El dia més llarg

(Encetem un micaco d'efemèrides…)

A les 01:16 hores del dia 6 de juny de 1944 una planador Horsa va aterrar al costat del canal de Caen, a uns 50 metres del pont giratori que el creua. El tinent Den Brotheridge es va apropar al sergent Jack “Bill” Bailey i li va dir a cau d'orella “que els teus homes avancin”. El sergent va posar en marxa el seu grup i van començar a llançar granades contra un fortí situat al costat del pont. Al mateix temps el tinent Brotheridge va reunir a la resta de l'escamot i van començar a córrer cap al pont. La invasió no havia fet més que començar.

Avui fa seixanta-tres anys d'una de les operacions militars més mitificades i famoses de la nostra història recent, el desembarcament aliat a Normandia durant la Segona Guerra Mundial. La imatge de veure un mar farcit de llanxes de desembarcament que es dirigeixen cap a la platja sota el foc d'artilleria s'ha convertit en una de les imatges mítiques de la història. Però la veritat és que l'operació havia començat força abans, quan milers de paracaigudistes van ser llançats a rereguarda, generalment lluny dels seus objectius. Avui voldria recordar un parell d'històries d'aquells paracaigudistes…

· Una de les pors dels paracaigudistes era que el paracaigudes no s'obris correctament, i per això els homes aprofitaven els moments d'espera dins dels avions a fer les revisions oportunes, tot i que ja estaven revisats. Va ser en aquells moments quan en Robert Hillman es va adonar que el paracaigudes havia estat fabricat a la seua ciutat natal, Manchester (Connecticut, EUA). En aquella època l'encarregat de fer la revisió imprimia les seues inicials en l'etiqueta… i just aquella etiqueta tenia les inicials de sa mare, que treballava a la fàbrica !!

· Com els paracaigudistes sovint van caure disseminats i lluny dels seus objectius, molts escamots es van formar amb gent que no es coneixia. Així es va formar una esquadra de 15 homes sota les ordres del sergent Harrison Summers, que va rebre ordres de prendre els edificis de les caseres de l'artilleria costera alemanya. Summers va atacar el primer edifici esperant que la resta de l'escamot el seguís… però no ho va fer. Va ensorrar la porta d'un cop de peu i va ametrallar l'interior. Un grup de soldats alemanys que havien sobreviscut es van refugiar a l'edifici més proper, i Summers va repetir l'operació de nou completament sol. Després de veure aquest fet, el soldat William Burt va decidir ajudar-lo, així que va muntar la seva metralladora lleugera i va obrir foc de cobertura contra els edificis. Summers va tornar a repetir la operació contra una altra edificació. A l'acabar, exhaust i en shock emocional, va descansar durant mitja hora, moment en que va apareixer la seva esquadra i el va aprovisionar de municions. Un dels soldats, en John Camien li va preguntar “perquè fa això?”, “no t'ho sabria dir” li va contestar en Summers, “I què hi ha dels demés?” li va tornar a preguntar. “No sembla que vagin a continuar lluitant i no puc fer-hi res al respecte, així que hauríem d'acabar amb això” va contestar Summers. “Ok”, va dir en Camien, “vaig amb vosté”. I així en Summers, en Camien i en Burt van atacar els dos darrers edificis que quedaven. A l'acabar, i després de cinc hores de combat, en Summers es va desplomar i es va asseure's a fumar-se un cigarret. “Com és troba?” li va preguntar un dels homes. “No gaire bé, ha estat una mena de bogeria, no crec que torni a fer res de semblant” va contestar en Summers. Aquest va morir el 1980 de càncer, i és tota una llegenda pels paracaigudistes nord-americans.

Me'n vaig al badiu…

(Esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet