M’explica la meva promesa per telèfon que els voltants de l’hospital Dr. Pesset i del tanatori estan plenes de periodistes i de policia, que els metges de l’hospital aconsellen als familiars no dir que ho són per evitar als periodistes, aquests només fan la seva feina, però quan se’t trenca la família no hi ha moment per a preguntes.
Aquesta tarda ja donaran el darrer adéu a un d’ells, un que torna cap al seu poble, on la fatalitat ha volgut que també hagués una altra víctima. Un poble que estava preparant les festes i que ara es prepara per consolar a dues famílies desfetes. Desfetes i tirant endavant, ja que una de les famílies també té a un dels seus membres ingressat, i allà estan gairebé tots els seus membres, donant-li suport i estan al seu costat per tirar endavant, mentre no s’acaben de creure el que ha passat ni s’acaben de creure que hi ha un somriure que no tornaran a veure mai més. Mentre es pregunten “perquè?, perquè ha passat?, perquè a nosaltres?” les velles preguntes sense resposta.
La vida, però, continua; avui a Barcelona han fet cinc minuts de silenci i han aturat els serveis d’autobús i de metro en senyal de condol, i des de la distància s’ha compartit el dolor d’una ciutat germana. Avui tots som una mica més valencians.
[@more@]
