(Encetem un micaco de vestir…)
Ara ja fa anys, quan era petit, un oncle meu de França hem va contar una història que se m’ha quedat gravada a la memòria.
La història conta que fa molt de temps, a un reialme llunyà, el rei estava malalt. El metges de la cort no aconseguien que es guarís i ja no sabien que fer, ja que havien utilitzat tots els coneixements que posseïen.
Com a últim recurs van consultar l’endeví reial, el qual els va contar que el rei necessitava la camisa d’un home feliç per guarir-se.
Amb aquest nova, va partir el lloctinent reial a cercar aquest objecte per tot el reialme. Tot i que pensava que la trobaria de seguida, la veritat és que a tota la gent que preguntava sempre els mancava alguna cosa per ser feliç.
Després de molt cercar, abatut, el lloctinent va prendre el camí de volta cap a palau per si podia obtenir més pistes per acomplir la seva missió. Va aturar-se a descansar a una casa de llenyataires que havia enmig d’un bosc.
La família de llenyataires el va acollir de bones maneres, i el lloctinent va observar que, tot i la vida difícil que portaven, se’ls veia contents. Això va fer que li preguntes al cap de família si era feliç, i aquest li va contestar :
– Tinc una dóna maca i dolça, que m’estima i que cuida molt bé dels nostres fills i de mi, tinc uns fills sans, bons i treballadors i tinc una feina que hem permet tirar endavant la família, si, puc dir que si sóc feliç.
A l’escoltar això, el lloctinent li va contar la malaltia del rei i li va demanar una camisa per a poder guarir-lo. El cap de família li va contestar que no podia donar-se-la. El lloctinent, enfadat, li va preguntar perquè. L’home va respondre
– No en tinc cap, de camisa, jo
I, per això, el meu oncle sempre hem deia que “els homes feliços no tenen camisa”.
Aquesta història m’ha vingut al cap perquè des de fa uns dies, he llegit com des d’alguns blocs que pertanyen a gent que es proclama convergent, va titllant als republicans de “descamisats”.
Aquest fet ho trobo de molt mal gust, doncs aquest tipus classisme és totalment arcaic. Potser caldria que els recordés que no pas tots els catalans tenim la sort de tenir una bossa que sona, però bé, la veritat és que quan hem recordo de les paraules que hem contava el meu oncle, hem surt un somriure a la cara. Sí, no tinc camisa, és cert, i sóc feliç.
Me’n vaig, feliç, al badiu
[@more@]
Jo també crec que es pot ser feliç tenint pocs béns materials, siguin una camisa de marca (tampoc es tracta d’anar sense i agafar una pulmonia) o un audi últim model. Però això dels descamisats em sona a demagògia guerrista (de l’Alfonso, aquell que quan era al govern es vantava de tenir un germà ‘descamisao’ i li va col·locar un despatxet i…). Potser no cal que tornem al suposat “oasi català”, però una mica de serenitat entre els polítics (i els opinadors, de tertútlia, de bar o de blog) no ens aniria gens malament.
Al desert sempre hi ha miratges, i el suposat “oasi” penso que era un més.
És necessari que hagi debat i discussió, però quan aquest arriba a certs extrems, millor que totes les parts s’ho fagin mirar, perquè llavors tot el conjunt sembla més una competició per veure qui la diu més grossa i qui surt més ofés a xerrar.