(Encetem un micaco de recerques…)
Ho reconec. És una noticia important que ETA hagi declarat un alto al foc permanent. Sempre és bo veure com les armes guarden silenci mentre els que les utilitzaven parlen.
Però aquest problema no és dels catalans, tot i que hem sofert aquesta violència. Nosaltres tenim els nostres propis problemes i no estan, ni de bon tros, encarrilats.
El problema basc el tenen dos pobles, l’espanyol i el basc, i ells han de trobar la solució. Els catalans no hem de fer res d’aquest problema tret d’ajudar tan a espanyols com a bascos a solucionar-lo. I vull remarcar aquest mot, ajudar, no pas solucionar. La solució no depèn de nosaltres.
Els catalans ja tenim els nostres propis problemes amb els espanyols. El darrer d’aquests el ja famós Estatutet del Principat i l’Estatutillo del País Valencià que ens volen fer adoptar amb l’ajuda d’alguns d’aquí.
No ens enganyem, la possibilitat de pau a Euskadi no ens donarà ni el sistema de finançament que vam demanar (ni tan sols el que té el País Basc), ni ens reconeixerà com a nació, ni ens dotarà de representació internacional ni res de res. Tan parlar darrerament de l’Estatutet i de l’Estatutillo i ara de cop i volta se’ls ha empassat la terra. I mireu que penso que abans és parlava massa, que qualsevol cosa es relacionava amb l’Estatutet i l’Estatutillo, però és que de sobte s’ha passat de no parar de parlar a fer com si ja no existeixin.
Amb tot això, hi ha gent que ara vol utilitzar l’anunci d’ETA per fer que diguem SI a l’Estatutet. Ho he llegit al bloc Busot i després l’he pogut confirmar a El Periódico de Catalunya del 24 de març. Hi ha un columnista anomenat Carles Pastor que a la seva columna diu, entre altres coses :
“Y ahora que los terroristas vascos aceptan someterse a las reglas de la democracia, un fracaso del Estatut en las urnas desestabilizaría el Gobierno de la Generalitat y quizá también el del Estado, perjudicando así la normalización del País Vasco. Sacrificarse por la paz en Euskadi. No sería un desatino".
Ens demana sacrificis. Un sacrifici és fa quan s’accepta un mal per aconseguir alguna cosa bona. D’entrada, aquest senyor ja ens està dient que l’Estatutet molt bo no és (és francament dolent, en termes informàtic una versió 1.2 de l’Estatutet del 1979, una mera revisió i gràcies).
Som els catalans, un altre cop, els que ens hem de sacrificar. No els espanyols o els bascos, no, els catalans.
Ja ens va tocar sacrificar-nos al fer la Constitución, “no demaneu més que en aquest moment no està l’ambient per fer més concessions”, ens van dir. Amb el desenvolupament autonòmic i després del 23-F ens van dir una cosa semblant per fotre retallades a les autonomies, i ara un altre cop invoquen a les circumstàncies actuals per fer que diguem SI a l’Estatutet.
Doncs NO, ja n’hi ha prou. Ja va sent hora que pensem en arreglar els nostres problemes, que ningú ens els arreglarà. Espanya és cada dia més una pedra de molí que tenim lligada al coll i que no ens deixa moure cap a on es caldria anar. I ja va sent hora de pensar en deixar llast.
Me’n vaig al badiu…
[@more@]
