(Encetem un micaco anticatalà…) 
Aquest estiu vaig anar a visitar a una tieta meua que viu a un poble d’Occitània. La meva tieta viu allà des de que al final de la Guerra Civil Espanyola va fugir tota la seva família, juntament amb el meu avi, cap a la Catalunya Nord. Recordant vells temps, hem comentava que quan anava a l’escola, als anys quaranta, hi havia cartells on posava "soyez propers, parlez français" ( sigueu nets, parleu francès ) i que els professors castigaven molt severament a la gent que parlava en català.
A l’Estat Espanyol la cosa no va ser gaire diferent, i el pas dels anys no ha ajudat pas a que millorés. Si no fa pas massa temps no era estrany que al parlar en català et contestessin "hablame en cristiano" , darrerament s’ha evolucionat cap al laïcisme i la contestació que es pot obtenir és "sigui educat, parli’m en espanyol".
Es veu que, de maleducats, els catalans ho som força, sinó no s'entén que no parin de demanar-nos correcció, ja sigui la Guardia Civil ja sigui el servei de seguretat de La Moncloa.
En canvi, el sr. Font de Mora és un senyor ben educat i per això diu aquestes coses :
Lamentablement no podem dir que sigui gaire coherent. Perquè aquestes ganes de demanar el reconeixement del seu valencià a Europa si després fa això? O és que potser pensava utilitzar el seu valencià per representar només a la Comunidad Valenciana? A veure si ara resultarà que el sr. Font de Mora és espanyolista, blaver i a més independentista !!
Per cert, us recomano que llegiu aquest apunt del sr. Vicent Partal sobre tot aqueste tema, que he trobat molt l’interessant i recomanable.
Per molt blaver que sigui aquest senyor, no deixa de ser curiós que per a no utilitzar el seu valencià agafi exactament la mateixa excusa que s’utilitza per a que no utilitzem el català… una altra coincidència feta pels catalanistes potser?
En tot cas, hem de tenir molt clar que la nostra llengua està patint darrerament nous atacs, vinguin d'on vinguin, i hem de fer tot el possible per a defensar-la.
Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Fa uns mesos que vaig veure la fabulosa pel.lícula de Jean-Pierre Jeunet “Un
long dimanche de fiançailles”, no sé com l’hauran traduït a Catalunya.
La pel.lícula explica les peripècies d’una noia a la recerca del seu promès
desaparegut durant la Gran Guerra, mica amb mica gràcies a petits bocins
història, que li expliquen alguns testimonis, es va resolvent l’enigma.
Un dels moments, per a mi mes reveladors, és quan un oficial francès dispara
a un soldat cors per reivindicar el seu fet diferencial, “j’suis pas
français, j’suis corse! (no soc francès, soc cors).
Escoltant Oriol Jonqueres en el programa d’Enric Calpena, el “Nas de
Cleopatra”, Jonqueres explicava el genocidi de catalans, bascs, cors, o
bretons durant la primera Gran Guerra, igual que feien els britànics amb els
gal.lesos (cal veure la pel.licula gal.lesa Hedd Wyn (1993) on es mostra la
repressió contra els soldats gal.lesos per part dels oficials anglesos),
escocesos o australians, el francesos posaven a primera fila de front les
unitats catalanes que eren escombrades amb violència per les metralladores
teutones, per altra banda els oficials es dirigien en francès a una tropa
que no els entenia, parlava català, i les ordres no s’acomplien, provocant
moltes cituacions de caos.
La gran mortaldat entre els homes joves del Rosselló va provocar un
despoblament brutal i la pràctica extinció de la nostra cultura.
Quan estudiava a Anglaterra vaig fer un viatge amb un parell d’amics bavaresos al País de Gal.les. De nit, al Pub, després d’unes quantes cerveses vam conèixer una colla de nois i noies del país.
Ens van explicar que ara, a l’escola ja estudiaven en gal.lès però que a l’època dels seus pares estava bandejat, però el pitjor va ser l’epoca dels seus avis i
besavis.
Abans ja he comentat la pel.lícula Hedd Wyn, és el nom d’un poeta gal.lès guanyador dels Jocs Florals que va morir a les trinxeres durant una càrrega suïcida contra les metralladores alemanyes. En aquesta època a l’escola es “jugava” a un joc molt cruel, entre els alumnes es repartia un cartell, el
cartell deia “I spoke Wesh” (he parlat en gal.lès) o alguna cosa així, si un company escoltava a un altre enraonar el gal.lès li penjava el cartell, l’últim que rebia el cartell seria apallissat pel professor en acabat la classe.
Explicaven aquest nois que durant les guerres, WWI i WWII, molt gal.lesos van ser acusats de traïdoria i afusellats per parlar en gal.lès ja que els seus oficials, sempre anglesos, els confonien per espies alemanys.
Els meus amics alemanys van dir que, per ells, el gal.lès els sonava xinès, i que no s’assemblava gens, jo crec que s’assembla més a l’holandès, per la
quantitat d'”H” aspirades que utilitza.
Actualment a Gal.les l’us de la llengua pròpia s’està normalitzant i pràcticament tota la senyalització es bilingüe, malgrat tot no gaudeix del reconeixement internacional d’Escòcia.
Com a anècdota, per acabar, durant la cerimònia de graduació a la meva universitat, una companya de promoció gal.lesa es va negar a aixecar-se mentre sonava el “God save de Queen”
Jo he viscut durant un any a Bretanya on s’hi parla dues llengues pròpies diferents al francès: una el bretó (celta emparantada amb el gal·lès ) sobretot a la costa, i la segona el gàlic ( que s’ha quedat en un dialecte del llatí com ho són l’aragonès i el bable).
Durant aquesta estada he pogut constatar que realment hi ha una recuperació de la cultura bretona acompanyada sobretot de la recuperació lingüística de la llengua. La llengua ha guanyat un status social que no tenia abans i fins i tot a Paris hi ha escoles privades bilingües francès-bretó. Els rètols de tots els pobles i camins són en ambdues llengües i oficialment són vàlides les dues.
Ara bé, un cop parles amb la gent i t’integres una mica, descobreixes que darrera aquesta petita façana no hi ha res. Els bretons (joves) creuen que la seva llengua no serveix de res, només per parlar amb els avis i tendeixen a dividir les llengües en unes de primera (francès, espanyol, anglès, etc.) que serveixen per comunicar-se i llengües de segona (bretó, català, cors, etc.) que són culturals i inútils. A més a més el numero de llibres en llengua bretona a l’FNAC (deixeu-vos de punyetes, allà és on es demostra la vivor d’una llengua) tendeix a 0.
En definitiva, una llengua reconeguda, amb prestigi, però sense utilitat. En definitiva, moribunda. Les discussions sobre aquest tema sempre acabaven malament: no volien entendre que per mi la llengua materna és part de la dignitat de les persones, i que no s’ha de valorar mai en concepte d’utilitat. Si fos així s’hauria d’abandonar el francès, l’espanyol, l’italià i quasi totes les llengues i triar-ne una per tothom.
En fi, quina parrafada, però m’has tocat la fibra;)
——-
En un altre ordre de les coses, us convidora participar a l’amic/blog invisible que es promou des del blog de la onix, pot ser divertit.