L’arbre del Dimoni

(Encetem una micaco del sud…)

Conta una llegenda valenciana que havia una vegada un home que havia estat molt i molt ric i que havia perdut tota la seva riquesa pel seu mal cap amb les negocis i pel seu vici de jugar. Només li va quedar una casa enorme on vivia rodejat de misèria. Massa orgullós per a demanar ajuda i per a treballar, subsistia anant a pispar els productes de les hortes pròximes.

Anava així passant la seva miserable vida fins que un dia per a sopar només tenia un grapat de garrofes. Totalment abatut i derrotat davant de la seva precarietat, totalment desesperat per la seua situació va deixar anar un crit “al dimoni en donaria!!”.

De sobte va aparèixer un personatge inesperat. Un personatge molt elegant i altiu que, mirant-lo fixament, li va dir “en donaria o en vendria? Donar ningú dóna res, així que haurem de negociar un preu”. No van trigar gaire a arribar al següent acord: Després de déu anys que equivalguessin a cent vides de bona sort natural el Dimoni vindria per endur-se l'ànima del pobre miserable.

I amb aquesta falsa delicadesa i amabilitat de la qual fa gala el Dimoni li va preguntar al seu deutor : “Quan vol que vingui a endur-me-la?”. Al sentir aquelles paraules el desgraciat va mirar a les garrofes i li va dir “per temps d'ara, quan als garrofers ja no hi quedin garrofes”. Al Dimoni li va semblar bé, van redactar i van signar el pacte i, abans de marxar-se, li va donar una petita bossa amb diners.

L’home va començar a gastar aquells diners per tornar a adquirir aquella perduda imatge de quan era un senyor poderós. Una vegada recuperada la seva imatge va anar a la ciutat per tornar a jugar, i tot i que sempre començava perdent, els seus diners endimoniats feien que cada cop que els perdés tornessin a ell acompanyats dels de la resta de jugadors, fent-lo invencible. Precisament aquesta fama d'invencible feia que cada vegada hi haguessin més jugadors que volguessin jugar contra ell, i va aconseguir acumular una veritable fortuna, que va utilitzar per comprar camps, casses i animals que encara li feien augmentar més ràpidament el patrimoni.

Així van passar deu anys i una nit, quan el Dimoni va veure que ja havien recollit les garrofes dels garrofers, se li va tornar a presentar “vinc a emportar-me la vostra ànima, tal com vam pactar” li va dir al ara ric home. Aquest, totalment tranquil li va contestar “encara no és hora”. “Com que no és hora?”, li va contestar el Dimoni, “Ja han recollit totes les garrofes”.

“Anem-ho a comprovar” li va respondre l'home, mentre sortida de casa seva acompanyat d'en Llucifer i aquest, al trobar el primer garrofer li va dir “si en troba només una no me l'emportaré”. El bon home va fer una ullada i no va trigar gens a assenyalar un punt de l'arbre. El Dimoni va mirar i, fent ganyotes, va dir “Rucades!! semblen bajoquetes petites”

“El ruc és aquell qui no sap que al garrofer quan es poden recollir garrofes ja comencen a créixer les de l'any vinent, senyor Dimoni” va dir l'home amb cara de gran satisfacció. El Dimoni, al veure que l'havien entabanat, va fer tot el repertori de gestos propis de la decepció que va patir i va deixar tornar a l'home per sempre, ja que és presoner dels seus pactes.

I així és com el Dimoni va ser enganyat a peus d'un garrofer, l'arbre on li agrada cometre les més grans malifetes, ja que diu la tradició que qui passa de nit a prop d'un sent gemecs de terror que fan que li entri un fred pel clatell que li recorre tot el cos i el fa morir arrupit al cap de poca estona, o bé es atret pels plors d'una criatura recolzada a la soca, i que quan la reculla es transforma en un horrible monstre que esclafa al pobret innocent i moltes altres tretes diabòliques similars. És per això que els nostres avantpassats ja ens aconsellaven que no ens hem d'acostar de nit als garrofers, els arbres del Diable.

Aquesta llegenda, molt millor redactada, i d'altres moltes més, les podeu trobar a l’excel·lent llibre Llegendes Valencianes, d'en Víctor Librado, acompanyades d'unes excepcionals ilustracions

Nota Prevacacional: L'altre dia passejant per Ciutat Vella amb mentalitat prevacacional vam anar a prendre un batut per a combatre la calor que ha fet aquest dies. I tot i saber que la ciutat està plena de turistes i de famosos, no pensàvem pas que aquests famosos estiguessin per totes parts !! Mireu qui ens va atendre…

Me'n vaig al badiu…

(esperant un estat propi)

[@more@]

Tweet