(Encetem un micaco quotidià…)
Surto de treballar i agafo el metro a les 18:00h a Palau Reial. Em sento a un dels bancs de l’estació mentre espero que vingui i agafo el llibre que he començat avui, "Nosaltres, els valencians". Obrint la bossa hem fixo que el noi que tinc assegut al costat porta xancletes i va sense mitjons !!!
De cop m’agafa fred. Hem fixo i són dos nois als i rossos, semblen estrangers. El de les xancletes porta jersei, americana, bufanda, pantalons "casuals" i… xancletes sense mitjons. Jo estaria pelat de fred.
Al metro vaig de peu repenjat a una de les barres. De sobte, un braç hem passa per sobre els meus brassos i per davant del pit per agafar-se. Miro i veig a un noi també estranger, sembla pakistanès o indi. Hem mira i fa el gest d’apartar el braç i deixar anar la barra. Li dic, no et preocupis, agafa’t, jo hem disposo a seguir llegint i per un moment ens mirem i ens riem d’estar en aquella postura! Coses de les grans ciutats.
Baixo a Verneda, a la zona industrial, doncs haig de passar a recollir un paquet a una empresa de missatgeria. El noi que m’atén hem parla en espanyol i jo li parlo en català, i cap dels dos té el mínim problema. Hem ve el cap aquest post que he llegit al Cafè Antic. Té raó en Litus, Arturo no s’ha passat pels polígons industrials catalans.
Arribo a casa i encenc l’ordinador, vaig a escriure ràpidament aquestes quatre coses o se m’oblidaran ràpidament, és el que acostuma a passar amb les petites coses que ens passen cada dia.
Me’n vaig al badiu.
[@more@]
Ja està modificat Litus.
De res, gràcies pel teu article 🙂