L’ambulatori dels embolics

(Encetem un micaco sanitari…)

Hi havia una vegada un ambulatori. Era un ambulatori situat a una ciutat mitjana, que es dedicava a donar servei a dos barris que tenien forta població. Era un ambulatori sense res especial, bé… menteixo, era un ambulatori amb *moltes coses* especials.

Per començar la gent d'aquells barris es veu que tenia un problema amb els torns. L'ambulatori estava dotat de maquinetes d'aquestes que reparteixen numerets però, per alguna estranya raó, a la hora de fer anàlisis aquests numerets no tenien gaire poder. Potser perquè els administradors no els demanaven o perquè la gent pensava que, quan ja calculaven que havien esperat massa ja els hi tocava, els numerets no servien per gaire cosa més que per muntar uns sidrals considerables que portaven tot l'ambient dels encants a un centre de salut.

Però això era als anàlisi, on hi havia cua única per a la gent dels dos barris. El veritablement divertit venia alhora de repartir els medicaments per malalties cròniques: dos dispensadors de numerets però només un panell indicadors per un dels barris, els de l'altre s'havien d'anar donant el torn. Tot un prodigi d'organització si sumem que, com hem vist, els numerets no se'ls mirava ningú. A tot això hem de tenir en compte que el comportament més habituals era "vaja, el d'aquest numero no està… doncs passo jo" i "com els que hi ha davant meu no estan passo jo el següent tot i que no marqui el meu número". El resultat: un caos total de cues i una altra vegada ambient de mercat a l'ambulatori.

I ara l'ingredient final. Posem-hi que un diabètic va i demana insulina. El seu metge li fa la recepta i amb aquesta va a la seua farmàcia i allà li diuen que la que li han receptada ja no és fabrica. La bona persona torna a anar un altra dia al metge, però ara el metge se l'han canviat i es troba un de nou que el rep amb un sonor "què?, què vol?" que li entren ganes de respondre "mig de pomes i un de patates". La persona li explica el que li ha passat i la resposta del metge és "doncs en algunes farmàcies encara la venen" insinuant que no es queixi, que així té salut, distracció i gincama tot en un. Finalment li recepta una altra marca d'insulina. El pacient torna a anar a la farmàcia i aquest cop si, si que tenen aquella insulina, però al escoltar una pregunta del farmacèutic és queda glaçada "li han donat agulles oi?". Doncs no, no l'han donat ni agulles ni l'han explicat com s'utilitza, així que li toca realitzar *un altre viatge* al meravellós ambulatori.

*Per sort* aquest hipotètic ambulatori existeix, és el del barri de Sant Roc de Badalona, dóna assistència a la gent de dos barris, de Sant Roc i del Gorg, i podria servir com a exemple del que no hauria de ser un ambulatori.

És normal que els veïns de Dalt la Vila estiguin amoinats per saber com quedarà el seu barri, veient el que passa per exemple a la Rambla. Amb el fàcil que seria tenir una gama de colors blancs per les facanes per ordenança municipal, resulta que permeten coses com aquesta…

… això si, serà ben fàcil trobar la casa !!

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet