(Encetem un micaco relaxat…)
Vaig sortir de la feina que ja eren dos quarts de tres tocades i al cap d’una hora ja estava a l’estació de tren de Badalona.
Feia un dia molt maco, un cel blau sense gaire rastre de núvols, un sol càlid que no angoixava, una mica de vent que refrescava, en fi, un dia perfecte per sentir-se viu.
Vaig anar cap a la hamburgueseria que hi ha a la cantonada del carrer del Mar i la Rambla, allà on antigament hi havia una famosa orxateria de Badalona.
Em va atendre una noia de raça negre que parlava un català perfecte i vaig pujar amb el meu menú al primer pis. M’agrada aquest lloc perquè des del primer pis tens una panoràmica excepcional de la platja i avui no era cap excepció, el mar tenia un color d’aquells que m’agrada a mi, un blau intens, fosc, i com la mar estava rissada el blanc de l’espuma li donava el toc genial precís.
Quan vaig acabar, me’n vaig anar xino-xano cap a Correos, passejar cap a les quatre i poc de la tarda d’un dia laboral pel centre de Badalona en un dia maco és molt relaxant, ja que la combinació de carrers de vianants més o menys estrets, de cases no gaire altes i de poca gent et fa oblidar per una moment que estàs a una ciutat de més de 200000 habitants.
Vaig arribar a Correos i hem va atendre la mateixa persona de cinquanta i pocs anys que moltes vegades m’atés, només parla en castellà i en aquesta ocasió portava una corda d’aquestes per penjar els mòbils del coll amb la bandera espanyola i els toros d’Osborne. Li vaig entregar el meu vot, el va tramitar i me’n vaig anar com vaig venir, tranquil·lament.
I per acabar d’adobar el moment de tranquil·litat, allà mateix al costat de Correos està la geladeria de sempre, la de tota la vida, on els meus pares hem compraven els cornets quan era petit. Així que me n’hi vaig anar i hem vaig comprar una terrina petita de gelat de maduixa, tot anant-me xino-xano cap a casa, gaudint del bon dia que feia i del fet que ja havia dipositat el meu NO per a aquest diumenge.
Quin contrast !! Una campanya plena de tensions i de picabaralles, i un acte d’anar a votar que ha estat el mes relaxant del món. Potser els polítics necessiten passejar al sol menjant-se un gelat i gaudir del bon temps.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
estranya mescla aquesta teva, d’assaborir vells records amb els moments d’una passejada mentre estàs apunt de fer una cosa tant important, m’ha fet enveja.
D’altra banda, si tothom fes com tu hi hauria una participació altíssima, sens dubte, amb resultat incert, però segurament sincera, lluny de pressions i picabaralles, que ens deixin veure a tots la realitat.
Jo crec que les coses s’han de mirar de fer sense pressions i així poder gaudir, si t’agraden, o bé concentrar-te i aprendre, si són obligades. Encara que ja es sap que això no sempre és possible.
Totalment d’acord, aquest estatut no és fruit d’un treball tranquil ni d’un debat d’idees, és més de l’estil “ordeno, mando y te doy esto para que lo aceptes”.
Bé, un “ordeno, mando y te doy esto para que lo aceptes” no deixa de ser interés partidista d’uns i els altres. I et dono de nou la raó, *tots* han mirat més pels seus interessos que pels del Principat (pels de Catalunya no ha mirat ningú).