(Encetem un micaco amenaçat…) 
Durant aquesta campanya electoral que ha començat fa poc ja he pogut veure una de les característiques pròpies de les eleccions a la Generalitat, que no és una altra que identificar als que personifiquen els perills per a Catalunya.
Aquesta personificació ha tingut (i té ) un nom propi : Partit Popular, tot i que sovint (sobretot en l’actual campanya) s’ha afegeix el del Partit Socialista.
La meva humil opinió, però, és que això és una gran errada i que aquests no són els grans perills per a la sobirania de Catalunya en general i del Principat en particular, ja que hi ha un altre perill molt més greu i mortífer que aquest que tan ens mencionen.
Del Partit Popular, el clàssic representant de la dreta més centralitzadora, uniformadora i conservadora possible no hi ha massa a dir, ells aniran sempre que puguin davant de qualsevol mostra sobiranista que ens diferencii de la resta de l’Estat. És així i ja està, no volen diversitat. Estic segur que fins i tot el senyor Piqué no serà mai acceptat com "un dels seus" al 100% només pel fet de ser català, per molt que s’ho treballi.
Sobre el Partit Socialista tampoc hi ha massa que parlar, tot i no ser tan retrògrads com els populars, tenen clar quina és la nació que defensen i per això tot i que realitzin reformes que comportin certa autonomia i una feble sobirania, mai faran res que pugi posar en perill la seua nació, i sempre es prioritzarà el interés espanyol davant del català. El senyor Montilla és la clara expressió d’aquesta idea. Diversitat? si, però controlada.
El que ténen en comú tan els socialistes com els populars és que, si es vol, es veuen venir d’una hora lluny. És cert que els socialistes l’han dissimulat millor gràcies al seu sector catalanista, però liquidat aquest recentment es veuen clarament les seves idees. Qui vulgui prioritzar els interessos catalans per sobre dels espanyols sap clarament que no pot contar amb cap d’aquestes formacions.
El veritable problema per a Catalunya són aquells que dient amb la boca ben plena que el seu principal interès són els catalans després no ho demostren pas. Un clar exemple d’això són els senyors convergents, molt més pronunciat en el cas dels senyors d’Unió, però cal a dir que fins i tot els republicans han caigut en aquest parany moltes vegades, sens dubte encegats per la idea maciana i companyiana de crear una "federació dels pobles d’Espanya", federació que han pogut veure ben clarament que no pot pas existir i per tant han desistit d’intentar-ho més i s’han centrat en la sobirania del país, com, penso jo, cal fer.
En canvi els convergents segueixen amb aquell somni de voler ser decisius en Espanya, amb l’argument que això comportarà beneficis per a Catalunya. És un argument fals, el que és bo per Espanya pot no ser bo per a Catalunya i tots sabem que davant aquesta dicotomia sempre triaran el que és bo per a Espanya per mirar de continuar "sent decisius". I aquest és el veritat perill al que ens enfrentem, el tenir una gent que diu que defensa Catalunya però que en el fons el que fa és enfonsar-la cada cop més davant els interessos espanyols. És per on no les veiem venir que ens pot arribar el pitjor dels mals.
Ja ho diu la cultura popular : "prego a Déu per a que hem defengui dels meus amics, ja que dels meus enemics ja m’encarrego jo"
Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
L’Exèrcit Català de Pekín està reclutant gent. No tens excussa. Porta la senyera al concert d’en Bruce.