(Encetem un micaco històric…)
El company aarnau m’ha fet arribar una noticia força sucosa que comenta al seu destacat bloc eScriptorium, i que vaig llegir només de passada i no li vaig donar la importància simbòlica que té, tal com bé hem diu ell. I és que l’arbre de l’estatutet molts cops no ens deixa veure el bosc.
Tal com explica en aarnau al seu article "Una vez más" (molt recomenable per cert) en Felipe de Borbón va inaugurar una nova seu de l’Instituto Cervantes a Sicília.
Això no tindria més importància per a nosaltres si no fos que el edifici seu és l’antiga esglèsia de Santa Eulàlia dels Catalans, i què segons va dir en Felipe de Borbón :
"Los cerca de cuatro siglos que unieron a España y Sicilia, estuvieron presentes en el discurso de Don Felipe, quien recordó que hasta el Tratado de Utrecht, en 1713, ‘Sicilia fue un factor clave para la historia de España’ "
Si repasem bé la història (i no hem refereixo a aquella que ens ensenyaven a EGB on ens deien que España es va originar amb el casament dels Reis Catòlics) això no pot ser cert.
I no pot ser cert per què España la va crear en Felipe V (pels castellans), IV (pels catalans i aragonesos) a base de Decret de Nova Planta. I justament aquest Felipe IV (els espanyols que li diguin com vulguin, però per a nosaltres és el IV) va cedir els "regnes d’enllà mar" (Nàpols, Sicília i Sardenya) al Sacre Imperi Romano-Germànic.
Així que si Sicília va ser un factor clau, ho va ser per a la història de la Corona d’Aragó, i dificilment ho sería per a la d’una entitat que encara no existia. Per cert, que l’agència EFE en la seva notícia sobre aquest tema s’apunta a l’exercici d’espanyolitzar Sicília dient coses com "la iglesia desacralizada de Santa Eulalia de los Catalanes, un lugar lleno de simbología española" i "Se trata de un edificio construido en el siglo XVII, con fachada de estilo plateresco llegado de España, escudos y bustos de los reyes aragoneses rodeados de coronas de laurel, en medio de un popular mercado" de Catalunya res de res, i sort que no li poden canviar el nom a l’esglèsia.
Després diuen que ens respecten, però la veritat és que ens volen destruïr com a poble, fent desaparèixer la nostra llengua, que és part de la nostra identitat, i fent desaparèixer la nostra història, que és part de la nostra ànima. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps, els Borbons en són una.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
Ho has explicat molt millor del que ho he fet jo.
Felicitats!
Jo és que no partia del no-res, ja tenia el teu article com a base, així és més fàcil !!
Bon apunt, ValenciaNeta
Gràcies, carquinyol i ValenciaNet, pels vostres apunts d’història. Però sembla que no recordeu que los Borbons d’història, precisament, no en saben gaire: o no s’en recordeu que «nunca el castellano fue lengua de imposición», noooooooooooooo, que vaaaaaaaaaaa!!
Si que me’n recordo, si…. fins aquí puc llegir, però estigues atent a aquesta tarda !! 😉
Jo ho comentava fa uns dies al meu bloc, però a les espanyes s’ensenya encara pitjor la història del que ens hauriem pogut mai imaginar. Segons ells ( i parlo de més d’un que no es coneixen i han estudiat en diferents punts de la geografia espanyola ) Catalunya no va existir com a tal fins al s. XIX que uns il·luminats es van inventar una pàtria. Fins aleshores vam ser una part del regne d’Aragó primer i amb el casament de Isabel i Fernando d’Espanya després.
Des que aquests comentaris em van arribar a l’orella estic intentant d’escriure una petita història de Catalunya per alliberar les tensions que això provoca!
Doncs ànim vullunfestuc, encara que, malauradament, els que més haurien de llegir aquests texts són els que menys els llegeixen.