La llegenda dels esgarrapacristos micaquers

(Encetem un micaco llegendari…)

Aquesta nit és un dels moments culminats de les festes de maig de Badalona. Aquesta nit cremem el Dimoni a la platja i després anem a gaudir al Ball del Micaco. I com tota festa tradicional, aquesta també té la seua llegenda, una llegenda que dura exactament 320 anys, del diumenge de Rams de 1623 al mes de maig de 1943.

Conta la llegenda que pel carrer de la Costa pujaven en Gardela i en Pou de Vi. Eren els embriacs de Badalona. I quan van passar a l'alçada de la rectoria, els buida-ampolles van entrar-hi per veure si els donaven un tranguinyol de vi en canvi d'alguna feineta. Sense gaires contemplacions, el mossèn els va fer fora.

– Donaria el que fos per tenir una bóta que mai no s'acabés -va dir en Gardela, escurant la seva.

– Una bota que no deixés mai de rajar! -imaginà alegre l'altre.

I pataplaf… acabaven de desitjar-ho, i se'ls va presentar el dimoni.

– He vist com el mòssen us feia fora… – va dir murri, i es passà les mans per les banyes – us ofereixo un tracte. Tindreu la bóta que no es buida mai de vi, però… a canvi… heu d'aconseguir que el mossèn us beneeixi. Disposeu de cinc anys. Si no, m'enduré la vostra ànima a l'infern.

– Fet ! – van saltar tots dos engatats alhora.

Badalona – Carrer de la Costa

Un any abans que espirés el tracte amb el diable, hi va arribar un artista per fer el retaule de l'església de Santa Maria i les figures que acompanyaven la processó de Dijous Sant. Hi va treballar tot un any,i va anar escollint badalonins com a models per a les figures dels passos. Com no trobava inspiració per als facinerosos que van despullar Jesucrist, va pensar que els més escaients eren els dos escuragots de la població.

El diumenge de Rams, el mossèn va beneir els nous misteris. Les figures dels embriacs estripaven les vestidures de Crist i deixaven al descobert les ferides de les fuetades. Van quedar tan bé que hom els va anomenar els esgarrapacristos.

Poc després se'ls tornà a presentar el dimoni i va comprovar que havien estat beneits. Llavors els dos borratxos li van dir :

– Segur que no sou capaç de deixar-nos la bóta fins que portem banyes com les vostres.

– Entesos – va dir el dimoni – viureu eternament i per Setmana Santa fareu d'esgarrapacristos. Tindreu el vi que voldreu… però recordeu-ho, si algun dia lluïu banyes com les meves, us portaré amb mi a l'infern.

Va passar temps i temps i va arribar la Guerra Civil, on es va cremar el Crist dels passos de Setmana Santa. Després de la guerra es va fer un de nou, però ja no cassava amb les figures dels esgarrapacristos, que van deixar de sortir de processó. Aquell maig, però, es va celebrar per primer cop la Cremada del Dimoni, i com era una època de postguerra i havia pocs diners, es va decidir utilitzar les figures estrambòtiques dels esgarrapacristos com a dimonis… i els van repintar i clavar unes banyes. Tot seguit, les figures van ser cremades a les festes.

Badalona – Dimoni de les Festes de 2007

Aquella mateixa nit se'ls va presentar el dimoni :

– Senyors, tot s'acaba en aquesta vida, vinc a buscar-los. Però no us preocupeu, al meu reialme les botes sempre ragen !! – i se'ls va emportar, i a l'arribar van veure que a l'infern les botes ragen… aigua !!

I des d'aleshores, en Gardela i en Pou de Vi, vestits amb banyes, es passegen com ànimes en pena per Badalona. Només tenen una feina… arreplegar , si poden, una mica de vi d'on sigui. Si alguna vegada se us buida la bóta o us roben una ampolla de cava, segur que són aquests dos dimoniets incansables : els esgarrapacristos.

PS: Llegenda extreta del llibre Llegendes de Barcelona, d'en Joan de Déu Prats

Me'n vaig a la Cremada !!

[@more@]

Tweet