[@more@]
“que noooooooooo voy alláaaaa, que aquí tooooooy bieeeeeeen”
Baixem a Sagrada Família, ens mig atropella una dona amb ulleres de sol que anava parlant amb el mòbil:
“.. y, sobre todo vigila que te haya firmado bien los papeles que ya voy …”
Ens ve al cap una frase…. “el español está siendo perseguido en Catalunya”, ara mateix, donen ganes de riure. Com pot haver polítics tan cínics i amb la cara tan dura. Es noten que no han estat mai al metro de Barcelona…
Escoltem algú parlant en català, és una jove parella asiàtica amb dos nens petits, la mare parla amb català amb el més gran i el pare amb espanyol amb el més petit i van canviant l’idioma que fan servir entre tots de tant en tant.
Arribem a la nostra parada, Sant Roc. També baixen els membres de la primera família del relat. Mentre pugem per les escales mecàniques alguns van cantant flamenc, sempre alegres… no gaire lluny d’aquí i no fa pas gaire, un pare es va queixar per que al seu fill no l’ensenyaven espanyol i deia que en Catalunya cada cop estava la cosa pitjor. Un altre cínic, sens dubte.
Aquest debat de la llengua és una mica estúpid tot plegat. I ho és més encara quan estes paraules les sens en boca d’una diputada catalana, encara que sigui del PP.
Potser a la Dolors Nadal li convé passejar una mica per Catalunya, per qualsevol indret, i veurà que si emprar el català tindrà dificultats per a que l’entenguin a molts llocs!!
Quan em parlen en castellà el primer que faig és parlar en català. Desprès un pot canviar l’idioma (sempre que es demana amb educació), i continuar amb la conversa.
Jo crec que els nous immigrants s’integraran millor que tots els que van venir fa dècades i es van quedar aïllats en els seus guetos. Primera que el català no està prohibit i segona que tenen una cultura diferent a la d’alguns que porten 50 anys aquí i no parlen mais català. Encara que a vegades m’ha passat que a un tiu que té un accent andalús total, si li continues parlant català al final et contesta amb un català que no ho haguessis dit mai!
jo procuro contestar a tothom en la llengua que em parla…
les llengües son enriquiment personal al cap i a la fi, i mai les hauriem de llençar al cap de ningu.
Segurament alguna gent d’aquests “guetos” tb va ser apartada de la cultura catalana per diferencies socials, altres no i es van integrar millor.
He estat emigrant i no es facil, no nomes cal voluntat d’ inegrarte, tb cal voluntat d’integrar.
salut!
Denke, tens tota la raó: cal una forta voluntat integradora. Però voluntat per a tots dos: per l’immigrant com pel que està a casa seva. Coneixo l’experiència d’altres immigrants, i la veritat, no ho han tingut fàcil, tot i parlar l’idioma del lloc on han anat a parar.
Lo fet de parlar en català es que estic cansat de que al nostre territori molta gent ni tant sols intenta aprendre l’idioma: he treballat molts anys de cara al públic, i he parlat molts idiomes, tot i que només en coneixo tres: jo sóc el primer en esforçar-me per comunicar-me en la llengua del meu interlocutor.
Però bé, la veritat es que és agradable aprendre idiomes, però també ho és veure la voluntat de l’altre per aprendre’l.
Salut!!