(Encetem un micaco sobiranista…)
Enmig de tots els comentaris sobre el referèndum de la independència de Montenegro, ahir vaig trobar un comentari genial, d’aquests que posen el fil a l’agulla i que a més era divertit. De fet, encara estic rient ara quan me’n recordo.
Estava llegint els diferents comentaris sobre aquest fet al Racó Català quan, entre felicitacions als montenegrins, desitjos de que a nosaltres ens passi el mateix i coses semblants vaig llegir el següent comentari del company blocataire noicat :
"Algú sap com està el tema del traspàs de l’aeroport del Prat..? "
Si senyor!! Això es tocar de peus a terra!! Ja podem anar parlant de l’autodeterminació dels altres i del desig de tenir-la aquí, però ara mateix la realitat és que no podem ni manar sobre les instal·lacions que tenim al nostre territori.
Tan de bo algun dia també puguem separar-nos d‘Espanya, però la veritat és que ara més que Montenegro som com els Monegros, o sigui, una comarca.
Concretament un tipus de comarca gran anomenada "comunidad autónoma", que no deixa de ser una mera divisió administrativa sense cap tipus de reconeixement de cara l’exterior i amb autogovern limitat i tutelat des del poder central. I com un dia vam protestar una mica quan van fer "comunidades autónomas" a tothom, per tenir-nos contents ens van afegir la paraula "nacionalidad", que no es sap ben be que significa ni el que indica, però que quedava diferent.
Així estem, i així estarem si guanya el si a l’estatutet que ens volem encolomar, i que l’únic que farà es accentuar la nostra "comarcalització" espanyola, i és que el camí cap a la independència no passa ni per aquest estatutet, ni per controlar aeroports ni per res que ens vulguin donar. Si ens ho donen, senyal de que per a ells no és perillós.
No ens enganyem, ara no estem en condicions de creure en miratges. El dret a l’autodeterminació no te’l regalaran, s’ha de lluitar per ell i s’ha d’exigir, i encara ens queda un llarg camí per aconseguir-ho.
Hem de recordar que tots els camins, els llargs i els curts, comencen sempre amb un primer pas, i el primer pas d’aquest és votar NO a l’estatutet.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
