(Encetem un micaco de vacances…)
L’altre dia us parlava sobre el poble de l’Occitània (en concret a la Gasconha però tocant el Lengadòc) on viu part de la meva família i on vaig a passar uns dies sempre que puc, com vaig fer fa poc. Ara toca parlar una mica més d’aquest poble.
El poble és diu l’Isle-en-Dodon i està al departament francès de l’Haute-Garonne. És un poble d’origen medieval (tot i que s’hi han trobat vestigis romans) i el seu tret més característic és la seva església fortificada del segle XIV i el seu ajuntament-mercat (al lloc on antigament estava un dels castells dels Comtes de Comminges).
Per saber més a sobre del poble, podeu clicar ACÍ, i tot seguit us deixo unes vistes generals del poble …
… tot seguit uns detalls de l’església …
… Una fotografia del riu que el creua (que és diu La Save) i que va posar-li una part del nom (Isle) ja que, antigament, entre el riu i un canal creava una illa on es va originar el poble …
… I per acabar, un detall d’un vespre a les rodalies del poble …
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
Diràs que: tu vas au cour, ou peut être dehors.
Et recordo, amic Carquinyol, que alló que els francesos anomenen “Midi” és el País d’Aude, l’Occitània una nació oprimida i expoliada per l’estat francès igual que la nostra.
Parlar del Midi és com anomenar llevant al País Valencià.
A part d’això, sembla un poble preciós. Tens molt bon gust.
Estan fins i tot pitjor que els valencians a Occitània. Jo tinc pendent una visita en aquella zona, però des de Paris es veu més lluny que des de Barcelona!
Isaac: Tens tota la raó, és molt fàcil deixar-se influènciar per allò que es veu repetit a tot arreu sense tenir en compte la realitat de la història i de la tradició. Així que ara mateix matitzaré l’artitle. Gràcies per a la puntualització, i si, la veritat és que el poble, i sobretot els seus voltants, són ben macos.
Vullunfestuc: I tan que estan pitjor que els valencians, allà la llengua catalana és, en teoria, oficial. Als diferents territoris de l’Occitània ni això. Si encara és parla alguna cosa, és gracies a que s’ha guardat com a tradició familiar.