(Encetem un micaco viatger…)
Avui fa un dia gris i núvol per Badalona, totalment diferent al divendres passat, dia de cels clars, menys o més núvols i amb un sol que ens començava a recordar l’escalfor d’una primavera cada cop més propera, aquell dia el sol m’acariciava la cara a traves de la finestreta del tren.
M’agrada mirar per la finestra quan vaig al tren. Es una mica com veure un d’aquests reallitys shows que ara estan tan de moda. Estàs còmodament assegut i veus com es va desenvolupant la vida al teu voltant. Gent de compra, que treballa, que fa esport, que condueix… els veus només una fracció de segó perquè el tren, com la vida, no s’atura i segueix el seu camí, però estan allà, formant part d’un gegantí plató on és filma aquesta pel·lícula interminable que és la vida.
M’encanta veure les costes rocoses del Garraf, la platja entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles, tan a prop del tren que sembla que puguis tocar l’aigua, la multitud de piscines que hi ha a la vora del tren, tan desertes en hivern i tan plenes en estiu, els aiguamolls de Torredembarra, la silueta del casc antic d’Altafulla que es retalla a l’horitzó, les platges i el circ romà de Tarragona, la platja propera a Vandellòs (preciosa), la costa frondosa de prop del Delta d’Ebre amb el delta dibuixant-se allà al fons, el riu Ebre i els seus camps d’arròs, el castell d’Ulldecona que s’acomiada dels viatgers que surten del Principat i entren a terres valencianes, els camps de tarongers que et donen la benvinguda al costat de Vinaròs, el castell del Papa Luna en la llunyania, les runes de les fortificacions que et saluden des de les alçades a prop de Santa Magdalena de Pulpis, el campanar de l’església d’Alcalà de Xivert, el clònic monstruós de Benidorm que han fet i estan fent a Orpesa, les muntanyes rogenques a Benicàssim, aquella mena de casa senyorial en runes que hi ha al costat del riu a Almassora, les torres de vigilància i el castell d’Almenara, el castell tan carregat d’història de Sagunt, la muntanyeta de El Puig i l’estructura del Museu de les Arts i les Ciències que et dona la benvinguda a València.
La veritat és que veig cada setmana tot això i no hem canso, cada dia es diferent, la llum, els núvols, el vent i la pluja fan de maquillatge natural i atorguen un nou aspecte a tot el paisatge (un nou look que dirien els anglosaxons) i i fan que cada dia descobreixis una cosa nova, un aspecte o un detall que un dia abans havies passat per alt. Avui torno a agafar el tren i, sens dubte, tot tindrà un aspecte ben difentet, en fi, que vaig a fer, m’agrada la meva terra !!
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
