La Porta de Lleida

(Encetem un micaco visitant…)

M'agradaria dedicar el micaco d'avui a una persona a la que estic segur que l'encantaria, encara que, malauradament, no crec que ho llegeixi. En fi, com coses més estranyes han passat, voldria dedicar aquests línies a la senyora Clon de Rita Barberà que em vaig trobar no fa gaire a l'autobús, ja que estic segur que com a persona amant de la seua terra estarà encantada de conèixer més detalls de la seva història. Sinó sabeu de qui parlo, cliqueu ací.

Per si no ho sabeu, la Catedral de Santa María de València disposa de tres portes, cadascuna d'un estil diferent. La porta barroca, que dóna a la Plaça de la Reina, la porta gòtica o Porta dels Apòstols, que és on és reuneix el Tribunal de les Aigües cada dijous i la porta romànica o Porta del Palau, la més antiga de les tres.

Aquesta darrera porta té altres noms, com Porta de l'Almoina o Porta de la Seu, però també té un altre de ben significatiu, i encara que no es sol utilitzar, fins al segle XVIII era força comú. Aquest nom és Porta de Lleida.

Diu la història que durant el setge de València es va acordar que els primers que entressin a la ciutat serien els que la dotarien de pobladors , pes i mesura. Com la ciutat finalment es va rendir, es va haver de discutir a qui pertanyien aquests honors i es va decidir que als lleidatans, ja que durant el setge van aconseguir obrir una escletxa a la muralla i d'aquesta forma es reconeixia el seu valor.

Per aquesta raó, València va adoptar el pes i la messura de Lleida, i segons diu la tradició, aquesta darrera vil·la va enviar 300 dones a la recent conquerida ciutat, on van trobar marit i llar. D'aquest episodi encara podem trobar restes avui en dia, només hem de contemplar la Porta de Lleida, que és aquesta (si cliqueu damunt les imatges les veureu més grans)

 

A la seva façana, i just damunt de la porta, podem trobar un grup de catorze busts, set masculins i set femenins i damunt d'ells un finestral, on també podem trobar reproduïts en vidre aquestes catorze persones.

 

Aquestes set parelles corresponent als set primers matrimonis que van sorgir a partir de l'expedició femenina lleidatana. Aquí sota us deixo la foto d'una d'aquestes parelles, Francesc i Raimonda :

 

Després encara hi ha qui diu que els principantins vam ser gairebé una anècdota a la història del País Valencià i que no vam aportar res. No deixa de ser curiós que ben aprop de les institucions de govern on hi ha persones que diuen tantes barbaritats històriques i idiomàtiques puguem trobar un desmentit tan clar i tan antic.

Si voleu conèixer més històries com aquesta us recomano el llibre "València, 750 anys de nació catalana" d'en Josep Guia. Part de la informació d'aquest article l'he trobat a la Wikipèdia.

Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet