(Encetem un micaco blocaire…)
Tot i que van haver varies coses que hem van animar a fer un bloc, sobretot va haver una que m’impedia fer-ho. Aquest pes era…
"de veritat tinc tantes coses jo a contar com per tenir un bloc amb certa activitat?"
L’idea d’obrir un bloc hem va venir en aquells temps en que s’estava discutint l’estatutet del Principat. Era un moment tan dinàmic políticament i socialment que generava en mi tot una sèrie d’opinions que volia conservar i compartir en la mesura del possible. I encara que sabia que la política tindria un lloc destacable en aquest bloc, no pensava fer un bloc exclusivament polític, ja que els meus coneixements d’aquest món no donaven per a tant.
Però tret de la política, de què podia parlar ? La meva vida no és res de l’altra món: metro cap a la feina, feina davant un ordinador, metro cap a casa, compres, estar a casa, fer una mica d’esport de tan en tan i a fer nones. I els caps de setmana cap a València. Vaja, que si volia fer un bloc de les meves experiències diàries, la Conselleria de Salut m’obligaria a posar aquell anunci de "AVIS: La lectura d’aquest bloc pot provocar somnolència"
Tampoc estic dotat jo d’aquesta visió del món que hem permet treure una història de les petites coses quotidianes en les que ningú si fixa; jo tampoc m’hi fixo!! Per una altra part, la meva vida personal, per sort, és molt estable i per tan tampoc haurien històries sentimentals tumultuoses de perfídies i traïcions, en el mar de la societat actual on ressonen els canons. També vaig considerar fer articles d’estil friki sobre el trosset de frikisme que hi ha en mi, però, ai!… tampoc aquest frikisme és massa elevat. Un altre tema era parlar de temes i situacions que hem trobava a la feina, però només de pensar-ho se’m treien les ganes d’escriure. També hi ha gent que té blocs on parla de sexe, sexe, sexe… bé, jo no sóc d’aquesta mena de gent, si hagués de parlar de sexe com a molt us parlaria de la flor i l’abelleta.
Així que com no sabia que fer, i com el món es demostra caminant, vaig decidir arrancar el bloc i que sigués el que Déu volgués. La primera trava ja va ser l’estètica, ja que no és que domini precisament el món del disseny per ordinador, això que vaig optar per una estètica sencilleta i apa, a explicar coses que era del que es tractava.
Poc a poc van anar sortint temes, una noticia per aquí, unes declaracions per allà, una pífia de diari, una fotografia per a compartir… i així es van anar omplint, de mica en mica, aquestes pàgines amb unes quantes històries diferents.
Tot aquests mesos de fer el bloc m’han ensenyat una cosa: els temes de que parles no els trobes tu, et troben ells. És una cosa tan senzilla com llegir una notícia i pensar "d’això m’agradaria parlar"… i l’això potser no té res a veure amb la notícia, però aquesta t’ha servit d’inspiració. O anar pel carrer i veure un anunci, o veure les fotografies de les vacances, o… que se jo, mil coses diferents !! Sempre hi ha un activador, a vegades molt inesperat, que desperta la meva musa blocaire (musa que a vegades sembla que dorm en excés, tot s’ha de dir !!). I aquests activadors han obrat un miracle… han creat un bloc d’una persona que no té res a dir, però que no para de dir coses !! (o sigui, muá)
Bé, jo ja us he explicat com m’ho faig per mirar d’omplir el bloc…. però, i vosaltres? Com ho feu? Espero les vostres aportacions,… més que res per veure si encara tinc remei !!
Me’n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
Jo no sabia el que era un blog, els meus amics que viuen lluny o a l’inrevés, em deien, -fes un blog, fes un blog-. Un què?
Finalment uns amics en van començar un, Blòquiam, el blog de Quòniam. El vaig començar a llegir, et sens molt més proper si tens una comunicació fluida. Un dia volia fer un comentari, un no em deixava, crec que em vaig embolicar, aleshores vaig descobrir Blogger, i m’hi vaig enganxar.
Preguntes com l’escric. En el meu cas es fàcil, només haig d’explicar, les coses que veig i com intento integrar-me dins la cultura del meu país d’acollida. En un principi em feia molta vergonya i només hi tenien accés els meu amics propers i la meva família. De fet el meu blog no esta inclòs en les llistes de Blogger, i si fas un recerca al Google, no el trobaràs. Però Internet és això una gran xarxa i ara se m’ha “escampat” una mica.
Trobo que és un exercici molt bo per practicar l’escriptura, endreça idees, expressar opinions, que d’altra manera es quedarien al pap. Jo improvitzo, estric sense pensar, començo hi dic: avui toca “això” i amunt que fa pujada! Quan no se que posar faig un dibuixet.
Parles que “frikisme”, crec que tots en som una mica, i tant de bo en fóssim més. Gràcies al blog he conegut gent com tu, potser millor que altres que coneixent-los físicament, no he tingut oportunitat de conèixer per dins.
Hi han blogs que són totalment poca-soltes, altres massa filosòfics, el teu blog és interessant, divertit, i molt compromès, escrius com si parlessis amb amics, sempre educat, sembre dialogant i obert, amb una sinceritat neta i transparent. El treballes, en prens cura, i aquest article n’és la prova.
Tens tota la raó, Isaac, escriure un bloc és un exercici ideal per desenvolupar el llenguatge i ordenar les idees. I per millorar el català, que hem fa bona falta. Et contaré un secret… abans de penjar un post sempre el passo pel OpenOffice Write per corregir-lo, ja que tinc moltes faltes d’ortografia. Per això als posts no apareixen tantes i als comentaris apareixen més !!
M’ha agradat especialment el que has dit de “…escrius com si parlessis amb amics”, és just el que penso. No pretenc ni fer discursos (no serveixo) ni donar lliçons (no tinc el grau de saviesa necessari per fer-ho) només compartir allò que penso, trobar nous punts de vista per a reflexionar i aprendre coses noves… vaja, allò que faries prenent un cafè o unes cervesses amb uns amics.
I això és just el que m’agradaria que fos aquesta pàgina jutament amb aquelles que enllaço, un lloc on poder intercanviar opinions i aprendre tots plegats passant una estona agradable.
Gràcies a gent com tu estic més aprop de aconseguir-ho.
Salutacions
Us veig molt reflexius…
Jo vaig començar un blog, i ho dic sense vergonya, perquè un cap de setmana d’octubre, mentre a Rennes plovia, jo m’avorria. I pam ja va ser nascut.
Quan vaig començar a escriure, em va passar el mateix que a tothom, que escriuen una mica de tot i de res. Però gràcies a la limitació inicial de no polititzar el blog (tot i que no sempre ha sigut possible) article a article, el blog ha pres una dinàmica i personalitat pròpia. Poc a poc he descobert que hi ha coses que vull posar al blog i coses que no. No és que n’hi ha unes de més interessant i d’altres que menys, només amb més o menys ganes de compartir.
Hi ha hagut moments en que he pensat en tancar-lo, altres on tot i voler escriure no sabia què fer La por o les cendres del fènix, però una cosa he tingut clara. Mentre em diverteixi llegint blogs d’altres i escrivint…. endavant!
Ja és com tu dius, fer un bloc penso que ha de ser vist com una cosa agradable i que no representi cap olbigació (ja en tenim prous a la vida diària…) i mentre ens distregui endavant.
Penso que els blocs tenen personalitat pròpia, com les persones, i de la mateixa manera que a les persones no ens cau bé qualsevol tipus de roba, ja que tenim una que ens va millor a la nostra personalitat, als blocs no els hi va bé qualsevol tema, només aquells que tenen afinitat amb la personalitat del bloc.
I com agafa personalitat un bloc… bé, misteris misteriosos del món misteriós !!
Salutacions, !!
Genial Vullunfestuc! vius a Condate, ja t’has trobat la Farbalà?
No sabia que erets veí d’un llogarret que tothom coneix prou bé.
Amic Carquinyol, quina sort de poder tenir corrector, jo que no tinc ni accents, sort que és un Mac i puc tenir una paleta amb els caràcters que necessito al costat.
És clar, que en japonès no hi ha faltes d’ortografia, només et pots equivocar de Kanji.
DVD to MPEG4 Mac
MPEG4 Converter
AVI to MPEG4 Converter