom de caps fent saltirons… definitivament, prefereixo els espais oberts on el verd i el blau són els colors dominants !!

És per aquesta angoixa meua que a cada ciutat que conec cerco indrets especials on poder recuperar els meus nivells de tranquil·litat, i avui us voldria parlar d'un d'ells. Un indret amagat i que, curiosament, està a prop del punt d'angoixa que us comentava abans. Aquest lloc és la col·legiata de Santa Anna, edifici antic situat al costat mateix de la plaça Catalunya a Barcelona, tot i que ocultat del tot pels edificis moderns. Ací sota podeu veure la seua situació …

La seua fundació data de l'any 1141, quan els cavallers de l'Ordre del Sant Sepulcre van fundar el monestir de Santa Anna, en aquella època extramurs de la ciutat de Barcelona. L'església, d'estil gòtic, va ser construïda i remodelada entre els segles XII i XV i la seua època d'esplendor va ser al segle XV quan es van celebrar allí les Corts en dues ocasion. Actualment, contrasta la imatge de tranquil·litat que transmet el seu campanar i de la seua creu amb els edificis del darrere…

… l'estructura originaria de l'edifici era la creu llatina, però aquesta ha quedat molt desdibuixada al afegir-se capelles laterals…

… la preciosa cúpula central és de fusta…

… al seu interior destaca el sepulcre de Miquel de Boera, capità general de galeres de Carles I d'Aragó i Castella …

… i l'aspecte més fantàstic i espectacular es el seu claustre gòtic, trobar la pau d'un claustre gòtic del segle XV al cor de l'agitació barcelonina és tot un poema visual …

aps… podeu fer algunes de les fotografies més grans si cliqueu al damunt

Nota Anecdòtica : La creu principal de la col·legiata de Santa Anna és la creu patriarcal o de Lorena, utilitzada per l'Ordre del Sant Sepulcre fins 1191, i després pels… templers, el que fa sospitar que Santa Anna va estar influenciada per aquests famosos cavallers. De fet, durant l'incendi que va patir l'any 1936 darrere de l'altar va apareixer una gran creu patada que era l'oficial del Temple. Aquest fet i altres similars es poden trobar a la novel·la “L'Anell” d'en Jorge Molist, on la col·legiata de Santa Anna és un dels punts crucials de l'argument.

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet

(Encetem un micaco d'adéus…)

AEn aquests temps moderns amb infinitat d'aparellets electrònics que fan de tot, he pogut comprovar que existeix un síndrome, “síndrome de l'aparellet” en dic jo, que fa que els que ho pateixen estiguin constantment mirant d'actualitzar els seus diferents “gadgets”, com ara telèfons, càmeres fotogràfiques, pdas, reproductors mp3, etc…

Jo, confeso, sóc molt aficionat a totes aquestes cosetes, però per sort he pogut escapar d'aquest síndrome. Suposo que l'experiència amb els ordinadors ha estat decissiva, ja que si que vaig passar per una època de voler actualitzar constantment l'ordinador fins que, per sort, vaig comprovar que pel que l'anava a utilitzar amb el que tenia ja en tenia prou. Actualment, només canvio d'ordinador per força major ( o sigui, petada de placa base que comporta que la nova placa base no admetrà gairebé res del que tenia perquè han canviat els connectors… )

I amb els aparellets em passa una cosa similar, o bé sé que obtindre un guany que justifica la inversió o no em complico la vida ( si una cosa funciona i fa el que vols, per a què canviar? ). Doncs bé, tot i així, aquest any ja he tingut dues baixes.

La primera va ser el meu Micaco Phone, mort la nit de la Cremà. Jo tenia aquest popular Motorola V3…

…. que el 19 de març funcionava perfectament i que el 20 de març ja no se l'encenia la pantalla !! Així que, a contracor, vaig haver de canviar-ho i vaig adquirir aquest Motorola K1 que, de moment ( i espero que duri ) em funciona perfectament…

L'altra baixa va ser aquest dissabte passat, quan la meva estimada i fortament utilitzada Micaco Photo, una Canon Ixus 400…

… va decidir que, de tan en tan no volia fer fotografies, bé, ho havia decidit fa uns messos però dissabte amb més ganes. Com ja sabeu, la càmera i jo gairebé som una simbiosis !! A més, estava a un lloc on tenia moltes ganes de fer fotografies i amb un viatge programat per d'aquí no gaire on anava a fer ús intensiu de la càmera!! Davant de tot això, vaig decidir renovar aquest aparatet i vaig comprar una petitona Canon Ixus 70…

… que espero que em doni tantes satisfaccions com la Canon Ixus 400, que encara tinc per ací ja que, per exemple, diumenge va decidir funcionar perfectament !!

Però un dels adéus més amargs que he patit aquest any ha estat la d'una de les sèries que més m'ha enganxat, m'ha entretingut i he seguit aquests darrers any. Us parlo d'Stargate SG-1, una de les, per a mi, millors sèries d'acció, aventures i ciencia-ficció. Tot i tenir un començament feble, poc a poc va anar guanyant embranzida i va aconseguir crear tot un excitant món que t'enganxava totalment. Es podrien mencionar molts moments pel record però voldria destacar aquest que us deixo ací sota, corresponent al darrer episodi…

… en fi, esperem que el seu “spin-off” Stargate Atlantis, així com les dues pel·lícules de SG1 que estan programades, segueixin mantenint el llistó ben alt.

Nota Personal: Parlant d'adéus, ahir va morir l'Eduard Pons Prades, escriptor, historiador i combatent anarquista que va lluitar per la República durant la guerra civil i contra els nazis a França. Un dels seus llibres, "Repúblicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial" em va captivar i va ser un exemple del que ha de fer una persona que té uns ideals… lluitar lluitar i lluitar sense parar. La seua idea d'Espanya no és la mateixa que la meva, però sens dubte seria molt més acceptable. Sigui on sigui l'Eduard, segur que seguirà lluitant pels seus ideals. Bona lluita !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet