(Encetem un micaco avergonyit…)
Avui sento vergonya, molta vergonya. Vergonya per tenir els dirigents polítics que tenim al meu país, vergonya per saber que, de moment, no hi ha unes altres alternatives, vergonya de veure tot el que han promès i veure tot el que no fan, i més vergonya encara de veure que ells, precisament, no en tenen pas de vergonya.
Vergonya de veure com per a un partit teòricament independentista una cosa tan vital com l'autodeterminació només és un reclam electoral, vergonya de veure l'altre partit sobiranista fa exactament el mateix, però de forma diferent, vergonya de veure com se n'enriuen els partits espanyols de les nostres baralles, vergonya de saber que ja fa temps que tinc vergonya però que la confiança me la feia oblidar, vergonya de veure com no són capaços de fer reaccionar al Govern ni al Gobierno amb un atac tan directe a la nostra llengua com el cas de TV3 al País Valencià, vergonya de que ni un d'ells tan sols es plantegi el fet de no pactar més amb els partits espanyols, vergonya de saber que estan a un govern sense fer la política que diuen voler fer i no desfer-ho, vergonya de saber que qualsevol d'ells a la mínima que pugui pactarà de nou amb qui sigui per tenir poder, vergonya de que els nostres representants només tinguin present els nostres símbols quan els interessa, vergonya de veure com actuen com nens petits “si no feu això, jo faré això altre”, vergonya de veure com no ténen l'honor de queixar-se i plantar-se, vergonya de veure com traguen i traguen i traguen i traguen mentre el nostre poble ni té millores socials, ni nacionals ni res de res, vergonya de recordar que hi ha qui va anar de nit a corre-cuita a pactar les retallades d'un estatut que ell mateix havia aprovat a canvi només de fum, vergonya de saber que si fos necessari ho tornarien a fer, vergonya de veure que qui més s'oposava a l'estatut ara fa tots els equilibris possibles per no trencar el govern davant de l'evidència de que ens han tornat a prendre el pel, vergonya de saber que cap d’ells, ni un, és pren seriosament l’autodeterminació, vergonya de tenir jo més vergonya que tots ells plegats, en fi… vergonya vergonya i més vergonya.
Nota Personal: Una setmana vergonyant acaba… espero que aquells que comenceu les vacances de Setmana Santa les gaudiu, però… aneu en compte allà fora !! Mireu que faré recompte eh? I per tots aquells, com jo, que la setmana vinent treballarem doncs,… bon cap de setmana i no guardeu massa el paraigües !!
>Escoltant… Another Level – From the Heart
Me'n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Desolació, desconcert, confusió, vergonya….plenament d’acord, em fa vergonya ser català i tenir uns polítics així i envoltats d’una societat que prefereix fer crits de Autodeterminació! quan per tot arreu et foten i no et queixes.
Però què podríem fer? La meva xicota sempre diu que nosaltres els catalans fem de la nostra nació la raó de viure. Que estem durant tot el dia parlant del tema. És com un foc quasi apagat que vas bufant per mantenir la brasa encesa tot esperant que arribi més fusta. Però la fusta no arriba i cada cop la brasa és més petita
De les coses dolentes em de treure sempre alguna cosa bona, i de tot això penso que podem treure que els dirigents actuals no ens portaran enlloc, nomes els interessa tenir poder i punt.
Es trist que no sapiguem ni queixar-nos ni protestar i haguem de tirar dels crits de Autodeterminacio per fer-ho, com nens amb una enrabiada, que malament que ens veiem ¡
a veure si ve el vent d;en Raimon i fa que aquestes brases facin flama allà on cal ¡¡
Es que ja se;ns comencen a acumular masses coses, la questio nacional, la questio social… i ja per no parlar de les questions locals de cadascu, per que a mi, almeyns, Badalona cada dia em fot mes pena.
I saps el pijor? Que no hi ha cap alternativa amb un minin de credibilitat, i que, per exemple, a Badalona tornaran a sortir els mateixos…
Ara m;acabo d;adonar que de polítics encara hi ha de pitjors… hi ha també els que es dediquen a provocar als demés. Un exemple…. un tal Francisco Camps