(Encetem un micaco inesperat…)
Aquest dissabte va començar amb un sol ben maco, sol que vam aprofitar per a que ma mare prengués una mica l'aire després d'estar uns dies a l'hospital. Al sortir de casa, i mentre comprava queviures a la tenda de sota, en Salvador, un dels nostres veïns, li va preguntar com es trobava, xerrant una mica amb ella com tantes altres vegades ha fet.
Vam agafar l'autobús (la TUSA que diem els badalonins més antics) i vam anar a fer un tomb per Dalt de la Vila, el barri d'on era la meva àvia i on la meua família va viure tantes històries. Vam passar pel costat de l'església de Santa Maria, on es van casar els meus pares, i vam anar anar baixant cap a la Rambla, veient com el cel poc a poc s'anava tapant.
Ens vam sentar a un dels molts bars de la Rambla i vam tastar unes tapes mentre aprofitàvem els cada cop més minsos raigs de sol, mentre observava que a ma mare el passeig li havia anat francament bé.
El dia es tornava gris per moments quan vam arribar a casa, però allà es va tornar gris de cop. Ens vam trobar tot de gent al carrer, una ambulància i un cotxe dels mossos. Preocupats, vam preguntar a una veïna que passava; la seva resposta ens va deixar glaçats: En Salvador havia calat foc a la seua dona, la Mercè.
Aquella escala era plena de fum, de restes cremades i de dolor. De cop i volta ens vam quedar aixafats i sense ganes de res. Aquella tarda, mentre plovia a estones al carrer i anaven passant diferents mitjans de comunicació pel lloc per interessar-se per la notícia nosaltres ens preguntàvem com podia ser que hagués passat tot allò.
Llavors et queda aquella cosa dins, aquell nus a l'estomac que et fa preguntar si podies haver fet alguna cosa més. I et sap greu tot plegat, encara que saps que ja no pots fer-hi res.
I tot i saber que ningú es mereix que li passi això, encara menys a la Mercè, ja que és d'aquestes persones que si pot et dona un cop de mà sense pensar-s'ho, són persones com ella les que permeten que aquesta societat tiri endavant, i són persones com ella les que no es mereixen que els passi res dolent i les que et fan pensar en quina mena de món vivim. De tot cor, espero que es recuperi el més aviat possible.
Me'n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Doncs si Txell, sembla ser que aquestes coses no et passaran mai al costat… fins que passen. Gracies.
Doncs si Elisenda, ja diuen que una persona en dos minuts pot patir un canvi bestial. A saber… en tot cas, sento molta pena per la Merce, no s;ho mereix, la veritat.
Osti! Sempre penses que aquestes coses passen lluny, m’he quedat de pedra…