(Encetem un micaco urbanista…)
Ara no fa pas gaire vaig passar uns dies a Occitània (al Lengadòc i a la Gasconha per ser més precís) i va haver una cosa que hem va impressionar molt; els seus paisatges.
M’explico, surts d’un poble i vas veient les cases que el formen, totes d’estètica semblant i sense que desentoni una més que una altra, totes diferents però semblants al mateix temps i fent que el poble formi un conjunt homogeni i agradable de veure. I quan surts del poble, surts de la zona urbana i només veus granges, camps de cultiu i boscos, no hi ha tres-centes mil urbanitzacions que connecten un poble amb del costat. Això passa fins i tot quant surts de la zona urbana de grans ciutats com Tolosa de Lengadòc.
No sé si tota França serà així, però almenys la zona que jo he visitat si que ho és, i la veritat és que ho envejo. Aquest tipus de forma de construir fa que un fet tan simple com anar d’un poble al del costat es converteixi en tot un espectacle visual amb aquests paisatges tan macos. Al poble on jo estava, només el fet d’agafar el cotxe, fer 3 o 4 kilòmetres cap a les afores i buscar un lloc qualsevol amb una bonica vista per passar la tarda ja és tot un plaer. Us deixo unes fotografies per a que ho comproveu :
En canvi a Catalunya no tenim aquesta sort, als pobles generalment no existeix aquesta uniformitat en les construccions i cada poble, per petit que sigui, té les seves corresponents urbanitzacions que sovint superen al nucli original en població. El resultat és desastrós; quan vas per la carretera només veus edificis i edificis per tot arreu, quan vas a la costa veus més ciment que sorra, és totalment depriment, hem passat de tenir cases envoltades de pins a tenir pins envoltats de cases, el percentatge d’espai construit és tan elevat que qualsevo dia d’aquests en comptes d’un país tindrem una gran formiguer de ciment i podrem anar de Puigcerdà a Guardamar saltant de balcó en balcó (de moment el Rosselló es salva). Un exemple clar d’això és agafar el tren Barcelona – València, i comprovar com hi ha molts pocs llocs sense algun tipus de construcció.
Abans d’ahir les noticies comentaven que el Principat era el lloc de tot l’Estat Espanyol on venien més turistes , però jo crec que de continuar aquest tipus de desenvolupament i d’economia basat en la totxana això pot canviar en un futur no gaire llunyà, ja que… qui voldrà visitar una regió cimentada de dalt a baix ?
I per cert… aquesta disbauxa urbanística no és culpa només dels espanyols (encara que també la tenen) molts catalans s’apunten a fer-ho amb l’excusa del progrés i d’obtenir guanys (pa per avui, fam per demà). Com passa generalment, es copien els defectes, no les virtuts, tan de bo copiéssim l’organització paisatgística de l’Occitània.
Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Fa temps un professor de la meva facultat va dir que a Catalunya havia fracassat en l’arquitectura genèrica. És cert que tenim molts bons edificis i arquitectes que han excel·lit a la categoria de genis, però en casos puntuals, pel que fa a l’arquitectura genèrica no estem a l’alçada.
Visitant pobles i viles te m’adones de que les cases són bastant lletges, els poblets, ja abans del “boom” urbanístic no eren re de l’altre món.
Els mestres d’obra del començament del segle XX van aprendre a construir “modernisme” i feien “pastiches” que intentaven imitar les obres dels grans. I hagueren continuat fi no hagués estat per la guerra.
Per altra banda Occitània és un país rural, condemnat a l’oblit per la Metròpolis, igual que el Rosselló, la que en temps passats va ser la segona ciutat del Principat, Perpinyà, no és més que un poble gran.
Catalunya a sofert una industrialització brutal, i ha estat víctima de l’especulació sense límits, potenciada per un govern de dretes amb interessos específics. Com va demostrar l’entrada del govern Maragall.
La culpa no és d’Espanya, és nostre i del pagès que per sobreviure s’ha de vendre les terres i els boscos, i d’unes lleis que no protegeixen el medi ambient amb l’exusa del progrés.
Al Japó és pitjor, hauries de veure els paisatges destrossats per torres l’alta tensió, les platges brutes, les ciutats caòtiques, lletges i grises. Són els inconvenients de la liberalització, de la indústria massiva. I és clar, del mal gust.
Tan que presumim a Catalunya dels nostres models urbanístics (ho escolto molt sovint per la feina) i de la nostra manera de fer les coses i no es pot fer algu tan senzill i tan extremadament dificil alhora com integrar l’encant de l’Occitània rural i de l’industrialització brutal.
Imposible? No, només és fer-ho, però clar, amb els moviments especultius tan forts que hi ha, això és una quimera… però mira, m’agraden les quimeres, moltes vegades són l’iman que fa que anem cap a algun lloc.
Felicitats per teu anàlisi Isaac.
Això és perquè a França són extremadament centralistes: Tot i tothom a Paris, la resta de frança simplament serveix per aguantar la “gran capital d’europa”. Per això la resta de ciutats ( costa d’Azur apart) són nuclis urbans envoltats de camps i granges, una linea de TGV i una MAT que els travessen.
He llegit molts cops això que contes, vullunfestuc, i crec que tens tota la raó. Al poblet on vaig molt jovent se’n va cap al nord (Limoges, Paris…) a buscar-se les garrofes. És el que tenen els estats centralistes.
Bé, almenys el territori no s’ha trinxat tan com a l’Estat Espanyol (s’han de mirar els aspectes positius) i encara són a temps de desenvolupar un model equilibrat entre desenvolupament i medi ambient. A Catalunya això cada cop és més difil.
Per cert, sempre que hem parlen de França hem parlen de Paris, Paris, Paris… bé, jo no tinc res en contre, segur que és una ciutat meravellosa amb molts encants, però a mi no m’atreu tan com altres indrets de França, serà que sóc més de pagès o serà que una ciutat com Barcelona ja m’angoixa bastant. Suposo que algun dia la visitaré i m’encantarà, però no crec que la canvii per qualsevol poblet.
En fi, són només les meves impressions…