(Encetem un micaco al·lucinat…)
Suposeu que un assolejat dissabte de març decidiu sortir a passejar per Montjuïc per a gaudir del dia. Agafeu el metro, després el funicular i aneu fent una passejada creuant els jardins de Joan Brossa mentre el sol i les vistes fan cada cop més agradable la jornada.
Caminant caminant el vostre passeig us condueix al Castell de Montjuïc, i ja que sou allà, aprofiteu per a visitar el lloc on els feixistes van assassinar al nostre president Companys…
… llavors, mentre observeu el lloc, us fixeu en la paret del fons i a la garita de guàrdia de la part superior perquè us sona d'haver estat allà…
… i llavors, de sobte, us adoneu que el que hi ha darrera de la paret del fons és…
… del qual ja havies parlat fa més d'un any al teu bloc.
Per a que us feu una idea de la situació dels dos monòlits, els he marcat a la següent fotografia capturada del Google Maps, el cercle vermell és el monòlit a Companys, el blau són els feixistes…
Ja sé que "Spain is different", però això de tenir un monument dedicat als feixistes al costat del lloc on van assassinar a una de les seues víctimes ho trobo totalment fora de lloc. Encara que segur que hi ha gent que ho veu com un fet distintiu més d'aquesta tan curiosa "Transición" que ens van fer empassar.
I ja que estem amb el tema del Castell de Montjuïc, recordem com està el tema de la seua cessió a la ciutat…
Ja veieu, ells segueixen volen cedir-lo amb l'estanquera i els militars inclossos. Per a que diguin que els símbols només ens importen a nosaltres i que són vanejades… que pensarien si fotèssim allà dalt una senyera de la mida de l'estanquera que tenen ells a la Plaça Colom de Madrid ?
Observació: Un altre cop cap de setmana!! Aquest toca platja i sopar amb els amics… ah… i episodis d'Stargate és clar!! Espero que gaudiu el vostre cap de setmana!!
> Escoltant… Marc Anthony – Ahora Quien
Me'n vaig al badiu… (esperant un estat propi)
[@more@]
I t’extranya? en un pais un un tal Enric Vila escriu un llibre insultant al president Companys i tots el “papanates” l’aplaudeixen.
Vaig llegir un article de Victor Alexandre al Punt quan vaig visitar als meus pares aquest any on se’n feia creus de fins podem arribar a ser mesells els catalans d’avui.
És que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos. No cal estar sempre a la que salta, però la veritat és que tenim una passivitat que encara sort que no estem pitjor, la veritat.
Jo no crec que sigui passivitat tampoc…crec que només cal veure els referents actuals de la gent: Ronaldinho i para de comptar. Jo més aviat penso que estem desencisats, el món és xungo i tots anem a la nostra, en plan sobreviure com millor es pugui.
Les contradiccions inherents al nostre servilisme. Algú diria que són dos mostres de la nostra història recent que cal respectar per igual. Algú altre, dues cares de la mateixa moneda. D’altres, que és indignant, i no farien res. Molts, callarein. I d’altres, com tu, almenys, ho posen blanc sobre negre.
Joan: Entenc que estiguem desencisats (jo també ho estic), però no per això hem de callar 😉
El ve de dalt: És que seré serf (per força), però el que no sóc és cecs i mut, i tenim moltes coses com aquesta que clama al cel. Sort que encara som uns quants els que no ho prenem com a “normal”.